“El recinte del parc de la Ciutadella havia estat envoltat d’una estacada que preservava les obres de l’Exposició de la ingerència dels curiosos. Aquest tancat, no obstant això, presentava molts forats; també el tràfec continu i tumultuari per les portes de l’estacada, la gent que sortia i entrava sense organització ni control de cap mena, permetien superar aquest obstacle sense problema. Onofre Bouvila es va ficar cinc pamflets entre la brusa i el pit, va amagar els altres entre dues làpides de granit, al costat del mur contigu a la via fèrria, i es va colar al recinte”.
La ciutat dels prodigis, Eduardo Mendoza (1986)
La ciutat dels prodigis d’Eduardo Mendoza i els carrers als quals arriba Onofre Bouvila continuen serpentejant entre racons, arcades i olors de tota mena. Els edificis de la Ribera fan panxa i ondulen encara més el laberint de carrerons que desemboca allà on Bouvila es va endinsar a la Barcelona clandestina: una Ciutadella que torna a estar en obres, rehabilitant precisament aquells edificis que el protagonista va veure emergir amb l’Exposició Universal de 1888. Més d’un viu ara en aquest parc que va ser epicentre de la transformació de Barcelona. Així ho explica el Pedro, que se sap tots els detalls i històries de l’indret, des de les innombrables escultures fins a l’avanç de les obres, i les narra amb un lèxic exquisit. Des del seu banc i parant atenció, va col·leccionant anècdotes d’una Ciutadella i una ciutat de prodigis mal repartits.
