Rakel Camacho presenta Las amargas lágrimas de Petra Von Kant al Teatre Romea, una adaptació de la mítica obra de teatre de Rainer Werner Fassbinder que, anys més tard, va ser adaptada al cinema aconseguint un gran èxit entre públic i crítica. A la ciutat comtal, la peça torna a la seva versió original: sobre l’escena, amb actrius en directe i la tensió dramàtica com a eix vertebrador de la narració.
Però, en aquesta ocasió, Camacho ha optat per un canvi en el final de l’obra original: ens ofereix un tancament menys esperançador que el que va crear Fassbinder, en què s’aposta per mostrar la solitud que podem trobar quan deixem de ser “maniquins” i optem per ser persones humils, honestes i autèntiques a la vida.
Rainer Werner Fassbinder, el geni darrere d’aquesta ficció
L’autor de Las amargas lágrimas de Petra Von Kant, Rainer Werner Fassbinder, va ser un prolífic artista alemany que va treballar com a dramaturg, director de cinema i de teatre i productor. És considerat un dels representants més importants del nou cinema alemany dels anys 60 i 70, i el seu tema predilecte és el de les emocions humanes, representades sobretot en l’amor, l’amistat, la identitat i les relacions entre les persones.
La seva carrera va començar en el món del teatre; de fet, en els seus primers deu anys va arribar a produir més de 30 obres teatrals, entre les quals destaquen títols propis com Gotas de agua que caen sobre piedras ardientes (Tropfen auf heisse Steine) o, la que ara s’està presentant a Barcelona, Las amargas lágrimas de Petra von Kant (Die bitteren tränen der Petra von Kant). Es tracta també d’una obra original de Fassbinder que, teatralment, va ser dirigida per Peer Raben. Va aconseguir un gran reconeixement internacional gràcies al seu retrat del desamor romàntic de la mà d’una dona que ens parla sobre la solitud, la dominació i la passió entre dones.
L’any 1972, el mateix Fassbinder la va portar al cinema. Per a l’adaptació, va optar per canviar d’estil artístic: va passar de la influència de la Nouvelle Vague dels seus primers anys a una tendència en què s’evitava el sentimentalisme per apostar per un tipus de cinema més intel·lectualitzat i distanciat. Per fer-ho, va aplicar els preceptes del dramaturg alemany Bertolt Brecht, que cultivava un tipus de teatre que s’allunyava de l’empatia de l’espectador per presentar històries distanciades on predominava l’intel·lecte.
Així va ser com la pel·lícula Las amargas lágrimas de Petra von Kant (1972) va aconseguir convertir-se en el seu primer èxit internacional, gràcies al seu estil de filmar modern i atrevit, en què es recrea una antinaturalitat que distancia l’espectador del personatge. L’objectiu? Que el públic pogués jutjar la història sense manipulacions sentimentals.
La versió que ara arriba al Teatre Romea
Rakel Camacho és la directora encarregada de versionar i adaptar aquesta gran obra europea, amb un toc renovador i modern. Protagonitzada per Ana Torrent (actriu que es va donar a conèixer pel seu paper a la pel·lícula Tesis), aquesta peça teatral ens explica la història de Petra von Kant, una dissenyadora de moda molt exitosa que s’ha separat del seu marit.
Viu amb la Marlene, la seva secretària (interpretada per Julia Monje), que es passa tota l’obra en un mutisme absolut fins que, en un moment determinat, recupera la veu i ens delecta amb una dolça cançó que acarona les nostres oïdes. Però la vida de Petra es veu truncada quan, un dia, coneix la Karin (Rebeca Matellán), una jove d’origen humil que, en el món de la dissenyadora, és com un diamant en brut: una noia encara no corrompuda pel materialisme, pel “maniquí”, i que té l’autenticitat com a bandera.
Un món d’aparences
La posada en escena que veiem al Romea és, d’entrada, molt peculiar. Té una estètica que entra pels ulls: ens endinsa a la casa d’una dissenyadora de moda que viu, literalment, envoltada de maniquins. I aquí hi ha una doble lectura molt interessant: d’una banda, el seu ofici; de l’altra, els “maniquins de la vida”. És el reflex de com vivim en un món superficial on tots ens posem perruques, maquillatge i roba espectacular per tapar el buit.
