El mecenatge del segle XXI no es mesura només en xifres. En un context en què les desigualtats socials, l’emergència climàtica i la solitud urbana interpel·len a empreses i fundacions, la filantropia està mutant cap a un model més relacional, basat en la creació d’aliances i en la transferència de coneixement. Avui, els projectes socials més transformadors no neixen únicament de grans donacions, sinó de col·laboracions estratègiques que combinen recursos, capacitats i propòsit.
“El mecenatge no ha de ser simplement una qüestió de captació de fons, sinó que inclou un component de sensibilitzar, conrear. No es tracta d’anar amb la guardiola demanant, sinó de buscar aliances sòlides i estables, que permetin a les empreses implicar-se en la construcció de les solucions”, defensa Juanjo Ortega, director d’Obra Social Sant Joan de Déu. A Catalunya, la labor de Sant Joan de Déu pren forma hospitalària però també de serveis socials, amb línies d’actuació que van des de la salut mental fins a l’atenció a persones sense llar —amb 700 places residencials a la província de Barcelona—. Mitjançant els seus programes, donen feina a 500 persones amb discapacitat intel·lectual, amb diagnòstic de salut mental o d’entorns d’exclusió social, com destaca el director de Sant Joan de Déu Serveis Socials, Salvador Maneu, al costat d’Ortega.
“Les aliances són un element nuclear en l’estratègia de Sant Joan de Déu, tant amb el sector públic com amb el privat, per la via del mecenatge”, remarca Maneu: “Intentem crear sempre aliances fermes, perquè l’objectiu últim és incrementar l’impacte que es genera en la societat”. Així, el fi és articular una xarxa de complicitats que desemboqui en “una societat més sensible i compromesa”. De fet, el mecenatge ha estat clar per a l’entitat des del seu origen, en el segle XVI: “Llavors no havia Estat de benestar, i tot funcionava a base de donacions”, puntualitza Ortega. Però insisteix: el component econòmic no és el principal pel qual aposten pel mecenatge: “El treball que fem com a entitat necessàriament l’hem de fer conjuntament amb la societat, amb una comunitat i una xarxa que comparteixi una mateixa mirada”.
I com es concreta aquesta col·laboració estable més enllà del suport econòmic? En el cas de Sant Joan de Déu, una de les possibilitats és col·laborar com a empresa amb els programes d’inclusió laboral. “Si tens una empresa que et fa una bona aportació econòmica però després no contracta persones en situació de vulnerabilitat, no fas més que cronificar la situació”, alerta Ortega. Des del seu punt de vista, les empreses tenen la corresponsabilitat de ser part de la solució. I és que “el curt termini es pot resoldre amb diners, però el llarg termini requereix construir comunitats més resilients que generin oportunitats per a tots”, com remarca Maneu.
Amb aquest mateix objectiu de generar oportunitats per a tots, la Fundació Grup Sifu treballa per donar feina també a persones amb discapacitat, i va més enllà posant l’accent en l’art. “Ens vam adonar que moltes empreses ajuden esportistes amb discapacitat, però que molt poques es dediquen a ajudar persones amb discapacitat vinculades a l’àmbit artístic”, destaca Cristian Rovira des de la fundació. Davant aquesta falta de mecenes, l’entitat es va proposar crear unes beques per a artistes amb discapacitat, sobretot vinculats a la música. Ara les beques arriben a la vuitena edició, amb més de 100 persones becades fins ara.
Al llarg d’aquests anys, la fundació no s’ha quedat amb el suport econòmic de les beques, sinó que ha anat més enllà. Davant la realitat que el 30% de persones amb discapacitat no pot tocar cap instrument precisament per la seva discapacitat, la fundació es va proposar revertir aquesta xifra, i ha impulsat la creació d’instruments que poden ser tocats per qualsevol persona. “Actualment estem contribuint a crear quatre nous instruments”, explica el director de l’entitat, que finança iniciatives que impulsen altres actors en aquest sentit. Un exemple paradigmàtic és la eye harp, un instrument que es toca amb la mirada impulsat per la UPC i que compta amb el suport de la fundació des de fa cinc anys. Dos eye harps van ser algunes dels protagonistes del concert inclusiu que organitza la fundació amb músics amb discapacitat, que es va celebrar al Teatre Real de Madrid i que al novembre tornarà al Liceu.
