[dropcap letter=”D”]

iuen que l’Art neix del dolor. Joanne tenia 19 anys quan va morir d’una malaltia de nom estrany, el lupus. Era la tia paterna de Stefani Joanne Angelina Germanotta –el veritable nom de Lady Gaga– i malgrat que mai es van conèixer –l’artista va néixer 12 anys més tard– el pes de la seva pèrdua ha marcat des de sempre la cantant nord-americana. Era tal la presència de la mort de Joanne entre els seus, entre la seva família, que ella mateixa ha afirmat que la seva tia és una de les persones més importants de la seva vida, una rotunda inspiració per a la seva carrera. Porta un tatuatge al braç amb la data del seu naixement.

L’àlbum Joanne ha atorgat un look una mica més serè a l’artista rossa. Enrere ha deixat els seus out-fits més escandalosos, rabiosos, delirants, com quan es vestia de filet o carregada de peluixos o amb màscares estrambòtiques amb què semblava no veure res. En la promoció de Joanne el rosa pàl·lid pren una destacada importància –el barret d’ala ampla com a imatge principal de l’àlbum, el vestit jaqueta amb escot de vertigen a la seva arribada a l’aeroport del Prat–. Joanne  és un projecte homenatge, carregat d’amor, a la pèrdua, a la mort, al dolor.

El sofriment de Lady Gaga no és només emocional. Des de fa anys pateix intensos dolors físics de difícil diagnòstic –l’enigmàtica fibromiàlgia– que devien arribar a un punt insostenible el mes de setembre passat quan es va veure obligada a suspendre la gira mundial des de Rio de Janeiro. En el més que recomanable documental de Netflix Five Foot Two –mesura que correspon a la seva alçada, 1 m i 57 cm– dóna fe amb creïble sinceritat dels moments més vulnerables, els severs atacs de dolor, els plors, l’angoixa, per què passa la diva del pop. Potser és la seva particular manera de bregar amb la debilitat part del seu èxit. Lady Gaga reuneix els requisits imprescindibles per ser una gran diva: és una excel·lent vocalista –els seus solos al piano, emulant Frank Sinatra a la gala pel centenari del seu naixement, els seus meravellosos duets amb Tony Benet–; és pur xou, una pencaire perfeccionista i incansable que domina l’art de l’espectacle. Totes aquestes qualitats les trobem en altres dives que també copen els rànquings dels singles més venuts o actuen perfecte a la Superbowl. Però tots sabem que Gaga és una altra cosa.

Aquest dolor que pateix i que necessita convertir en material artístic –aquest dolor que molts de nosaltres hem sentit en major o menor grau, aquest dolor que canvia humors i vides– atorga a la senyora Gaga una transcendència.

Gràcies, Lady, per haver-nos mostrat sense pudor ni descans com fer de la debilitat la teva força.

“T’ESTIMO, BARCELONA”

En un espectacular muntatge al Palau Sant Jordi –amb ponts laterals flotants i plataformes mòbils que atansaven la diva als espectadors–, Lady Gaga va deixar extasiats els seus fans, els anomenats “little monsters”.

En un vibrant xou, l’artista va alternar els seus hits de sempre amb les noves cançons. Brillant, simpàtica, devastadora. Una Gaga més madura que continua entregada a la posada en escena.