Un dels millors atributs de la nostra Barcelona, potser el seu primer tret de civilitat moderna, és la seva condició de senyora petit, manejable i modestament coqueta. A excepció de les ciutats ianquis, curulles de testosterònics gratacels, majestuosos tot i elefantíacs, la majoria de ciutats que estimem no tenen alçada ni farden de pitrera; viuen a ras del sòl, a escala humana, sense voler acostar-se als déus com fan les horripilants noves megalòpolis dels deserts islàmics. Tot això ve a tomb perquè, aquesta mateixa setmana, sabíem que la Sagrada Família ja és l’edifici més alt del nucli urbà de Barcelona, car la seva espantosa torre de Jesús (la més alta de la mona de pasqua) ja ha arribat als 155,58 metres, superant així dues aberracions que el Mediterrani ha de contemplar a diari en llevar-se; la Torre Maphre i l’Hotel Arts. La notícia preludia noves pitjors, perquè la torre en qüestió arribarà als 172,5 metres.
Sembla que la Sagrada Família perdrà de vista les seves grues torres (qui sap si l’aspecte més bell d’aquest pastitx arquitectònic) l’any 2027 quan, mercès als aguinaldos de mig món i l’ajuda del dimoni, hom acabarà amb quasi cent-cinquanta anys de construcció ininterrompuda. Devem al nostre Sant Antoni Gaudí que el despropòsit en qüestió, no pas imputable a l’arquitecte sinó als fills bastards que han convertir el temple en una amanida insofrible de xaroneria, no acabi creixent encara més, perquè si fos pels apologetes del turisme, encara la fotrien superar Montjuïc. Amb la conclusió de tot plegat, la Sagrada Família esdevindrà el temple més alt del planeta, amb la qual cosa la nostra ciutat no només podrà batre un rècord de lletjor, sinó que a més a més s’acabarà de convertir en el destí ideal de tots aquells guiris amb desig d’admirar visions fàl·liques; auguro, Déu del cel, moltíssimes més visites.
Que es preparin els veïns del barri homònim al temple, perquè si fins ara s’han avesat a viure rodejats de japonesos amb una compulsió fotogràfica fora mida i multituds que potinegen les seves parades de metro obligant-los a sortir de casa ben d’hora per poder anar a pencar, quan la consagració (monumental, no pas papal) sigui un fet, la cosa pot arribar al deliri. De fet, ara que a banda de la millor botiga del món serem una ciutat amb aquest cagarro ben alçat, jo aconsellaria a la bona gent de Sagrada Família que vagi cercant casa en algun altre indret. Que no s’esverin; donada la frisança planetària de pernoctar a prop d’espais infrahumans, podran vendre els seus pisos amb vistes al temple per tot l’or del món i així cardar el camp vers altres barris de la ciutat on no s’hi amaguin trampes visitables. Ésser expulsat de casa és fotut, però viure enmig d’un parc temàtic com aquest serà una causa de mort segura.
Ara que la Sagrada Família és a punt d’acabar-se, no deu ser moment de mirar enrere, però caldria recordar com —el gener de 1965— alguns dels millors arquitectes del món i dels nostres millors artistes (de Le Corbusier a l’Oriol Bohigas, d’Antoni Tàpies al propi Josep Maria Subirachs, que l’altíssim el perdoni) desaconsellaren acabar amb un projecte que Gaudí només havia esbossat. A partir d’aquí, tot i l’oposició inicial del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, vam fer aquella cosa tan nostra de desoir els experts i tirar pel dret, pensant només en com podríem rendibilitzar les pedres. Doncs bé, el resultat ja el teniu. Avui, lluny de fixar-se en la sumptuositat quadriculada de l’Eixample, la majoria de fotografies de la nostra ciutat han de veure’s tacades per aquest bony al bell mig de la urbs. Tant li fot on posis la càmera i com ho enfoquis, que la tifa escultòrica acaba sortint a la foto, com el cunyat graciós.
Però això no sembla preocupar els meus conveïns, que de ben segur compartiran l’entusiasme mundial quan el polític de torn glosi la Sagrada Família com un esforç col·lectiu dels catalans o alguna mandanga sentimental semblant. Ara ja podrem dir que tenim el temple més alt (i més lleig) de tot el planeta. Sortosament, i contra les seves pròpies creences, Gaudí no ho podrà veure des d’un cel inexistent. Però nosaltres, quan esguardem Barcelona en la seva modesta bellesa, aquest temple serà autènticament expiatori; ens recordarà que, fins i tot en els indrets més beats, encara hi pot regnar un cau de lletjor.
