A La Villarroel li funcionen bé les històries d’amor. Després de l’èxit de L’illa deserta, amb Miki Esparbé i Maria Rodríguez, el teatre torna a la càrrega amb Love, love, love, en cartellera fins al 3 de desembre. Els Beatles, com avança el títol, es deixen sentir més d’una vegada en una sala que està a punt de posar-se a ballar per acompanyar els actors Laia Marull i David Selvas, tant fent de hippies com de pares, amb Clara de Ramon i Marc Bosch havent de patir-los com a fills.
A vegades, el teatre està bé que permeti una cosa tan senzilla com asseure’s en una butaca i deixar-se portar durant una hora llarga, relaxant-se amb històries que no arreglaran el món però fan somriure. Pot ser que el més estrany sigui que això sorprengui. Love, love, love ho aconsegueix repassant amb gràcia el bo i el dolent d’una parella al llarg de tota la seva vida. Diu el seu director, Julio Manrique, que el teatre no és el lloc on donar sermons, però sí que ha de servir per fer-se preguntes. I ho fa a La Villarroel sense cansar mentre un riu amb uns personatges que aconsegueixen agradar malgrat el seu egoisme.
Això del Kenneth i la Sandra no és un camí de roses, com no ho és mai, però no s’idealitza ni es dramatitza en excés, simplement, passa el que moltes vegades passa. Enamoraments sobtats, imprudències, avorriment, mentides… Unes anades i vingudes que s’entrellacen amb els períodes històrics del Regne Unit on s’ambienta l’obra, començant als seixanta, continuant als noranta i acabant amb la crisi de 2008. Les transicions, a més de per canviar l’escenografia sense avorrir, permeten refrescar les cares més destacades de cada moment. Una coincidència amb un altre títol en cartellera, La nostra ciutat al Lliure, és l’ambientació una mica costumista d’històries humanes en entorns llunyans que podrien resultar més pròximes.
És la història d’una parella, però també la dels seus fills, amb un pes destacat de Clara de Ramon, a qui es va poder veure fa poc a Coralina, la serventa amorosa i un dels èxits de la temporada passada, Tots eren fills meus, amb David Selvas com a director. Tal com es planteja, els pares s’estimen en una època en la qual poden despreocupar-se de tot, fins i tot de la família, i als fills els hi queda allò que els hi deixen. Pot ser que el xoc generacional sigui el menys consistent, fins i tot una mica buit. Però el més important és deixar un bon gust de boca i això Love, love, love ho aconsegueix, garantint-se l’èxit amb la banda britànica com a himne. La Villarroel plena ho demostra dia rere dia.
