“Als vuit anys vaig escriure un relat. Quan la meva àvia materna el va llegir, va plorar d’emoció”. Potser va ser aquell el moment exacte en què Mariana Orantes va decidir, d’una forma més o menys conscient, que seria escriptora. “Em vaig adonar de la capacitat que tenen les paraules de remoure, de portar algú fins a les llàgrimes”, recorda, després d’obsequiar-se amb unes tapes a base d’ensalada russa i braves “ben picants”, coronades ara per un rom Santa Teresa pres a peu de barra al compàs del Yaotecatl de Los Cogelones.
Crescuda als afores de Mèxic DF, en el si d’una família no gaire lectora —“amb l’excepció de la meva tieta Coti, que sempre em regalava llibres, i de la meva àvia paterna, que sempre havia volgut ser escriptora”—, s’adoba escrivint relats i poesia i, més endavant, a les facultats de Literatura Hispànica i Creació Literària. “Però en tots dos casos em vaig quedar a les portes de la llicenciatura, perquè no em vaig voler plegar a la burocràcia de les tesis i els treballs finals. L’acadèmia em donava, i encara em dona, al·lèrgia”.
I riu, amb un riure profund, ingovernable com és ella, disposada a romandre sempre en els marges i, des d’allà, poder cridar el seu odi contra els de dalt. Poder desobeir a tot menys als seus apetits literaris, “i ser, com diu Merton a Incursiones en lo indecible, prou petita per a ser lliure enfront del poder”.
Aquesta ingovernabilitat l’ha portat a desenvolupar una àmplia obra que abasta novel·les, com El día del diente de leche o La casa vertebrada, i assaig, amb títols com a Huérfanos, La pulga de Satán o Los caballeros se quedan a descansar. “Per coherència, procuro treballar sempre amb editorials independents”, aclareix. Ha rebut beques com la del programa Joves Creadors del Fons Nacional per a la Cultura i les Arts de Mèxic, la de la Fundació per a les Lletres Mexicanes o la d’Escriptura Creativa Montserrat Roig.
Algunes històries de violència
Amb un pronunciat gust per elaborar i desenvolupar històries que subverteixen la noció comuna de normalitat a partir de petits detalls, i amb les violències —les físiques, però també les sistèmiques— com pern sobre el que gira la seva obra, Mariana Orantes posa paraules i noms a aquests “indicibles” de Merton. I ho fa sense demanar permís a ningú.
Va veure el seu primer cadàver amb vuit anys, “era un nadó al qual la mare havia matat i deixat en un matoll, prop d’on vivíem”, recorda, estremida. Poc després, va arribar el primer gran revés: la seva millor amiga, Claudia, va ser assassinada. “Tenia onze anys, com jo”. A partir d’allò, la seva pre-adolescència i adolescència va ser en caiguda lliure. “Una llarga depressió de la qual vaig sortir als setze anys, punk, fosca i rebotada”, explica amb un somriure trist.
Anys després, el 2022, va abordar la mort de la Claudia en el seu llibre Visita guiada al mundo de los muertos, que parla dels tres episodis de mort que més petjada li van deixar, amb il·lustracions de Rosario Lucas. Ara, torna a parlar d’ella en la seva nova novel·la, Caer bajo tierra (Candaya), un oníric descens al món dels absents, de la mà de quatre dones que entrellacen els seus camins en un univers de boscos mitològics, arts subversives i patrimoni cultural mexicà.
“El meu pròxim treball, en canvi, no està tan centrat en la violència, sinó que serà un assaig que indaga sobre processos artístics no acadèmics i no lligats a la IA”, anuncia. La reivindicació d’un art orgànic i lliure que neix de la passió de l’escriptora per l’obra de Joan Brossa, després de bussejar en ella en el fons del MACBA.
Amor i estranyesa
“Vaig visitar Barcelona per primera vegada el 2019. Em vaig enamorar de la ciutat i vaig voler establir-me aquí”. Després de l’òbvia demora motivada per la pandèmia, l’escriptora va aconseguir encadenar beques i feines que l’han convertit en barcelonina des del 2022. Aquí viu amb la seva parella i el seu gat Pipo, “que encarna el meu ideal de vida”.
Enamorada de les biblioteques —“sobretot, l’Agustí Centelles”—, de la vida de barri, “dels grans i dels nens, que són els que més necessiten que els protegim”, sent els carrers de l’urbs com seus. “La meva relació amb Barcelona és de molt d’amor i estranyesa, i, encara que és cert que en alguns casos hi ha racisme, estic molt agraïda a tota la gent estupenda que m’ha obert els braços”, decreta, liquidant l’últim xarrup de rom.
— Et ve de gust un altre? Estàs convidada!
Mariana Orantes posa momentàniament fre a la seva operació d’embolicat de cigarret per a fumar fora. Mira a voltant. La tarda avança sense encara assolir el crepuscle, el paisanatge del Bar s’anima i els acords de Demolición, dels Saicos, retrunyeixen en l’ambient.
“Accepto —respon, finalment, amb un ampli somriure—, però aquest cop que sigui un rom Flor de Caña nicaragüenc, que també m’agrada molt”.
