Ara que visc a Ciutat Vella ramblejo molt poc, i per “ramblejar” no em refereixo a l’acte de trescar per les antigues rieres de Barcelona ni, dissortadament, a passejar per la nostra Rambla degana, de Canaletes a Santa Mònica (la qual cosa ha esdevingut una experiència tortuosa d’eslàlom entre guiris & glovos); penso més aviat en badar per la Rambla de Catalunya, el meu carrer de sempre i la màquina productora de les idees amb les quals m’atanso al món. L’altre dia ramblejava tot just abans d’esmorzar amb una senyora a can Mauri, establiment ancestral del meu barri que continua fent gala d’un dels serveis més espantosos del món (faig cara d’ésser algú a qui t’has d’adreçar en espanyol?), compensat això sí pels seus deliciosos entrepanets de pollastre i enciam, cim existencial de la sociovergència, ordits amb aquell pa de motlle que provoca el dir papissot tan típic de l’Eixample.
Tota aquesta mandanga ve a tomb per dir que ramblejava i —a banda dels habituals banquers retirats passejant la seva mascota, abillats amb xaroníssims pantalons vermells, o els comptables que caminen fent saltirons impostant cara d’atrafegats en direcció a les seves espantoses oficines de Gran Via— vaig poder comprovar de primera mà com les mares de l’Eixample, a qui tantes justes lloances he dedicat, mantenen la dignitat estètica del barri. Escric aquest article referint-me al matí de dimecres passat; mercès a la vaga dels professors (que tenen aquella cosa tan propalestina d’aprofitar qualsevol causa justa per no currar i fer veure que es manifesten tot just quan no cauen bombes), la Rambla era curulla de mares i filles que aprofitaren la negligència educativa per fer recados. No parlo d’un cas aïllat, sinó d’una autèntica corrua de progenitores i adolescents assedegades de gasto.
Doncs bé, una mirada clara posa de manifest que les teens del barri, filles privilegiades d’allò que anomenàrem “classe mitjana”, realitzen grans esforços per vestir-se com quinquis. Que ningú no s’esveri; tots hem estat joves i hem cregut que anar de tirat per la vida ens feia més guais, enrotllats… o com polles es digui ara. Tolerància màxima, només faltaria! Però un quinqui és un quinqui, senyora meva, i hom no pot deixar de torbar-se contemplant aquestes mosses abillades com perruqueres intenses, que contrasten amb el noucentisme de les façanes del carrer Provença. Aquesta és la primera impressió que, com sempre, resulta del tot errònia; perquè sí, les nenes vesteixen de semi-corista de cantant porto-riqueny (malles d’un marró espantós, arracades rogenques d’altres continents i bambes alçades), però aquí l’important és palesar la salvífica intervenció de llurs mares, Déu les salvi.
Les mares de l’Eixample són ben conscients de la profunda desviació estètica del seu fillam i saben del cert que tanta deixadesa estètica colauista d’arte povera serà una cosa transitòria de la qual se’n riuran d’aquí a molts anys quan, per altra banda, vesteixin nauseabunds conjuntets pseudo-joves de l’eseOese. Tot això, insisteixo fins a la nàusea, és quelcom que les sapientíssimes i belles mares de l’Eixample saben del cert. Amb la qual cosa, lluny d’escarnir les seves filles com faran els seus pares, elles assisteixen i àdhuc encoratgen la transformació de les seves nenes en còpies barates de la Bad Gyal. Però és igualment cert que, d’entre tots els despropòsits, aprofiten la seva influència per introduir alguna gavardina que matisi l’embotiment o un simple càrdigan negre, encara que sigui de can Boss, per dissimular tanta pitrera decompensada i recuperar l’esperit grecoromà de sa filla.
Benaurades sigueu, mares de l’Eixample, vosaltres que presteu un servei que jo i només jo puc endevinar. Estimada Maria Lluïsa, caríssima Meritxell, us puc jurar que teniu el cel més que guanyat, perquè només l’altíssim sap com les vostres concessions a la lletjor són el preludi d’un canvi de mentalitat. Perquè, en efecte, tot això durarà ben poc i ben aviat les nenes enviaran l’Aitana a la paperera de la història i tot tornarà a la normalitat estètica de la Quadrícula. En d’altres èpoques més felices de la meva vida us entregaria el meu cos (i part de les meves tres idees) sense cap mena de reserva. Avui us escric aquesta Punyalada perquè sapigueu que, mentre en Manel i en Josep Maria us escarneixen o fins i tot es dediquen a menysprear-vos per com vestiu la canalla femenina, jo i només jo soc conscient de l’esforç amb el qual ens salveu la bellesa del futur, que és la pervivència de la pàtria.
I tot això és part de tot el que veig mentre ramblejo pel meu carrer. Hi he de tornar més sovint, encara que a les meves pastisseries em diguin “Buenos días, ¿qué tomará el señor?”, colla d’assassins.
