Ell, a la seva ocupació, no li deia feina, li deia la seva diversió. Potser per això va fer el que va fer. Tant, tan a fons, arribant a simultaniejar la condició de cronista i historiador de Barcelona amb la de peça consubstancial de la seva història. Com un monument ambulant. Donava gust i respecte veure’l caminar, cavallerós, flegmàtic, per uns carrers els secrets dels quals coneixia a fons. Però no era només un tema de bona planta, un posat afortunat. Era una qüestió de substància.
Lluís Permanyer era una d’aquelles rares persones que aconseguien concitar el silenci al seu al voltant, quan parlava. Els altres callaven i atenien, amb la seguretat de qui està a punt d’aprendre alguna cosa que pot ser transcendent. Una dada, un episodi, un detall capaç de remoure els fonaments sobre els quals s’alça la nostra relació amb la ciutat.
Però tot això era, abans de res, diversió. Per aquest motiu, quan Tarradellas el va voler de cap de premsa de la Generalitat, va declinar l’oferiment. I quan Joan Clos va voler imposar-li la Medalla d’Or de Barcelona, també va dir que moltes gràcies, però no. Per a ell el primer, allò més important, era ser independent, perquè, si no ho ets, si depens d’un estatus definit pels que manen, com una estatueta posada aquí, en aquesta prestatgeria que no has triat tu, perds la llibertat sacrosanta de divertir-te.
“Tot el que he escrit ha estat per criteri propi, soc el responsable últim i únic dels meus assoliments i dels meus possibles errors. Mai m’han dit sobre què he d’escriure i mai he acceptat cap encàrrec que jo no volgués escriure”, va dir quan se’l va entrevistar per a aquest mitjà. Va ser en aquella conversa de fa quatre anys en què va confessar, també, que ell mai havia deixat d’aprendre i que, per això mateix, “més que una feina, jo considero allò que faig com la meva diversió”. I amén.
Una història barcelonina
La seva és una història típicament barcelonina. D’aquella Barcelona d’abans on algú que havia estudiat Dret —sense que el Dret li interessés gens ni mica—, i al qual li havien impedit cursar la carrera diplomàtica perquè aquell món de llavors era així i aquí manaven els que manaven, i va acabar treballant en l’àmbit de les lletres i el periodisme. Coses que passaven llavors en aquesta ciutat i que, com tantes altres, serien avui impensables.
Com a reporter en la revista Destino, va servir-se dels ensenyaments de Proust per enraonar amb alguns dels grans: Pla, Espriu, Carner i un extensíssim etcètera. Va entrar després, el 1966, a La Vanguardia, on es va adobar en la secció internacional. Després, a partir del 1988, es va posar a fer crònica de la ciutat, i ja no hi va haver marxa enrere.
Ahir mateix, al costat del seu obituari, sortia el seu últim article, sobre la gènesi del Palau de la Música
Peces que revelaven, als barcelonins i a la resta del planeta, increïbles secrets dels nostres carrers. Des de la reivindicació de Josep Maria Jujol —al qual avui es valora en una mesura justa gràcies a la intrepidesa de Permanyer per llançar llum sobre la seva obra i llegat— fins a les intimitats d’una burgesia amb uns quatre-cents noms i, almenys, el doble o triple de cares.
Barris, monuments, comerços, edificis, noms i cognoms van adquirir nous significats, noves càrregues històriques. Va escriure tones d’articles i més de 80 volums dedicats a la ciutat i al món de l’Art. Vam aprendre els costums, filies i fòbies dels nostres predecessors. Vam aprendre el perquè de moltes coses que fan que Barcelona sigui Barcelona. Aquest passat que ens ajuda a entendre millor el present. A valorar-lo més, o a detestar-lo amb més fonament.
Al·lèrgia als poders
I no parava. Ahir mateix, al costat del seu obituari, sortia el seu últim article, sobre la gènesi del Palau de la Música. Fins a l’últim moment no va deixar de divertir-se, i l’aspecte més meritori és que ho va fer des d’aquella talaia que s’havia construït ell mateix sense permetre ingerències externes. Ni massatgets, ni carícies al musell, ni copets al llom, ni càrrecs, ni res que fes olor d’aquells pessebres als quals era al·lèrgic.
“Jo milito sempre per Barcelona, la ciutat és el meu únic partit i és un en el qual només cabo jo”, va declarar. I ho va demostrar amb escreix. I va demostrar, també —o, més aviat, sobretot—, que aquesta filiació era de base. Quan Avel·lí Artís, àlies Sempronio, va passar a millor vida fa vint-i-cinc anys, va haver-hi qui va proposar que ell heretés el títol de Cronista Oficial de Barcelona. Cosa més que merescuda. Cosa sobre la qual ningú hagués tingut cap objecció. Però, per descomptat, també ho va rebutjar, perquè aquests llinatges els concedeix el poder.
I, com a bon barceloní dels d’abans, dels que barregen erudició cosmopolita amb una desconfiança de base, elegància en les formes i una certa propensió al rebot, Lluís Permanyer no va permetre mai que els que manen el col·loquessin en la seva vitrina dels trofeus.
Per això, mai van aconseguir que deixés de divertir-se.
