Baixar a la parada de Foc ja és per se un acte reivindicatiu, per les dècades que va costar portar el metro fins a la Marina. El llarg i ampli passeig de la Zona Franca s’estén en sentit mar i muntanya. Alguns acròbates matiners ja dansen sobre el gran skatepark que fa ziga-zaga a pocs metres de la parada i, una mica més enllà, treu el cap l’extrem del recinte de Fira Gran Via. A la vorera de davant s’estan aixecant alguns dels molts edificis que ompliran el barri de pisos i de nous veïns. “La Marina guanyarà 30.000 habitatges en els pròxims anys”, és el ja conegut titular que mira a un barri ara de contrastos, on conviuen antics habitatges i recintes amb moderns edificis de pisos i oficines.
El passeig té com a banda sonora el continu brunzit de les obres; quan cessa, encara que sigui per un moment, se senten ocells que viuen entre les herbes que envolten els esquelets dels futurs blocs d’habitatges. Aquí la natura sembla més exuberant que en altres barris, surt disparada de cada escocell, i assoleix la seva màxima expressió en el nou i descomunal parc de les Tretze Roses.
Passejar-hi desperta la gana. On s’esmorza a La Marina? “Fa poc que visc en el barri, però aquí fan bons bikinis“, explica un veí. I vaig a Tu Tesoro mentre veïns entren, esmorzen, conversen i marxen. Si cal provar el bikini, es prova. “Porto un any vivint aquí, i no sabia que tenien menjar colombià”, comenta un veí al propietari, que respon amb un comentari que sembla habitual en un barri en construcció: “Portem també un any aquí”.
En un barri nou on tot s’està construint, hi ha alguna cosa de tota la vida? “A quatre passos tens el restaurant Perancho, porta aquí com cinquanta anys”. Cinquanta no, molts més, puntualitza darrere la barra Gerardo García. Els besavis de l’ara administrador del restaurant el van obrir fa 80 anys.
Des de llavors, han vist canviar el barri i la seva clientela, des dels treballadors dels polígons i residents de les cases barates fins els actuals veïns. La quarta generació, que troba a faltar més comerç a la nova Marina, manté l’emblema del Perancho, que no para de créixer: una colossal truita de patates: “Les fem de vuit quilos”.
— I què queda d’aquest barri de fa 80 anys?
M’envia de cap a la Colònia Bausili. Diuen que és el racó més antic del barri; no queda rastre dels grans ramats de bestiar que van poblar la zona fa 200 anys, però encara perdura la petjada de les fàbriques tèxtils, que van tenyir el sòl de roig amb els seus tints i van donar al barri el nom de Marina del Prat Vermell.
De camí a l’antiga colònia, els carrers estan tranquils d’una manera gairebé inquietant. Amagada darrere d’una gasolinera de nou al Passeig de la Zona Franca, la Colònia Bausili resisteix com l’últim vestigi popular del barri. Escales que s’entrecreuen traslladen a la Barcelona del passat, però l’olor d’escombraries retorna al present. “Mira mira, treu el cap”, xiuxiueja una veïna des de l’alt de les escales mentre escombra la seva entrada, aquesta sí, impol·luta. Desenes de bosses d’escombraries s’apilen al costat de l’antiga construcció de dues plantes.
Li pregunto a la dona, però s’ha tornat a ficar cap a casa amb l’escombra; mentrestant, una altra veïna suspira des de la planta inferior. Em mira des d’una porta d’entrada amb una singular obertura superior, des de la qual apura un cigar, en un ritual que sembla fer diàriament. Amb la mirada penetrant emmarcada pel fum, la peculiar finestra i el pas del temps, la Juana relata com, dels 22 habitatges de la colònia, només queden cinc amb veïns; la resta estan buides i tapiades.
“Abans érem com una família, celebràvem totes les festes i passàvem l’estona junts al carrer, el teníem ple de flors”. Ara han canviat les flors per les escombraries i l’incivisme d’uns veïns, i pel nerviosisme davant la intenció d’un fons d’inversió de reconvertir el complex en oficines.
— Com? Però això no està protegit!?
El desconcert es talla quan arriba la Maite, la filla de la Juana, que viu al mateix lloc en el qual es van establir els seus avis fa 50 anys, ara també amb el seu fill petit. La Maite se suma a les queixes i indignació de la seva mare, mentre la Juana s’encén un altre cigar, i el fum i la conversa es dilueixen al mateix ritme que ho fa la memòria dels barris.
