“El meu pare em deia que m’havia de dedicar a allò que a mi m’agradés, perquè quan fas el que vols, fins i tot quan venen mal dades i passes per etapes difícils, sempre obtens una recompensa. I és veritat: poder-te dedicar a allò que t’agrada, allò que vols, té el seu preu, però també les seves grans recompenses”. El músic i compositor Adrià Gual reflexiona en veu alta a peu de barra, davant d’un tallat descafeïnat i una aigua de Vichy sense llimona. Al carrer ja ha fosquejat, noctàmbul com és aquest barceloní, besnet del cèlebre dramaturg del mateix nom, al que de vegades li costa “anar a dormir abans que comenci el dia, perquè a la nit es treballa molt bé”.
De fons, el silenci, “al que tanta gent té por, però que no mata a ningú” i, per davant, la conversa rica de qui deu almenys una part de la seva gran retòrica a les barres de bar.
“Jo he fet moltíssimes coses. Vaig estudiar uns anys per a arquitecte i després tres a Dret, però finalment, als 24 anys, em vaig decantar pel disseny gràfic a l’Elisava. Durant un temps em vaig estar dedicant a aquesta labor, mentre tocava a diverses formacions amateurs de la ciutat”. Així, l’Adrià va militar a les files de bandes, algunes tan transcendents i recordades com ara Los Soberanos, Los Walkysons, Kongsmen, Waldorf Astorias o The Fabulous Ottomans, alhora que desenvolupava la seva carrera com a dissenyador gràfic en diverses agències. “Gaudia molt de la meva feina, però després va arribar la crisi de 2008 i tot va canviar. Em vaig quedar a l’atur i anava a entrevistes amb agències, de les que sortia amb el desig que no em contractessin. Va ser llavors quan vaig decidir muntar un projecte musical professional juntament amb Dani Segura”. Així van néixer The Excitements, al 2010.
Una anomalia a l’entorn musical barceloní
Articulada com a banda de R&B i soul, The Excitements van arrencar amb força, “amb una mitjana de 100 concerts en un any bo i uns 70 en un any dolent”, i viatjant per tot el país i l’estranger, “fent les coses bé, tot i que tots veníem de l’underground, o rebotats de les escoles de música, la qual cosa sempre s’ha vist com una sort d’anomalia per part de l’escena musical professional de la ciutat”.
—Encara que no pertanyéssiu a l’establishment musical, teníeu rodatge previ amb una infinitat de bandes.
“Pot ser que sigui això, i sobretot també és el fet que, malgrat estar en un circuit professional, mai hem deixat de donar suport al fandom de base”, replica amb relació als petits festivals i sales de concert i promotors vocacionals, “perquè la gent que et trobes quan puges, és la mateixa que et trobes quan baixes, i aquest és el públic realment fidel, el que sempre serà aquí. Oblidar-se d’ells és trair-se”. Pura ètica underground.
L’arribada de la Covid va suposar haver de tirar el fre de mà per a la banda, que s’ha reestructurat, amb nova cantant, Kissia San, i ja sense el Dani Segura. Aquest procés s’ha plasmat en l’àlbum Keepin’ on (Satélite K), quart de la banda i amb arranjaments del prestigiós músic novaiorquès Neal Sugarman, i segueix el seu curs amb la cerca de nous concerts per a tornar a un nivell d’activitat previ al de la pandèmia.
En paral·lel, forma part de Los Perlas, una banda de rumba en clau punk, amb la que acaba de plastificar un parell de discos de set polzades per al segell Family Spree.
“Mentrestant, també estic treballant en una novel·la de to humorístic que tinc bastant encaminada”, anuncia el parroquià que remata, prenent-se la multiplicitat de les seves passions amb humor, amb una cita a l’il·lustrador José Escobar: “home de molts oficis, pobre segur”.
Una ciutat d’ànima incendiària
Va haver-hi un moment en què el músic va avorrir Barcelona. “Només en veia els aspectes negatius, els seus complexos d’inferioritat de voler ser una urbs més moderna del que era, tot allò que no m’agradava”. Va marxar aleshores una temporada a Madrid, on ja havia transcorregut alguns anys d’infància, i allà hi va treballar i gaudir. “Fins que un dia vaig haver de venir aquí per a un tema de feina, i em vaig trobar a Gràcia, que ni tan sols és un barri que m’encanti, però estava en aquell bar, un dia esplèndid de primavera, amb la llum colant-se pel finestral, i vaig caure en el fet que trobava a faltar això. Així que sense deixar d’arrossegar el meu afecte per Madrid, vaig decidir tornar”.
—Això va ser l’any 1999. Com vius ara la teva relació amb la ciutat, gairebé un quart de segle després?
El parroquià somriu amb intel·ligència, mentre beu amb parsimònia la seva aigua amb gas i busca les paraules. “No entraré en el tema gastat que de la Barcelona d’abans tot era bo, i ara no, perquè no és veritat. Però crec que la ciutat ha empitjorat en molts aspectes per causa de diversos consistoris que l’han anat modelant a imatge i semblança seva, i no en funció de les necessitats reals dels barcelonins. La Ciutat d’èxit escatainada pel Clos per a dir-nos que era una urbs per a rics on els altres no teníem lloc, i ara, amb l’actual consistori, que està fent una ciutat per a gent com ells, que no té res a fer, que no ha de treballar, per exemple transportant i descarregant mercaderies d’un costat a un altre”.
—Potser, és que no protestem prou.
Adrià Gual no perd el somriure sota el seu masclet blanc. “Cada cert temps, a Barcelona se li esgota la paciència i els seus carrers cremen. La ciutat ha estat escenari de revoltes, des de la Jamància o la vaga de La Canadenca, fins als disturbis a la plaça Urquinaona. De fet, crec que aquest caràcter incendiari és el principal punt d’integració d’aquí”, replica, i s’acaba la seva beguda abans de sentenciar, gairebé amb una picada d’ullet còmplice:
—I això m’agrada.
