Hi ha una orgullosa fal·lera arxivística en les exposicions del cececebé, de notòria sobrecàrrega documental i maratons de notes al peu de pàgina, la qual cosa és encara més estressant si hom dedica la mostra de l’any a una escriptora, i ja ni et dic quan aquesta autora en qüestió es tracta d’una senyora que -quan servidor estudiava literatura- era vista com una prosista més aviat cursi, paridora de metàfores queques sobre flors (vegeu les consideracions grolleres que en feia un home, per altra banda, tan agut com en Ramon Barnils), però que la contemporaneïtat considera, sense cap esmena possible, no només com el nostre millor novel·lista de tots els temps, sinó també com l’escriptora que, uns quants anys després d’ésser enterrada, fa de mami estilística de la majoria d’autores, autors i autoris del país. Rodoreda pot ser un bosc d’altíssima complexitat, només faltaria, però ara també cal llegir-la des de la febrada.
Si em permeteu el pecat d’obrar com un sociòleg de cafè amb llet, el primer que sobta de Rodoreda, un bosc és la quantitat d’éssers jovenets que (surfejant entre els espectadors tradicionals de la cosa museística; a saber, els vells) poblen les sales d’aquest museu del socialisme antigament il·lustrat, cercant amb frenesí qualsevol pista que els acosti encara més a la seva heroïna. Som un païset d’extrems i, deia abans, passem a gran velocitat del menyspreu a la idolatria (pel que fa la Rodoreda, d’això se’n carda molt bé l’escriptora Etna Miró a la seva elogiada novel·la de debut, Amèlia de les Camèlies); per aquest motiu, el perill d’arxivar la Mercè és que puguem acabar-hi relacionant fins i tot el bidet de Duchamp. No és el cas d’aquest bosc, on hi ha transvasaments molt naturals com la clàssica Dona-arbre, amb la Fina Miralles palplantada al camp, o l’Ofèlia somorta de la nostra gran documentalista Bego Antón.
Al seu llibre-lectura sobre La mort i la primavera (Fam als ulls, ciment a la boca), la comissària Neus Penalba feia d’exegeta americana -sempre a favort– i relacionava l’entronització d’aquesta obra mestra sobre la sedició amb els fets del 2017: “no deixa de ser significatiu, fins i tot estrany, que la novel·la inacabada de Rodoreda sobre un poble obsedit per la repressió del desig desperti del seu somni pòstum el mateix any que es represàlia el desig col·lectiu d’una part majoritària del poble català.” Significatiu ho és, faltaria més, perquè no cal filar gaire prim per veure com -al llibre esmentat- Rodoreda hi descriu el camp de concentració que és Catalunya acabada la guerra i, paral·lelament, ens hi alerta del perill d’acabar amb l’ànima encimentada per la cascada del poder totalitari. Que tot això continuï palpitant en aquest temps de desencís, i que encaterini els nostres joves, em fa trempar de valent.
Per tot això que dic, aquest bosc de connexions rodoredianes que ha imaginat Penalba al cececebé m’interessa especialment en relació a l’espai de “Metamorfosi”, car tradueix perfectament la sensació d’exili i transformació radical que l’habitant de la tribu ha d’ordir per sobreviure dins el tedi d’aquesta barbàrie encara present; hi ha analogies fantàstiques com el faune de Cuixart, un home elefant amb el cervell bellament deformat per l’esdevenidor, les inquietants cares sense rostre d’Esther Ferrer, els mascles amb el pit enfonsat i les mans toves de Tàpies, i la pintura alienígena de la pròpia Rodoreda. Per allò de no passar-se amb les analogies fàcils envers el present, en Martí Sales ha tingut la traça de pescar artistes que agafen sana distància de l’autora; m’ha interessat molt especialment el mural deconstructiu que ha parit l’Oriol Vilapuig i la reflexió poètica-sonora amb garantia dels Cabosanroque.
Quan acabes aquesta estupenda marató, mig extasiat de cansament, l’escultòrica col·lecció de cobertes amb l’obra rodorediana traduïda a d’altres llengües t’acaba de rematar l’esperit, recordant-te la inexorable tara d’ésser català: en efecte, aquesta geganta de les lletres, com la majoria dels nostres herois, no va aconseguir la gràcia d’un Nobel i la seva condició de patum li arribà massa tard (sortosament per ella, que mai volgué ésser objecte de folklore). Sigui com sigui, l’embafament de teca d’aquest bosc serà útil per abaixar la febrada que ha cosificat l’autora per convertir-la en una marca -podeu repassar els llibres de les seves alumnes d’avui, només per apreciar-la millor- i acostar-la així al seu esperit subversiu original. He esperat un temps a visitar el cececebé, perquè m’agrada anar tard per la vida i evitar les cues. Ara hi hauré de tornar, perquè l’arxiu s’ha de veure, però encara fa millor de repassar.
