Mett Barcelona implica la quarta vida del Florida. I comencem per qui el gestiona ara, el grup internacional Sunset Hospitality Group (SHG), fundat a Dubai per l’empresari espanyol Antonio González i l’inversor Nazih Hafez, amb forta connexió catalana (oficina a Barcelona i lideratge hoteler a càrrec del català Jaume Buxó).
En aliança amb la socimi Atom Hotels, han invertit 15 milions per ressuscitar-lo el setembre del 2025, just en el seu centenari, com un resort urbà de cinc estrelles gran luxe, amb 70 habitacions, el primer spa Valmont Red Carpet d’Europa, piscina infinita d’acer inoxidable i espais gastronòmics oberts a hostes i barcelonins.
Fa 100 anys
El que hi ha ara és el que avui troba qui entra a l’hotel. Tanmateix, retrocedim un segle. Tot va començar el 1925, quan Salvador Andreu, el farmacèutic que va impulsar el parc d’atraccions del Tibidabo, el funicular i el tramvia blau, va complir un altre somni: aixecar el millor hotel de Barcelona en el millor emplaçament possible.
Dissenyat per l’arquitecte Ramon Raventós i Farrarons en estil noucentista, amb façana monumental blanca, torres angulars i jardins del paisatgista Jean-Claude Nicolas Forestier, el Gran Hotel La Florida es va inaugurar com un balcó sobre la ciutat i el Mediterrani.
En els seus primers anys, va acollir fins i tot esdeveniments internacionals auspiciats per la Societat de Nacions, l’antecedent de l’ONU. Però això va durar poc. El 1936, la Guerra Civil el va convertir en hospital militar, un ús que va prolongar el seu tancament fins ben entrada la postguerra. No va ressuscitar com a hotel fins als anys cinquanta, quan es va erigir en refugi estiuenc de l’alta societat barcelonina: famílies adinerades fugien de la calor urbana per instal·lar-se a la muntanya, amb festes elegants, balls i escapades discretes.
Pels seus passadissos van desfilar algunes celebritats del moment: Ernest Hemingway, James Stewart, Rock Hudson, George Sanders o Fabiola de Bèlgica, l’espanyola que es veia en secret amb el seu promès, Balduí, abans de convertir-se en matrimoni i ser els reis dels belgues. Els seixanta i setanta van prolongar la glòria, tot i que el 1979 el desgast acumulat i la manca de rendibilitat van passar factura: es va tancar. La icona blanca del Tibidabo va quedar abandonada durant més de dues dècades, del 1979 al 2001.
Una silueta al cim de Barcelona
Mentre la ciutat es transformava per als Jocs Olímpics i vivia un boom urbà, el Florida va deixar de tenir hostes. Durant aquell llarg parèntesi, part de l’edifici va allotjar un estudi de so i fins i tot es va plantejar com a seu per a TV3, la desitjada Televisió de Catalunya. El parc d’atraccions colindant va somiar convertir-lo en La casa de la màgia, i durant anys també es va rumorejar que acolliria el Gran Casino de Barcelona.
El 1999, el promotor Salvador Tresserras, que havia adquirit l’edifici després de passar per mans daneses i andorranes, va encarregar al prestigiós arquitecte japonès Arata Isozaki un projecte ambiciós: rehabilitar-lo com a Relais & Châteaux, amb coberta transparent a l’àtic per a un restaurant panoràmic i una torre circular de serveis. Isozaki, ja admirat a Barcelona per la cúpula del Palau Sant Jordi, va veure en el Florida l’oportunitat de deixar una altra petjada important.
El pla no va prosperar, tot i que aquell quasi-renaixement fallit afegeix una capa més de misteri a la muntanya: quin skyline hauria tingut la ciutat amb una cúpula transparent signada pel japonès coronant el Tibidabo?
El 2001 va arribar el rescat definitiu: l’empresari hoteler David Stein, un nord-americà simpàtic i eficaç, fundador del Stein Group, va adquirir l’edifici i va invertir 42 milions d’euros en una restauració meticulosa que va durar fins a l’abril del 2003. Amb l’ambició declarada de convertir-lo en l’hotel més luxós de la ciutat, Stein va organitzar una festa d’inauguració memorable, amb 2.000 convidats.
L’estatunidenc va fusionar el noucentisme original amb elements contemporanis: piscina infinita de 37 metres, spa, jazz en directe i un disseny que barrejava ferro forjat antic amb acer inoxidable modern. Bruce Springsteen el va convertir en el seu quarter general barceloní: sempre s’hi allotjava quan tocava a la ciutat, atret per la privacitat i les vistes al mar. L’abril del 2023, Barack i Michelle Obama van compartir terrassa amb el Boss i Steven Spielberg abans del concert inaugural de la gira europea a l’Estadi Olímpic, en una d’aquelles nits que confirmaven que el Florida seguia atraient les estrelles mundials.
Tanmateix, fins i tot les icones mostren fatiga. El manteniment en una ubicació tan elevada va resultar costós i, el 2009, l’hotel, propietat aleshores del fons nord-americà Apollo, que l’havia adquirit al grup Stein, va estar a punt de ser embargat per un banc alemany per impagaments. Tot i que va seguir operant, aquells entrebancs financers van marcar una etapa de declivi, amb ocupacions baixes i sense cadena gestora durant períodes.
Coincidint amb el seu pre-centenari, va arribar la quarta vida: SHG el va reinventar com a Mett Barcelona, amb habitacions minimalistes en tons mediterranis, restaurant Albarada amb cuina local i catalana, Vermuteria 1925 evocant l’any d’inauguració, un vibrant Pool Club amb DJs i un Florida Lounge en aliança amb Lladró, ple de peces escultòriques.
Conserva l’essència patrimonial, amb sostres alts, marbres, balcons 360º, tot i que guanya frescor contemporània i aquesta voluntat de ser un resort urbà obert a la ciutat, amb èmfasi en la restauració i l’entreteniment. La ciutat que té als seus peus ha crescut, ha canviat i s’ha modernitzat, però aquelles vistes llegendàries romanen intactes. I l’hotel, després de guerres, abandonaments llargs, projectes fallits, crisis financeres i decadències, ha sabut ressuscitar una vegada més per continuar sent part de la seva història.
