Històricament, a Barcelona sempre apareix algun personatge que, de manera providencial, salva la ciutat de les seves temptacions d’estancament. Aquí, aquesta capacitat de sorprendre correspon gairebé sempre a la iniciativa privada (la pública pot ajudar, però està sempre massa sotmesa a les dinàmiques polítiques). José María Trénor podria limitar-se a fer negocis, però ha escollit també crear relat. Canviar la ciutat en allò que ell pot canviar. Aquest marquès amb vocació hotelera i apassionat de la ciutat porta més de dues dècades transformant edificis amb història en experiències úniques: dels Praktik Hotels al lluent Hotel Cotton (instal·lat a l’antic palauet dels cotoners de la Gran Via), i ara amb el repte majúscul de rehabilitar i donar vida al Teatre Principal, Trénor parla de turisme sense eufemismes, de Barcelona sense nostàlgia fàcil i de la cultura com el millor ús possible dels grans espais urbans.
— Comencem per l’Hotel Cotton House, un luxury boutique hotel al centre de Barcelona. El definiries així?
— El Cotton House és un dels edificis que més desprèn i defineix el millor de Barcelona, o d’una època de Barcelona. Aquella escala de cargol, la terrassa interior que és una meravella, els balcons… M’agrada pensar que un edifici que durant tant de temps només podien gaudir uns pocs (els cotoners, els meus arrendadors) gràcies a un hotel ara el pot visitar tota la ciutat. M’agrada que els hotels aconsegueixin ser un lloc on, a més d’allotjar gent de fora, els barcelonins puguin entrar. Com a mínim una vegada. El Cotton té aquesta qualitat: encara que no t’hi quedis a dormir, és un lloc on estar, menjar, prendre alguna cosa…
— Des del punt de vista patrimonial i de restauració, va ser difícil fer honor a la història de l’edifici?
— No, la veritat és que no va costar. El que tenia més valor patrimonial el vam trobar en molt bon estat, sobretot al pis principal. Els sostres estaven ben conservats, el parquet només calia polir-lo i recuperar-lo. I vam tenir la sort de comptar amb el fantàstic interiorista Lázaro Rosa Violán, que va saber entendre que aquell edifici no necessitava gaire més, que no calia decorar-lo en excés. No recordo cap discussió pel que fa al patrimoni, més aviat al contrari. La història del Cotton va servir de fil conductor per trobar el nom de l’hotel, els perfums, la part tèxtil…
— També teniu un nou racó per a la sastreria Santa Eulàlia. En què consisteix?
— Sí, tenim un racó Santa Eulàlia on els clients poden, per exemple, encarregar-se una camisa a mida amb un sastre. És tota una història que recreem, que explica aquella bonica època de Barcelona i el que encara continua sent. I insisteixo que l’interiorista ho aconsegueix: fa que els espais siguin amables, on l’objectiu no és només ensenyar-los sinó que vingui de gust anar-hi i quedar-s’hi.
— Si no hagués existit aquesta iniciativa, què creus que hauria passat amb l’edifici?
— Hi haurien continuat els inquilins, que eren fins i tot l’oficina de l’Associació Tèxtil, AITPA. El gaudiria molta menys gent que ara. Era un punt de trobada on ells es reunien, res més.
— Tu venies d’una tradició molt concreta amb Praktik Hotels. El Cotton significa un salt de categoria, un canvi de paradigma?
— Començo amb els Praktik, que tracten d’oferir allotjament assequible ben ubicat al centre de la ciutat, des de fa 22 anys quan vam obrir el primer hotel. I després va anar evolucionant: per exemple amb el Bakery, que potser és el que millor exemplifica què fer amb la recepció d’un hotel, que de vegades és un espai infrautilitzat (un local comercial ben situat, però desaprofitat). Llavors vaig pensar: per què no complicar-nos una mica la vida i donar-li un contingut que aporti valor a l’edifici i a la vida de l’hotel? A més de fer habitacions, intentar explicar una història. I amb aquesta lògica vaig arribar al Cotton. Els meus primers esquemes allà eren fer un Praktik, em sortien 135 habitacions. Llavors em feia vertigen fer un cinc estrelles. Però aviat em vaig adonar que alguna cosa no encaixava: calia fer alguna cosa de més qualitat.
— Creus que faltaven hotels de cinc estrelles a Barcelona?
— No, ja n’hi havia. Hi ha l’històric Majestic, el Sofía, el Juan Carlos, el Claris, l’Arts que fa el salt internacional… Però és que, en el cas del Cotton, era el que es mereixia aquell edifici. M’agrada pensar que és a partir de l’edifici des d’on vaig pensar què valia la pena fer. I això és el que vaig seguir.