“Les empreses haurien de fer un pas endavant per impulsar iniciatives d’artistes amb discapacitat”
I de la mateixa manera que la Fundació Grup Sifu exerceix de mecenes d’aquests músics, l’entitat també busca recursos del mecenatge per a mantenir la seva labor, sobretot arran de passar pel programa de la Fundació Catalunya Cultura. “Hem vist accelerat el reconeixement de la nostra fundació, i s’ha traduït en aportacions econòmiques d’empreses que ens han ajudat a impulsar la nostra activitat”, destaca Rovira, que llança una crida a més empreses per apostar per artistes amb discapacitat. “Existeix una gran desproporció entre com les empreses fan costat a esportistes amb discapacitat i com ajuden a nivell social i cultural”, alerta: “S’hauria de compensar i que les empreses fessin un pas endavant per impulsar aquestes iniciatives”.
Encara des de la música, tot i que des d’un altre angle, l’impulsor del projecte Sinèrgic, Martí Sancliment, comparteix aquesta crida a empreses. “La Llei de Mecenatge ajuda, encara que també podria ser més ambiciosa”, ressalta el promotor del projecte, que porta la música fins a hospitals per acompanyar persones ingressades. “Falten molts ponts entre l’àmbit social i cultural i el de l’empresa privada per trobar col·laboracions”, agrega Sancliment. No obstant això, Sinèrgic és en si mateix un pont entre empresa, cultura i iniciativa social: Sancliment el va impulsar des de la seva empresa de producció i creació musical, Neardental, després d’una temporada acompanyant el seu avi estant ingressat a l’hospital. “Vaig veure que la millor manera de comunicar-me amb ell era la música, i va acabar convertint-se en la idea del que ara és Sinèrgic”. El 2019 van començar a fer concerts íntims en hospitals amb una resposta molt positiva dels pacients, i el projecte ha anat ampliant-se amb concerts participatius i musicoteràpia, de la mà d’artistes de renom com Jordi Savall, Guillem Roma i Judit Nedderman.
El projecte, en cerca constant de fonts de finançament, ha continuat expandint-se per hospitals i ha arribat a traspassar el món hospitalari fins a aterrar també en el penitenciari, amb tallers per a reclusos. No és l’única iniciativa artística que salta els seus murs: entitats com la Fundació Setba també treballen per acostar l’art a col·lectius als quals no acostuma a arribar: “La cultura és transformadora, i posar-la en mans de les persones és poderós”, destaca la directora de la fundació, la també artista Cristina Sampere. A través d’entitats socials, la fundació porta l’art a persones amb trastorns de salut mental, i a espais poc habituals per a la cultura, com les presons de dones. “Som un referent en el món de les presons, i creiem molt en la col·laboració. La nostra intenció és disposar d’una programació cultural en les presons de dones”. Per fer-ho, han teixit aliances amb centres com l’Escac, amb un protagonista principal: la fotografia. De la mà de professionals de primer nivell —inclosa la Premi Nacional de Fotografia 2023, Laia Abril—, la fotografia arriba a les preses com una forma d’expressió, mitjançant tallers per iniciar-se i aprofundir en ella.
La fotografia també és el centre de gravetat de Sonda Internacional, promoguda pel reconegut fotògraf Santi Palacios per divulgar i conscienciar sobre l’emergència climàtica, que encarna un altre cas de mecenatge —o, en aquest cas, de micromecenatge—. Constituïda com a organització sense ànim de lucre, es finança amb donacions de particulars i de petites organitzacions. “És un concepte de micromecenatge, amb moltes persones fent petites aportacions”, explica el premiat fotògraf.
Així, les petites aportacions poden adquirir grans dimensions; fins i tot, poden traduir-se en esdeveniments multitudinaris. És un objectiu que ha aconseguit Sant Joan de Déu amb la seva Magic Line, una marxa solidària que en l’última edició va recaptar 500.000 euros. Nascuda a Barcelona fa 15 anys, la iniciativa s’ha anat estenent a altres ciutats, i és “una festa de la solidaritat i una invitació al conjunt de la societat a formar part de les solucions”, segons Maneu. I igual que no hi ha donacions massa petites, tampoc hi ha empreses que ho siguin. “Tan importants són les aliances amb una multinacional com amb un comerç de barri, tots dos poden ser agents de canvi”; com a exemple, els 1.500 establiments amb els quals compten a Barcelona, mitjançant els quals han articulat una xarxa contra la solitud no desitjada, com a comerços predisposats a xerrar amb qui vulgui fer-ho. “Més que aconseguir donacions puntuals, l’objectiu és aconseguir aliances i fidelització mútua”, amb empreses que encaixin amb els valors i visió de cada entitat. I Ortega encara li dona una volta més: “Les aliances amb empreses representen també una oportunitat per canviar la mirada de la pròpia empresa, i això és transformador”.
