Escriure sobre la tradició de la novel·la negra a Barcelona és parlar d’una ciutat que s’ha explicat a ella mateixa a través de les seves ombres. Des de les obscures cròniques de successos de la postguerra fins a l’explosió del gènere als anys 70 i 80 amb mestres com Manuel Vázquez Montalbán o Francisco González Ledesma, la ciutat ha estat un mena de laboratori social a cel obert.
No és cap secret que Barcelona té un idil·li amb el crim literari. Si Londres té la boira de Sherlock Holmes i Los Angeles la corrupció de Raymond Chandler, la ciutat comtal guarda la suor i el greix de les botes de Pepe Carvalho. Però la relació municipal amb el gènere va molt més enllà d’un detectiu amant de la bona cuina. La nostra és una capitalitat literària forjada a base de contrastos, que van des del luxe modernista de l’Eixample fins a la duresa del Raval; el port que tot ho rep contra la muntanya que tot ho amaga.
Per això, té tot el sentit del món que tinguem un dels millors festivals literaris dedicats al noir. Ja és aquí la nova edició de BCNegra, i enguany la ciutat no només acull el festival, sinó que el reclama com a propi sota un lema que ressona a cada cantonada: La Malavida.
Però, de què parlem quan parlem de Malavida? El comissari del festival, l’escriptor Carlos Zanón, ho té clar: “És un homenatge a la Barcelona que no surt a les guies oficials. El lema evoca la cançó de Mano Negra, sí, però també la vida no normativa, els camins que es torcen i les decisions que ens porten a l’abisme”.
En aquesta nova edició, la Malavida amara cada taula rodona i cada debat. Es parla de la Barcelona del Barri Xino, de les barraques que ja no hi són i de les noves formes de marginalitat en un món hiperconnectat. Perquè el gènere negre, en el fons, no va només de polis i lladres; va d’entendre per què la societat falla i qui són aquells que queden atrapats en els seus engranatges. Barcelona es reivindica, així, com l’escenari ideal per a aquestes històries. Una ciutat que es mira al mirall i, en lloc de posar-se filtres, decideix mostrar les cicatrius.
Entrant en matèria, el gran reclam d’enguany té nom propi i una colla de loosers que l’acompanyen. L’escriptor britànic Mick Herron ha estat el guardonat amb el Premi Pepe Carvalho 2026, una decisió que ha estat celebrada com un acte de justícia poètica, ja que Herron és el pare de la sèrie Slow Horses (Slough House), i el seu estil és la millor definició del que significa Malavida en el context de l’espionatge modern.
Lluny de l’elegància d’un James Bond o de la fredor calculada de John le Carré, Herron ens presenta les clavegueres de l’MI5 a través d’agents caiguts en desgràcia, desterrats a una oficina polsegosa per haver comès errors imperdonables. El personatge de Jackson Lamb —brut, sarcàstic i brillant— és l’antítesi del glamur, i és precisament aquest realisme brut el que connecta tan bé amb l’esperit d’aquest festival.
L’entrega d’aquest guardó no és només un reconeixement a una carrera fulgurant; és una picada d’ullet a tots aquells que saben que la millor literatura sovint es troba en els marges, en els personatges que han tastat el fracàs i que, malgrat tot, segueixen endavant. Herron ha aconseguit que l’espionatge deixi de ser una qüestió d’estat per ser una qüestió d’humanitat, sovint decebedora, però sempre fascinant.
Xerrades de vellut vermell
Si aquest festival, el BCNegra, té una virtut, és la seva capacitat per estendre la seva ombra i colonitzar espais que ja tenen una història pròpia. Aquest 2026, els seus organitzadors s’han proposat recuperar el pols dels barris amb una selecció de seus que són, en si mateixes, una declaració d’intencions.
Així doncs, el retorn a la sala La Paloma, al cor del Raval, és potser el moviment més mestre de l’organització. Sota el seu aspecte d’altra època i el seu aire de saló de ball decadent, les xerrades adquireixen un to gairebé clandestí. És aquí on el concepte entorn el que gira l’edició cobra sentit, entre el vellut vermell i el record de les nits infinites, on els autors semblen confessar els seus pecats literaris en lloc de presentar llibres.