Tot és luxe, cavalls i exageració, fins que apareix el contrapunt: una noia amb leggings i una pilota de bàsquet, la Karin. La protagonista queda captivada perquè aquesta jove representa tot el contrari del seu món; és una persona real i autèntica. A partir d’aquell moment, la dissenyadora comença a obsessionar-se amb ella, la vol posseir i fa servir els seus diners i les seves influències per conquistar-la. Aquesta relació també la veiem reflectida en el vestuari: la Karin comença a vestir-se com un maniquí i, de fet, als braços de la Marlene es converteix en un ésser inert, sense expressió ni energia. Quan la cobreixen de joies i de teles luxoses, la noia reneix amb una altra energia, amb una altra presència, deixant-se embriagar per la superficialitat.
Mentre la Karin comença a vestir-se d’aparences, la protagonista fa el camí invers i es va “despullant”: passa dels grans vestits a un vestit gairebé transparent i sandàlies planes. Al final, queda sola, nua, a l’escenari, sense perruques ni joies, contemplant una vida de luxe completament buida.
La solitud del despertar
El rerefons de Las amargas lágrimas de Petra Von Kant és brutal. T’explica que, quan arribes a aquest “despertar” i t’adones de com n’és, de banal, et pots quedar sola. Aquest missatge queda perfectament reflectit amb l’actitud de la Marlene, la majordoma: sembla que l’estimi, però en realitat està enamorada del seu èxit, de la seva imatge, no pas d’ella de debò. I és que, al final, si només construeixes relacions basades en el “maniquí”, quan et mostres tal com ets, la gent se’n va.
Una posada en escena impecable
El més destacat de l’adaptació teatral de la peça de Fassbinder és la seva presentació escènica. Ens trobem a l’habitació de la Petra, un espai on abunden els maniquins, on el mirall (i la vanitat) ocupa tota la part posterior de l’escenari i on el luxe desorbitat forma part del seu ecosistema: escultures de cavalls, una banyera enorme, gots amb forma de caps humans…
L’escenografia de Luis Crespo és espectacular i, a més de ser estèticament molt impactant, està totalment alineada amb el missatge de l’obra. L’escenografia explica el que passa, ens ajuda a connectar amb el contingut de la història, el dibuixa, el perfila i el potencia. Sense aquesta posada en escena, l’obra no resultaria tan interessant.
El mateix passa amb el vestuari dissenyat per Pier Paolo Álvaro i Roger Portal. Una roba que evoluciona amb els personatges, que des del primer moment ens anuncia un dels seus missatges (amor i ràbia) i que complementa el viatge de la protagonista d’una manera que poques vegades veiem al teatre. El vestuari, aquí, no és un afegit: és el relat de la mateixa protagonista i de la resta de personatges.
Una protagonista massa continguda
L’obra brilla per la seva posada en escena, la música i un vestuari impecable. Tanmateix, el paper de la protagonista enterboleix el resultat final. És sabut que Ana Torrent és una actriu excepcional, per això aquesta interpretació tan pausada i continguda sembla ser una elecció deliberada de la direcció. Però aquest to pausat i serè no acaba d’encaixar; al final, queda una sensació de buit en una obra que, altrament, seria rodona. De fet, la transformació de la protagonista s’intueix pel vestuari i la simbologia, no pas perquè ella ens la transmeti.
El resultat és una interpretació que no aconsegueix projectar-se ni omplir l’escenari. Es produeix un gran contrast cada vegada que la resta de l’elenc entra en escena; les actrius secundàries desborden una energia, una naturalitat i una mobilitat que, per comparació, remarquen encara més la rigidesa de la protagonista.
Estem preparats per a la solitud que arriba després de l’autenticitat?
La solitud que arriba després de l’autenticitat
Las amargas lágrimas de Petra Von Kant és una obra amb un missatge molt potent: ens recorda que pots tenir l’armari ple i la casa carregada de luxes, però si no hi ha ningú real sota la roba, el silenci final és trist i solitari.
Surts del Romea pensant en quants maniquins tenim cadascun de nosaltres al menjador de casa i què passaria si demà decidíssim treure’ns la perruca i les joies per recuperar la nostra autenticitat, sense artificis. Estem preparats per a la solitud que arriba després de l’autenticitat? Aquest és el dubte que l’obra deixa flotant en l’aire.
