La setmana vinent, els alumnes de la tribu s’enfrontaran a l’examen de selectivitat amb aquell posat inexorable de qui —en els meus temps— experimentava obligatòriament les erupcions i crosteres de la varicel·la. Que el lector no s’erri; servidor no és un militant de la pedagogia sense traumes; la vida acadèmica (i biològica en general) ens demana una revàlida dels nostres coneixements, sovint sense que el nostre examinador ens hagi avisat de la prova, i és per això que situar les natges en un pupitre durant una horeta per resumir allò que creiem saber amb bona lletra i argumentació no resulta cap sacrifici existencial. Nogensmenys, això de la selectivitat és un invent nauseabund, de tuf comunista i franquistoide, inspecció anatòmica d’alumnes que es veuen tractats com una simple manada, independentment dels seus interessos i de la seva singularitat de coneixement.
He d’admetre que, darrerament, els nostres pedagogs han intentat personalitzar aquest escorxador de jovenalla; però lluny d’arriscar-se amb el canvi més oportú (a saber, promoure que cada facultat del país fes el seu respectiu examen d’ingrés, la qual cosa implicaria una major competència entre els centres i l’especialització més entenimentada dels estudiants; termes que deuen provocar tremolor en els nostres educadors leninistes professionals), els suposats experts en l’art d’educar han caigut als caus més temptadors de la tara posmo. Ara diuen que els exàmens exhibiran un contingut de menor pes memorístic —allò que abans, al temps de l’heteropatriarcat, anomenàvem “vomitar”— i que, seguint l’idiolecte d’aquests ploms, la cosa tindrà un caràcter més “argumentatiu” i “competencial”. Com va dir el profeta, pel seu llenguatge els reconeixereu; no falla, la impostura és bessona de la cursileria.
Fa una certa vergonya haver d’explicar coses tan bàsiques, però d’ençà de temps platònics sabem que només coneixem allò que recordem. Aquesta idea no implica que els nostres professors hagin de tatuar La mort i la primavera a la pell dels sofertíssims adolescents catalans, només faltaria. Però si hom vol fer coses tan distintes com interpretar una sonata de Scriabin, reflexionar sobre el concepte de gènere en Butler o fins i tot inventar-se un nou refresc, abans ha de fer l’esforç i els colzes per assimilar-ne l’harmonia, les frases i els elements. Entenc que tot allò que s’ha fet de sempre resulti un insult pels promotors d’un ensenyament més inclusiu, transversal i tot quan adjectiu xupi; però el record (a saber, la mixtura entre l’oralitat que es practica i l’escriptura que reté els sons) és un aspecte quintaessencial de la cultura d’Occident. Si no tenim memòria, ai las, tard o d’hora caurem en l’oblit.
Argumentar sense tenir la teca al cap és talment com voler reparar un automòbil sense la caixa d’eines
Avançant-me als ofesos professionals, i en honor a la meva professió de barrinador; és evident que la memòria no ha d’ésser la mera repetició informativa, i que els alumnes del país han d’ésser capaços de desenvolupar un pensament crític com cal. Però argumentar sense tenir la teca al cap és talment com voler reparar un automòbil sense la caixa d’eines. Per si fora poc, a la tonteria aquesta dels nous tipus d’examen s’hi ha sumat una delirant polèmica sobre la penalització de les faltes d’ortografia. La setmana passada, alguns mitjans donaren la notícia que les errades ortogràfiques només serien rellevants als exàmens de llengua, un criteri que la consellera del ram —Núria Montserrat— va decidir canviar després d’un matí de rebombori a can X. Abans que parlar d’aquest fet, cal dir que resulta amoïnador veure com els governs només s’immuten quan hi ha bullanga a les xarxes.
Més enllà del desgavell polític, encara sobta que s’hagi d’explicar la importància de l’ortografia als nostres gestors i polítics del cantó universitari. Fa una mica d’angúnia, en definitiva, que servidor es vegi obligat a recordar que un filòsof, un matemàtic, un historiador o un físic no poden exercir la seva tasca acadèmica si escriuen com el puto cul i que l’administració, amb la seva anterior política de passar les faltes de llarg, només feia un favor a la ignorància supina. Hi ha coses, creieu-me, pedagogs estimats, que val més no discutir. S’ha d’escriure sense faltes i punt, de la mateixa faisó, que un músic ha d’afinar l’instrument car si toca fora de to no es podrà ni sentir. També un científic, recontrasí!, puix que haurà d’escriure papers acadèmics amb el mateix nivell d’asèpsia amb el qual ens opera un fetge o intenta trobar el genoma original d’un d’aquells virus que ens fa tossir.
Tot això, insisteixo, fot molta mandra haver-ho d’escriure l’any 2025. No tot són problemes que s’ocasionin a causa de l’existència de la selectivitat, però diria que un replantejament general de l’accés universitari serviria per posar-hi un poc de sordina. En qualsevol cas, i com que l’administració no s’ha disculpat per tot aquest vodevil, crec que els nostres joves es mereixen que els demanem perdó, perquè, en uns dies on haurien d’haver estat pendents dels apunts i de concentrar-se, els hem regalat un espectacle encara més espantós que aquest examen absurd. I mira que era difícil…
