Astrid Roig és filòloga, una lletraferida amant de la literatura. Ja de petita li va cridar l’atenció que una de les grans obres imprescindibles de la literatura catalana, La plaça del Diamant, fes referència al carrer del Montseny, el mateix on ella hi va viure a la infància, en un edifici que va comprar el seu avi, Sever Roig, l’any 1923. Poc sospitava l’Astrid que aquella referència a la novel·la pogués ser més que un fet anecdòtic, fins que un dia el seu pare va fer un comentari que ho va capgirar tot: el pis de la infància de l’Astrid havia estat abans la llar de Jordi Gurguí i Margarida Puig, fill i nora de Mercè Rodoreda. Era el mateix pis del carrer Montseny que l’escriptora havia visitat en diverses ocasions mentre vivia a Ginebra i escrivia, precisament, La plaça del Diamant.
Tot i la passió (i professió) de l’Astrid per la literatura, no va ser conscient d’aquesta relació fins passats els 40 anys, quan el seu pare la va verbalitzar. “Sempre havien parlat dels Gurguí, però mai vaig pensar que fos el fill de la Mercè Rodoreda” (o Rudu, com diu l’Astrid per abreviar). Llavors, la curiositat i la pulsió literària de l’Astrid la van dur fins a la inevitable pregunta: aquell pis del carrer del Montseny de La plaça del Diamant que es converteix en escena principal quan la protagonista s’instal·la quan es casa amb el Quimet, era el mateix pis on ella havia viscut? I no només hi havia viscut; ara hi viu el seu germà, i ella és a la porta de davant, al mateix replà, en una finca que continua sent de la família més de 100 anys després que la comprés el seu avi. El fet que la Natàlia —abans de ser la Colometa— i el Quimet es traslladessin al carrer del Montseny just en el moment de casar-se també tenia el seu paral·lelisme en la realitat: el fill de Rodoreda s’hi va instal·lar quan es va casar amb Margarida Puig, que hi vivia amb la seva família des de la infància.
La pregunta i la curiositat van desencadenar una investigació que va dur l’Astrid fins a la correspondència de Rodoreda i fins a conèixer la que havia estat la seva nora. Tot, per descobrir si la novel·lista s’havia inspirat en el pis on ella mateixa havia crescut. El primer pas va ser recórrer a la xarxa que ja tenia construïda com a professora i devota de la literatura: va comentar-ho amb la seva amiga i cofundadora de l’editorial Candaya, Olga Martínez. “Ella em va proposar que parlés amb l’escriptor Jordi Carrión, i ell em va enviar fins a Llorenç Soldevila, professor de Literatura Catalana de la Universitat de Vic”. La cadena de contactes va dur l’Astrid fins a Soldevila, que la va animar a endinsar-se en la novel·la per identificar totes les semblances que pogués trobar entre aquell pis del carrer del Montseny de la Natàlia i el Quimet, i el de la seva família.
Amb la lectura al detall, les semblances es feien evidents. Tant en la realitat com en la ficció, el pis és un principal, amb golfa al terrat, allà on el Quimet hi construeix el colomar que acabarà engolint la vida de la Natàlia. Tampoc hi falten la tribuna, el balcó, la galeria, el passadís i el graó de l’entrada, detalls que l’Astrid va anar descobrint i llistant amb la relectura acurada de la novel·la. I un de determinant: el pis del carrer Montseny de la Natàlia i el Quimet tenia a sota un adroguer, exactament com passava a la finca de la família Roig. “A l’adroguer, el senyor Pepet, hi anàvem a comprar des que era petita”.
El mateix botiguer, i el mateix negoci, més que centenari, que veia Rodoreda quan anava a visitar el seu fill, en diverses ocasions documentades entre 1955 —quan s’hi va instal·lar després de casar-se amb Margarida Puig—, i el 1960, quan l’escriptora va presentar la novel·la al Premi Sant Jordi amb el títol de La Colometa (que no va guanyar). L’escriptora va viatjar a Barcelona des de Ginebra pel casament del seu fill, i també l’any següent —per recollir el premi Joan Santamaria, celebrat clandestinament—, i pel bateig del seu net. Les visites van quedar reflectides en cartes de l’escriptora, que l’Astrid també va escodrinyar. “El professor Soldevila em va obrir les portes de l’Institut d’Estudis Catalans, i de l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda”, per poder llegir les cartes que va intercanviar mentre escrivia La plaça del Diamant amb el seu fill i amb el seu company, el periodista i escriptor Armand Obiols (pseudònim de Joan Prats). “Amb un feix i en una habitacioneta, les vaig anar llegint, i vaig trobar referències al pis dels nois”, quan es referia al del seu fill i nora.
La Fundació no només li va donar accés a la correspondència de l’escriptora, sinó que també la va posar en contacte amb la que havia estat la seva nora. Margarida Puig va obrir a l’Astrid les portes de casa seva, molt lluny de Gràcia; abans de morir, Puig vivia a Sant Bartomeu del Grau, un petit poble a l’entorn rural del Lluçanès. “Parlava de Rodoreda amb molt de respecte. Deia que era molt segur que orientés la seva imaginació cap al pis del carrer del Montseny”, rememora l’Astrid d’aquella visita, ara fa més de 15 anys, durant un procés d’investigació molt intens. “Em va explicar que Rodoreda es fixava en tot. Ho anava mirant tot, alimentant la seva ficció, la seva ment”.
De fet, no és un fet aïllat que Rodoreda s’alimentés de la seva pròpia experiència per a construir els seus relats. A Mirall trencat, fa referència al carrer de la Palla, on el seu avi hi tenia una brocanteria, i a La plaça del Diamant la Natàlia i el Quimet es casen a l’església dels Josepets de Gràcia, on es va casar també, precisament, Rodoreda. Aquests paral·lelismes —a vegades reconeguts per l’escriptora, i d’altres, no—, també inclouen el colomar de la novel·la, inspirat en el que tenia a la seva casa familiar de Sant Gervasi. I per quin motiu es guarda per a ella mateixa algunes referències, mentre sí en revela d’altres? “Perquè era molt recelosa de la seva vida privada. Era una part molt vulnerable, i s’ho guarda per a ella perquè és una part de la seva vida que no vol mostrar ni fer pública”, destaca la filòloga.
La investigació de l’Astrid tradueix aquesta relació ficció-realitat també en l’esbós del pis de la Colometa i el Quimet, i ella ho té clar: “Hi ha prou característiques semblants entre els dos espais, el real i el fictici, per relacionar-los”. Són nombrosos els trets compartits i les connexions que va treure a la llum la seva recerca, que amplia el ventall de fonts d’inspiració de la novel·lista. Amb la investigació guardada durant anys, l’exposició al CCCB Rodoreda, un bosc, i una visita fora d’agenda durant la Setmana de la Literatura del The New Barcelona Post, l’han tret fora del calaix, des d’un principal del carrer del Montseny que es fa lloc en l’imaginari de l’obra més icònica de l’escriptora catalana més universal.
