Ha mort Javier Rui-Wamba Martija, fundador de la consultora d’enginyeria Esteyco, i n’he llegit uns obituaris preciosos. Hi ha gent que deixa petjada, i m’hi voldria sumar afegint-hi el meu reconeixement. El meu vincle amb Esteyco va ser durant els treballs d’enderroc de l’anella de Glòries. Amb el parc actual, ja gairebé ni recordem que les Glòries van ser un nus de circulació durant decennis, amb viaductes i ponts amunt i avall. La Meridiana, la Gran Via i la Diagonal es creuen en aquest punt de la ciutat, i les fotografies antigues detallen una situació de ramals i sortides de connexió entre una avinguda i l’altra que expliquen els embussos i llargues cues durant molts anys. L’anella de Glòries, construïda per a les Olimpíades del 1992, va ser una solució endreçada per ordenar el pas dels cotxes i garantir la fluïdesa del trànsit. El tambor, com l’anomenaven els veïns, va ser útil per al trànsit, però un autèntica barrera entre el Clot i el Poblenou o Fort Pienc.
Del rastre de l’anella de Glòries ara només en queda una pilastra, i la forma de l’edifici del Museu del Disseny, obra de MBM Arquitectes. Conegut popularment com a la grapadora, el sobrenom descriu la forma visible d’un edifici revestit de zinc i alumini que vola 14,5 metres per sobre el carrer per salvar l’anella, amb uns voladius prominents que tenen l’amplada del carrer d’Àvila. És en aquest volum singular on hi ha les exposicions i un gran auditori que és ara un mirador privilegiat sobre la plaça. És un edifici concebut com un connector per salvar un desnivell de més de 7 metres entre el Carrer Bolívia i les Glòries. Amb gairebé 30.000 metres quadrats de superfície construïda, es van invertir 100 milions a la construcció de l’equipament. Eren èpoques de pressupostos folgats a les ciutats!
A Esteyco, que havia redactat el projecte i havia dirigit les obres de construcció de l’anella, es van adaptar ràpidament a la transformació de les Glòries. Precisament, com que ells l’havien construïda, sabien com desmuntar-la a trams. Els Encants eren el mercat de productes reciclats més gran de la ciutat: en origen, s’hi venien els objectes dels morts, per això tot era vell però amb encant. Però hi havia en construcció, al vèrtex oposat de la plaça, un edifici de B720 en forma de rampa per ubicar-hi els paradistes de manera més estable, i llavors va caldre reomplir el forat que deixaven els Encants Vells per anivellar el futur parc.
Esteyco va proposar desmuntar l’anella per fases, també per permetre que el trànsit s’anés adaptant als canvis de manera gradual. Primer es van eliminar els tancaments verticals, que van deixar veure el jardí de les Alzines. Després es va enderrocar la part sud del tambor, deixant el Museu del Disseny orfe de sòcol. Mentrestant, la part nord es mantenia pel sentit de sortida cap al Maresme. Mentrestant, des de l’enginyeria es va proposar instal·lar una planta matxucadora a l’obra i reutilitzar el formigó i el sauló com a material de reblert per anivellar la rasa que deixava el Mercat dels Encants. S’estima que això va evitar la sortida de fins a 9.000 camions per traslladar el material resultant de l’obra al port de Barcelona.
Al final, ja no queda rastre visible del nus viari, tot i que és allà mateix; enterrat sota la capa orgànica de la Gran Clariana. En el marc de la sana competència entre arquitectes i enginyers, el meu reconeixement a la gran tasca dels qui van possibilitar reciclar la ciutat, allà mateix.
