Surto del Parc del Centre del Poblenou, on la plaça s’ha convertit en un teatre d’experiències. Aquest cap de setmana, en efecte, els carrers, places i façanes que recorro s’han anat transformant en camps d’idees lumíniques que, tant si els miraves de lluny com si et deixaves transportar pel seu magnetisme, exorcitzaven l’habitual foscor hivernal, industrial, solitària (i expatriada) del barri. Les 30 instal·lacions en total (una combinació de creadors consagrats i propostes d’estudiants de disseny, art i arquitectura) es desplegaven entre assoliments tècnics brillants i d’altres enigmes estètics més discutibles.
Un dels punts més potents de la nit era, sens dubte, la projecció d’Albert Serra a la façana del DHub amb Aquesta nit. La iconografia i l’ambient quasi hipnòtic que desplegava, amb fragments audiovisuals impregnats de la música de la seva banda favorita, Molforts, transformava la famosa arquitectura de “la grapadora” en un portal cap a una altra dimensió nocturna. Era cinema i instal·lació alhora, com un escenari de teatre sobre les Glòries Catalanes, i, a banda de tenir una considerable espectacularitat, dominava com sempre l’art de la narrativa no escrita (sinó viscuda, quasi improvisada, visceral).
Al mateix temps, la tendència a generar experiències instagramejables es feia palpable amb instal·lacions com The Whispering Mountains d’ENESS: escultures inflables que, amb llum i moviment, convidaven a fer-se fotos i a cantar jo mentre la muntanya xiuxiueja. L’encant visual que de vegades es troba a Llum BCN topa sovint amb la cultura de la imatge ràpida, i algunes peces queden més com a decorats fotogènics que com a discursos lumínics profunds. I no passa res, és clar que no. Només que de vegades es nota massa.
Un altre moment que em va quedar gravat va ser Bulla, de Lola Solanilla, al mateix Parc de les Glòries: un camp de punts de llum (o esferes verds suspeses) que creaven una espècie de núvol immaterial. La peça es movia entre la tendresa i l’enigma, oferint una pausa poètica enmig del recorregut. Aquesta obra sí que em va parlar, sobre l’espai i sobre la densitat, però amb una intenció poètica que s’agraïa i que anava algun pas més enllà. També vaig trobar impressionantment delicada Aüc, de Laia Estruch, una figura hologràfica suspesa d’una manera que semblava desafiar (com sempre cal desafiar) la llei de la gravetat. Aquest tipus d’obres mereixerien un temps i una quietud que no sempre trobes entre altres seqüències de llum que criden més fort.
Com sempre, la gran quantitat de propostes (i la seva dispersió de la geografia urbana per tot el Poblenou) es feien sentir corrent d’un punt a un altre com si fossis en una gimcana nocturna, i suposo que no soc l’únic que se sentia més preocupat per “tancar la llista” que per connectar emocionalment amb l’art. La pròpia essència de Paisatges nocturns es debat entre dibuixar una cartografia emocional i un catàleg d’impactes visuals, i aquest debat pot acabar de vegades a bufetades. Hi acaba quasi sempre, en el cas de Llum BCN.
Això sí: veure com 18 escoles universitàries aportaven discurs i tècnica va ser una de les notes més estimulants de la trobada. Des de joves creadors que exploraven temes tan diversos com la simple percepció de l’espai i de la nit, fins a altres que proposaven reflexions més socials, la combinació amb les peces d’autors consagrats oferia un ventall prometedor. Evidentment, hi havia instal·lacions embriagades de pretensió (i que així sigui, és el que els toca), sense oblidar que d’altres aconseguien veritablement fer-me aturar, respirar i pensar.
En termes de punts febles, la densitat de peces i la dispersió espacial pot resultar aclaparadora (i a vegades confusa) per a qui no vingui amb un pla de ruta o amb hores de temps per dedicar-s’hi. Alerta a les famílies, en un barri que ni tan sols de dia és especialment familiar (coses d’una modernitat urbanística mal entesa que encara intenta rectificar-se). Alguns espais interiors, amb obres que demanaven mirar de prop, es veien ofegats per cues i gent que passava amb presses. I, personalment, vaig trobar a faltar una selecció de textos de context o claus d’interpretació més accessibles en alguns punts: amb l’art lumínic, això pot ser encara més necessari o pot fer més bé. Donar llum, en definitiva. Que d’això es tractava.
