La cultura i la creativitat són algunes de les característiques que distingeixen l’espècie humana d’altres animals i éssers vius del planeta. Quelcom que ens interpel·la, emociona i ens fa sentir vius. Però perquè aquesta cultura que ens distingeix i emociona pugui subsistir i créixer, necessita suport i recursos econòmics. Uns recursos econòmics que no sempre són fàcils de trobar ja que, especialment en temps de crisi econòmica o inestabilitat, la cultura sembla esdevenir quelcom prescindible o fins i tot quedar relegada a un segon pla, convertint-se en una de les primeres àrees on administracions i institucions decideixen aplicar retallades.
“És difícil estimar allò que no es coneix”, ha reflexionat Eloi Planes, president de la Fundació Catalunya Cultura i president executiu de Fluidra, a la sessió Mecenatge i impacte: més enllà del finançament, organitzada per The New Barcelona Post i la Fundació Catalunya Cultura dins del cicle Moments Estel·lars. És potser aquesta falta de coneixement sobre l’impacte positiu de la cultura en la societat, o fins i tot la falta d’interès, el motiu que explica per què institucions privades i administracions públiques no aposten per subvencionar o invertir en projectes culturals.
És també aquesta falta de coneixement, o d’estima per la cultura, el motiu pel qual el mecenatge cultural, que va resultar cabdal en la Catalunya del segle XVIII i XIX —ja que, gràcies a les aportacions d’empresaris i figures reconegudes es van poder construir edificis com el Liceu, el Palau de la Música Catalana o el Parc Güell—, estigui perdent pes en la societat actual. Tant és així que avui una gran part de la població no entén aquest concepte o l’associa a connotacions negatives i un perfil molt concret: burgesia i grans fortunes. O, fins i tot, s’associa a empreses o personalitats que decideixen invertir en cultura per a netejar la seva imatge.
La realitat, però, “és que qualsevol ciutadà (i a qualsevol escala) pot esdevenir mecenes”, ha advertit Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) durant la sessió. Des del ciutadà que està abonat a una sala de teatre fins al voluntari que, de forma altruista, decideix dedicar el seu temps lliure a ajudar l’associació del seu barri o districte.
En definitiva, “un mecenes és una persona, institució o empresa que, de forma altruista, vol generar un impacte positiu en la societat. És a dir, que dona suport a activitats, ja sigui a través de diners, donacions materials, temps o en forma de voluntariat, aconseguint generar valor, però sense esperar un retorn”, com ha remarcat Grandes, en una sessió moderada pel periodista i professor de la UPF-BSM Toni Aira, i organitzada amb la col·laboració de la Fundació Catalunya Cultura, Casa Seat, Barcelona Global i Must Media Group. És, per aquest motiu, que Planes defensa que fins i tot el terme de mecenes podria substituir-se pel “d’estimador de la cultura”, ja que es pot aplicar a qualsevol persona que s’implica en canviar el seu entorn i, en conseqüència, la societat.
De fet, perquè la cultura subsisteixi la implicació i els recursos aportats per a aquestes persones anònimes és totalment imprescindible. “Les petites accions tenen el poder de generar grans transformacions en la societat”, ha afegit el president de Metalquimia, empresa dedicada a l’estudi de la Ciència i la Tecnologia de la carn. Aquesta idea d’impulsar petits actes per a generar grans transformacions a la societat és la raó que va motivar Lagares, ja en els anys 80, a tirar endavant la Fundació Metalquimia, que ha ajudat a consolidar projectes com, per exemple, la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, per a garantir la preservació de la música i la cultura catalana.
També fou aquesta la raó que va animar, l’any 2014, un grup d’empresaris a promoure la Fundació Catalunya Cultura. La Fundació compta actualment amb 45 empreses, 197 entitats i ha acompanyat 315 projectes culturals, com els Pallapupas, pallassos que s’esforcen per a contagiar els pacients dels hospitals d’alegria i esperança.
Però no només les empreses i els seus directors tenen el poder –i fins i tot la responsabilitat— d’invertir en cultura, sinó també els ciutadans i els petits establiments. De fet, esdeveniments com el Temporada Alta, que avui s’ha aconseguit convertir en un dels festivals de referència d’arts escèniques de tota Europa, es va poder engegar, d’una banda, per la feina de Britò Produccions, i, d’altra banda, pel suport de petits negocis de Salt (Girona) que van apostar-hi perquè aquest festival es pogués celebrar a la seva ciutat, des del flequer al carnisser. Petits negocis que també contribueixen a preservar la cultura catalana donant suport a entitats culturals, esbarts o colles de cultura popular.
La societat civil també és la base, per exemple, de la Fundació MACBA. Així, s’ha pogut finançar una de les col·leccions d’art contemporani més important del sud d’Europa gràcies a “petites contribucions de persones que creuen en la necessitat de preservar el patrimoni perquè les futures generacions puguin gaudir-ne”, ha defensat Grandes, responsable de gestionar la incorporació de més de 600 obres que formen part avui dia de la col·lecció del MACBA.