Gairebé traçant una línia recta en direcció muntanya, arribem a la Biblioteca Jaume Fuster, a Gràcia, que es manté com el centre d’operacions intel·lectual. És el refugi del lector voraç, l’espai on la reflexió més acadèmica i els debats sobre l’estructura del gènere troben el seu lloc. I no podem oblidar el Cinema Mooby Bosque, que enguany reforça el seu lligam amb el festival projectant clàssics del noir que dialoguen directament amb les novetats editorials, i ens permeten una aproximació diferent al gènere.
El cartell d’aquest any, ple de pesos pesants, és un trencaclosques fascinant que connecta les realitats més crues de diverses latituds. Si Mick Herron ens porta el Londres gris i burocràtic, la presència d’autors com Richard Price ens trasllada directament als carrers més durs de Nova York. Price, cronista excepcional de la vida urbana i guionista de sèries de culte com The Wire, és l’exemple perfecte d’escriptor que no necessita artificis per mostrar la violència sistèmica. La seva conversa sobre la perifèria és, sens dubte, un dels moments més esperats per la parròquia barcelonina.
I des del país veí, França, arriba la veterana autora Dominique Manotti, les novel·les de la qual són considerades per la crítica especialitzada autèntiques autòpsies del poder i la corrupció, temes que ressonen amb força en una ciutat que encara lluita per entendre les seves pròpies trames d’interessos.
Però la BCNegra, en cap de les seves edicions, no oblida mai la collita pròpia. Autors com Núria Cadenes, que ha demostrat una habilitat magistral per rescatar la memòria negra del país, o Xavier Theros, que recorre la ciutat com ningú, posen l’accent local. Són ells qui ens recorden que per trobar la Malavida no cal travessar l’oceà; de vegades només cal girar la cantonada adequada de la Via Laietana o baixar a les clavegueres de la història de la postguerra.
Tres propostes per a un ritual iniciàtic
Potser, ja ets un assidu al festival, però si ets un neòfit i vols entrar en aquest món de penombra, et proposem un ritual iniciàtic amb tres imprescindibles:
El primer és una expedició a la sempre interessant Biblioteca Arús. Aquesta joia de l’Eixample acull una exposició única sobre la figura de Sherlock Holmes i la seva influència en la crònica negra barcelonina. Entrar a l’Arús és viatjar en el temps i els misteris, i fer-ho per parlar de detectius és gairebé una experiència mística.
El segon imperdible és la taula sobreTrue Crime i realitat local. En un moment on el gènere viu una edat d’or gràcies als diferents pòdcasts i sèries que trobem en les plataformes, BCNegra proposa un debat necessari sobre on acaba el periodisme i on comença l’espectacle.
I el tercer, i més experiencial, són les rutes literàries. Aquest any, les caminades pel Paral·lel explorant els antics teatres i la vida bohèmia (i perillosa) de principis del segle XX estan esgotant les entrades en temps rècord. Aquesta és una de les millors maneres d’entendre que la literatura negra es llegeix amb els ulls, però també es pot transitar a peu.
Arribats a aquest punt, queda clar que la BCNegra 2026 no és només un festival de llibres, és el moment en què Barcelona es mira al mirall i accepta les seves imperfeccions. En un món cada cop més asèptic i digital, el gènere negre ens retorna la textura de la realitat: el soroll, la pols i les ambigüitats morals.
BCNegra recorda que sota l’asfalt encara batega una ciutat canalla que es resisteix a ser domesticada
La capitalitat literària de Barcelona no es mesura només pel nombre de vendes, sinó per la capacitat d’atreure veus de grans escriptors per dialogar amb les nostres pròpies ombres. Mentre quedi un escriptor disposat a mirar on ningú vol mirar, i un lector amb ganes de preguntar-se i per què?, valdrà la pena apostar per festivals literaris com aquest.
Avui, BCNegra 2026 recull aquest testimoni, recordant-nos que, malgrat els hotels de luxe i les terrasses per a turistes, sota l’asfalt encara batega una ciutat canalla que es resisteix a ser domesticada.
Benvinguts a la Malavida. Benvinguts a casa
