El 1929 va ser l’any en què Montjuïc (i Barcelona) es va mostrar al món. Cent anys després, aquell llegat torna a marcar el tempo de la muntanya. El centenari de l’Exposició Internacional ha deixat de ser una data llunyana per convertir-se en un horitzó concret que ordena projectes, calendaris i expectatives. Aquest dilluns, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha posat xifres i dates a aquest compte enrere i ha confirmat que el museu entra en la fase decisiva de la seva ampliació, una de les transformacions culturals més ambicioses associades a la renovació de Montjuïc.
Amb la mirada posada en el 2030, any previst per inaugurar el nou MNAC, la institució ha detallat com es desplegarà un procés que començarà ja el 2026 i que comportarà canvis profunds en el funcionament del museu. “L’agenda del museu ja és l’agenda de l’ampliació”, ha resumit el seu director, Pepe Serra, a quatre anys vista d’obrir les noves sales. Una frase que sintetitza el moment actual: tot el que vindrà, també la programació, gira ja al voltant del projecte.
El Museu Nacional està immers en un procés de transformació que conduirà a la seva ampliació amb un pressupost de 122 milions. El 2026 serà un any de transició, previ a l’inici de les obres arquitectòniques i altres treballs museogràfics que requeriran dedicació plena i faran visible aquesta transformació. Probablement, aquest serà l’últim programa d’exposicions d’aquestes característiques abans de l’obertura de les noves sales al Pavelló Victòria Eugènia.
Serra ha deixat clar que aquest no és un projecte del director del MNAC ni de l’equip del museu ni dels curadors, sinó que és un projecte de servei públic al museu i la culminació d’un museu concebut fa gairebé un segle. També ha apuntat que el MNAC ha de parlar des del lloc on està, que és Catalunya, i des d’aquest lloc mirar el món.
El punt d’inflexió arribarà l’any 2027, quan està previst el tancament de la primera planta del museu, dedicada a l’art modern i contemporani. La direcció confia poder mantenir oberta la planta baixa —amb els àmbits de romànic, gòtic i renaixement—, però admet que la prioritat serà concentrar esforços en l’ampliació, amb una moratòria que podria reduir exposicions temporals, préstecs i activitats recurrents.
Arquitectura amb segell català i experiència internacional
L’ampliació serà obra de l’equip català d’HArquitectes i del despatx suís Christ & Gantenbein, guanyadors del concurs arquitectònic. No és una aliança nova: tots dos estudis ja van col·laborar en l’ampliació del Macba, una de les intervencions museístiques més rellevants dels darrers anys a Barcelona.
Christ & Gantenbein aporten, a més, una trajectòria consolidada en museus d’alta complexitat, com el Museu de Belles Arts de Basilea o l’ampliació del Museu Nacional de Suïssa. El projecte del MNAC s’inscriu així en una línia d’intervencions que busquen fer créixer equipaments històrics sense diluir-ne el caràcter, reforçant el diàleg entre arquitectura, col·lecció i ciutat.
El calendari d’obres ja està traçat. L’adequació del Pavelló Victòria Eugènia es durà a terme entre el quart trimestre del 2027 i el quart trimestre del 2029. La connexió soterrada entre el Palau Nacional i el pavelló —una peça clau per articular el nou museu— està prevista al llarg del 2028, el mateix any en què hauria de començar també l’adequació del Palau Nacional.
El tancament parcial del MNAC s’inscriu en una tendència compartida per altres grans institucions europees. Museus de primer nivell com el Centre Pompidou de París o el Museu de Pèrgam de Berlín afronten actualment llargs períodes de clausura per reformes i ampliacions. Processos complexos i costosos, però necessaris per adaptar aquests equipaments als nous relats, públics i exigències de conservació.
Una col·lecció en moviment
Durant els anys d’obres, el MNAC activarà una estratègia de circulació internacional i territorial de la seva col·lecció. Una part important de la seva col·lecció viatjarà fins a Tòquio en una operació internacional de gran abast que, segons Serra, permetrà generar ingressos per ajudar a finançar l’ampliació. El director ha defensat aquest desplaçament com “un bon lloc per presentar els nostres fons”, tant per la projecció internacional com pel reconeixement del valor de la col·lecció del museu.
Paral·lelament, el MNAC preveu que algunes obres emblemàtiques puguin circular temporalment per altres museus catalans, sempre que aquestes institucions ho sol·licitin. Una manera de mantenir viva la col·lecció en un moment en què el museu haurà de reduir inevitablement la seva presència expositiva a Barcelona.
L’última gran temporada abans de les obres
Abans d’entrar de ple en aquesta fase, el 2026 acollirà l’últim gran programa expositiu d’aquest cicle. Una temporada presentada aquest dilluns pel seu director i que combina recerca històrica, revisió crítica i creació contemporània. Hi destaca l’exposició dedicada al Mestre de Cabestany i al monestir de Sant Pere de Rodes, un projecte de gran ambició que revisa mites fundacionals del romànic català i europeu a partir de peces disperses i documentació inèdita.
El diàleg amb l’art contemporani es reforça amb El viatge invers, d’Ona Batlló, una proposta que reconnecta les pintures murals romàniques amb els seus espais originals i amb el paisatge sonor del Pirineu. I amb Jujol, de Perejaume, una gran exposició que revisita la figura de Josep Maria Jujol des d’una mirada poètica i radical, en el marc de la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura 2026.
A tot plegat s’hi suma Recuperado del enemigo, una mostra que aprofundeix en la procedència de les obres dipositades al MNAC per l’SDPAN franquista i que consolida una línia de treball centrada en la Guerra Civil, l’espoli i la responsabilitat dels museus públics.
Sixena, el conflicte que plana sobre el futur
Aquest horitzó de renovació conviu, però, amb una ombra incòmoda: la decisió del Tribunal Suprem d’obligar el MNAC a retornar les pintures murals de Sixena al seu emplaçament original, a Osca. Una resolució adoptada malgrat els nombrosos informes tècnics que alerten que el trasllat pot provocar danys greus i irreparables a unes obres extremadament fràgils.
Serra ha indicat a la trobada amb els mitjans que el museu vol complir la sentència sobre les obres de Sixena, i que no té “animadversió ni voluntat de retenir” les peces. Ara bé, també ha mostrat una gran contrarietat: “Si el concert de Rosalía és un perill, serrar la peça en 74 trossos què és exactament?”.
Més enllà del cas de Sixena, el MNAC enceta el 2026 una etapa decisiva en què el temps de l’obra i el temps del relat hauran d’avançar en paral·lel per culminar, finalment, el museu que es va imaginar fa gairebé un segle.