L’objectiu és que aquestes contribucions —grans i petites— puguin “generar una gran taca d’oli que s’escampi per tota la societat”, ha emfatitzat Grandes. Una taca d’oli que permeti que tota la població sigui conscient del pes i la importància d’aportar recursos per a sostenir la cultura, la recerca o les lluites socials.
Regar l’esperit del mecenes
“Tots els éssers humans som creatius, ja que tots portem la llavor de la creativitat dins. Tanmateix, hi ha persones a qui aquesta llavor se’ls ha desenvolupat de forma innata, i d’altres que necessiten accions i incentius que la reguin i la facin créixer. El mateix passa amb el mecenatge: mentre que un 10% de les persones donarà recursos sense necessitat d’un incentiu extern, un 90% de la població es podria convertir en mecenes si s’educa i s’impulsa”, ha resumit Lagares, qui ha plasmat la seva visió sobre empresa i creativitat en el llibre Time-Out: Creativació o extinció, nosaltres triem… (2025).
Però què cal per a despertar i regar aquest esperit de mecenes en els ciutadans? Pedagogia i formació. Ja que, com també afirma Planes, és difícil estimar allò que no s’entén i, per tant, estimar la cultura si no es promou “des del bressol, és a dir, des de la família; però també des de l’escola aquest amor per la cultura”, ha destacat el president de la Fundació Catalunya Cultura. “Les empreses que aposten pel mecenatge ho fan perquè l’empresari que hi ha al capdavant s’ho creu i decideix apostar-hi”, ha afegit Planes.
Per a aquest motiu, reclama, com també ho fan des de la Fundació Catalunya Cultura, una llei de mecenatge catalana. Consideren que l’actual llei de mecenatge, el Reial decret de llei 6/2023 —que va reformar la innovadora Llei 49/2002— es va quedar curta, tant en termes d’avantatges fiscals com, i potser sobretot, en termes de pedagogia. Així, a més de demanar beneficis fiscals específics per a Catalunya, aquesta futura llei de mecenatge catalana, hauria d’emmirallar-se en la llei francesa, la coneguda com a ‘Llei Aillagon’ (2003) que dignifica i reconeix el paper indispensable del mecenatge en la societat. Llei que, de fet, va constituir un organisme que va explicar, poble per poble i ciutadà per ciutadà, les bondats i els beneficis del mecenatge en la societat.
“Els francesos estan orgullosos d’actuar com a mecenes i de donar suport a la cultura, la recerca o els projectes socials, perquè no existeix l’estigmatització entorn a aquest concepte que sí que trobem Catalunya, i això és gràcies a la pedagogia que s’ha fet”, ha reivindicat Planes. Així, a Catalunya, la feina o les aportacions dels mecenes acostumen a ser discretes o silencioses, moltes vegades perquè les empreses temen que es consideri que les seves accions són mer greenwashing o rentat de cara. Per a aquest motiu, des de la Fundació treballen amb la Generalitat en una llei de mecenatge catalana, a inspiració d’altres comunitats autònomes que també tenen el seu propi marc regulatori en aquest aspecte.
Una llei que “confien que pugui veure la llum durant l’actual legislatura”, segons remarca Planes, afegint que no és un “problema de text —ja que tots els partits polítics estan d’acord amb la normativa—, sinó de context: ja que, en el context actual, el mecenatge no és una de les grans prioritats del Govern ni dels partits polítics”.
La llei de mecenatge catalana, una facilitadora
Per la seva banda, Grandes també defensa que aquesta pedagogia s’ha d’implementar no només a escala individual, del ciutadà, sinó també a empreses i institucions. Així, la presidenta de la Fundació MACBA defensa que en els factors ESG —factors mediambientals, socials i de governança corporativa que es tenen en compte a l’hora d’invertir en una empresa— també s’hauria d’incloure la cultura. “Invertir en cultura no pot ser un complement o un afegit, sinó que ha de ser una responsabilitat i compromís de totes les empreses”.
“La llei de mecenatge ha de ser una facilitadora, una barana que ens ajudi a recolzar-nos i caminar cap a una societat més justa i culta. Però, per a poder ser acompanyades, primerament són les empreses i individus qui han de voler començar a fer aquestes passes, impulsades al seu torn per una llei que els afavoreixi”, ha defensat Lagares, tot remarcant que “el veritable mecenatge ha de néixer al cor de cada persona”.
“Els humans som éssers espirituals als quals se’ns ha permès gaudir d’una experiència terrenal. Quan tornem a l’esperit, però, tornarem tan nus com quan vam arribar i només ens emportarem una motxilla plena del bé que hàgim fet a la Terra”, ha reflexionat el vicepresident de la Fundació Metalquimia, destacant el mecenatge com un d’aquests aspectes amb els quals els humans ompliran la seva motxilla espiritual.
Amb tot, Grandes, Planes i Lagares confien que, amb l’impuls d’aquesta llei de mecenatge i un canvi de percepció sobre la figura del mecenes, s’aconseguiran incentivar les petites accions ciutadanes i corporatives per a transformar la societat. Generant-se, així, “un cercle virtuós”, en què els recursos invertits en aquests projectes aconsegueixin, al seu torn, multiplicar-se i generar valor en la societat”.