“S’associa el turisme de qualitat a una capacitat econòmica, i no és exactament això. La gent que ve a Barcelona ho fa per la cultura, la gastronomia, l’arquitectura, la bellesa… i hem d’estar a l’altura”
— Parlant de complicar-se la vida, vas tenir els teus litigis sonats —al solar de les Drassanes, on Praktik projectava construir un hotel de luxe que l’Ajuntament va acabar bloquejant—.
— Ja se n’ha parlat prou, d’aquella època. Allò era un hotel, i hauria pogut ser un hotel. Ara és una residència d’estudiants que s’inaugura al setembre, però crec que ja s’ha escrit molt sobre el tema.
—Barcelona ara és menys complicada per fer iniciatives empresarials que fa, posem per cas, vuit anys?
— Crec que som en una molt bona època. El sector privat pot dir que està més ben rebut i que amb l’administració es poden fer més coses. És veritat que no es poden fer hotels, per desgràcia, i en el sector residencial tampoc no és fàcil la cosa. En aquest sentit, crec que aquesta ciutat encara té recorregut.
—El turisme a Barcelona està ben gestionat? És exagerada la queixa del ciutadà o hi ha raons reals?
— S’estan fent bé diverses coses. Per entendre-ho: una ciutat com Barcelona, Amsterdam, Londres o Mallorca sempre té pressió turística, i la convivència entre residents i visitants és difícil. Si a això hi sumes que en els últims quinze anys els turistes s’han pogut allotjar en edificis no hotelers, és evident que aquesta convivència es complica. Perquè aleshores no entres en un hotel, entres en un edifici on viu gent, no saps qui hi ha al teu portal, qui hi ha a la porta del davant, i això genera tensió. Però s’està regulant, ho estan fent totes les ciutats, Barcelona també. El que espero és que es trobi el bon camí perquè es deixi d’estigmatitzar el turisme, que és el que més m’importa.
— Quin és el perfil del client del Cotton? Turista, viatger de negocis…?
— Quan ens parlen de turisme de qualitat, sempre em grinyola aquesta expressió. Els nostres clients, tant els que paguen 500 euros al Cotton com els que en paguen 90 en un Praktik, són tots turistes de qualitat: volen gaudir de Barcelona de les mateixes coses que volem gaudir tu i jo. Volen sopar al Cañete, explorar la ciutat… S’associa el turisme de qualitat a una capacitat econòmica, i no és exactament això. Sí que pot ser que en alguna època de l’any apareguin comiats de solter amb algun grup sorollós, però no és l’habitual. La gent que ve a Barcelona ho fa per la cultura, la gastronomia, l’arquitectura, la bellesa… i hem d’estar a l’altura.
— S’allotja als teus hotels gent de Barcelona per curiositat o per caprici?
— Alguns, amb nens petits, volen escapar-se un cap de setmana sense sortir de la ciutat, i això és divertit. Jo ho recomano: ser turista a la teva pròpia ciutat un dia t’obliga a veure Barcelona des d’un altre angle, i descobreixes coses. Et deixes portar. I així no has d’anar gaire lluny.
— Alguna novetat al Cotton o a la resta de projectes?
— Projectes hotelers nous a Barcelona, no. Estem obrint alguna cosa bonica a València, un hotel petit, però a Barcelona no. Sempre hi ha el repte de les novetats: ara hi ha sopars, el racó Santa Eulàlia (que aquest any celebra els seus cent anys i volem fer coses plegats), a la biblioteca fem tastos, portem el millor de la ciutat per a qui s’hi allotja. I també hi ha lloguer d’espais per a esdeveniments. Hi ha permanentment petits reptes.
—I la gran pregunta: sembla que això del Teatre Principal va de debò. Ens pots avançar alguna cosa?
— El 5 de gener van començar les obres de la façana. Per tant, les obres ja estan en marxa i el teatre es renovarà en la seva totalitat.
— Per a quan?
— El meu objectiu és que a la tardor del 2028 ja estiguem programant i tinguem obres i concerts.
“La gent baixa a La Rambla per anar al Liceu; farem que tornin per anar també al Principal”
— Això serà immens.
— Bé: com saps, és el meu gran projecte i el meu gran repte personal.
— Serà diferent del que hem vist fins ara?
— Tothom ha vist coses al voltant del Principal, tothom en té records. És un edifici amb relat, també. El que sí que puc dir, i és una cosa que m’omple d’orgull, és que serà la primera vegada en 400 anys que absolutament tots els espais del Principal (la sala gran, la sala Panams, l’antic billar, el frontó, el Teatro Latino, la Cúpula Venus…) es podran gaudir alhora a través de la cultura. La cultura ocuparà tots els espais, i mai el teatre havia allotjat tants espais amb un ús cultural.
— Recuperar la Rambla, també.
— La gent hi baixa per anar al Liceu; farem que tornin a la Rambla per anar també al Principal. És un repte extraordinari, i en els pròxims mesos, a mesura que avancem amb l’obra, anirem anunciant qui s’hi incorpora i com. Amb la màxima ambició.
