Vivim en un món molt més violent i transaccional on es multipliquen les guerres i s’enquisten els conflictes. En aquest context, l’economia de la seguretat emergeix com un nou concepte clau en l’anàlisi geopolítica i geoeconòmica. Un canvi abrupte que fa bona la cèlebre frase del filòsof italià Antonio Gramsci “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres de la història”. I és que l’era de la post globalització, que es va manifestar dramàticament amb l’agressió de Rússia a Ucraïna i què va seguir el genocidi de la guerra a Gaza, s’ha accelerat amb l’arribada de nou al poder de Doland Trump i el gir a la política exterior de la nova administració nord-americana. Una era en què el multilateralisme i la diplomàcia semblen perdre l’hegemonia política i cultural davant dels nous feixismes, els populismes autoritaris o els tecnofeudalismes.
La instauració de la coacció, de l’ús de la força i de la guerra com a instruments de política exterior impulsa de manera imparable l’economia de la seguretat i la guerra com a camp estratègic de l’acció pública i privada. Un dels primers a utilitzar l’expressió de la tornada de l’economia de la seguretat va ser en Bruno Lemaire, ministre d’economia, finances i sobirania industrial i digital de França des del 2017 fins al 2024 i ferm defensor de la seguretat econòmica i la sobirania industrial de França i de la Unió Europea. Siguem clars, l’economia de la seguretat és, sobretot, un gran negoci per a alguns.
No podem ser ingenus en pensar que les nostres democràcies es poden desprendre de la política de defensa mentre hi hagi sàtrapes i dictadors, però una altra cosa és dopar la indústria de la guerra amb estímuls i injeccions milionàries de fons públics per beneficiar uns quants derivant recursos indispensables per a altres polítiques econòmiques i socials que també impacten en la seguretat humana.
Hem de reorientar l’economia de les polítiques de seguretat i defensa a generar noves condicions de seguretat amb una economia que prioritzi la pau, la cooperació, l’estabilitat i el benestar compartit. Barcelona ha estat aquests dies punt de trobada del Global Progressive Mobilisation, una gran trobada de caps d’Estat i de Govern, líders polítics i activistes progressistes de llarg a llarg del món que no ens resignem a un món il·liberal i violent. A més a més de tenir el deure i el compromís ètic i moral de reivindicar el multilateralisme, el comerç, la cooperació i la solidaritat, tenim la responsabilitat – i l’oportunitat- de demostrar els beneficis de l’economia de la pau com a gran palanca per al progrés de les nostres societats.
Barcelona és potser una de les noves ciutats globals que millor representa i tangibilitza els beneficis de l’economia de la pau. És una ciutat oberta, diversa, plural i inclusiva com a capital d’un país –Catalunya– que gaudeix d’una notable reputació econòmica, industrial i urbana sense haver de dependre de la indústria militar i de defensa. Barcelona i els seus respectius alcaldes al llarg de la història contemporània han jugat un paper protagonista en les narratives alternatives al conflicte, defensant la diplomàcia de les ciutats com a política de seguretat humana basada en el diàleg i la cooperació. N’és una mostra la iniciativa de l’alcalde Jaume Collboni de crear el Premi Internacional Barcelona per la Pau per posicionar encara més Barcelona com un actor internacional en la reconstrucció de la cultura de la pau.
La nostra ciutat, coneguda i reconeguda al món per la seva arquitectura modernista, ha sabut a més desenvolupar una planificació urbana al servei de la convivència i la pau com a millor estratègia de desenvolupament econòmic i social. Aquesta economia de la pau es manifesta en àmbits com l’educació, la cultura, l’esport, la sostenibilitat i la participació ciutadana, i també en un model urbà innovador amb projectes com el 22@, l’aposta per la Indústria 4.0 al DFactory a la Zona Franca de Barcelona o la gran aposta per l’economia blava en aliança amb el Port de Barcelona.
La ciutat ha fet igualment de l’educació, l’esport i la cultura eines estratègiques per a la competitivitat econòmica, la creativitat i la cohesió social. La xarxa d’escoles de negocis i de formació, els seus centres culturals, els museus i festivals o les seves activitats esportives de primer nivell no només atrau turistes, sinó també inversions en indústries culturals i esportives que generen activitats econòmiques, ocupació i oportunitats. Aquesta combinació d’innovació, tecnologia, sostenibilitat i valors cívics actua com un imant que atrau grans esdeveniments globals com el Mobile World Congress, l’ISE, la Seafood Expo o l’Smart City World Congress, així com la presència de més de dos-cents hubs tecnològics d’empreses multinacionals.
L’economia de la pau no és només una narrativa. És un model econòmic i de ciutat articulat a través de sectors estratègics com la innovació tecnològica, la indústria avançada, la biotecnologia, la cultura, l’esport, la salut i la sostenibilitat. Sectors que generen sinergies i demostren que apostar per la pau produeix retorns econòmics, socials i culturals tangibles.
En definitiva, Barcelona té l’oportunitat de consolidar-se com un laboratori urbà de l’economia de la pau. Invertir en un món obert, solidari i inclusiu genera competitivitat, cohesió social, resiliència econòmica i projecció internacional. Tenim la responsabilitat de demostrar que la pau és la gran palanca d’una economia transformadora. I, com ha evidenciat la trobada progressista global celebrada aquests dies a la ciutat, una part important del món mira cap a Barcelona. No els defraudem.
