Durant els anys vuitanta era la Plaça dels Àngels, després la rebatejàrem com la Plaça del MACBA i, finalment, va acabar essent la Plaça dels Skaters. Quan érem petits, no hi havíem posat mai els peus i l’indret ens sonava més aviat a cau de ionquis i borratxos. L’alegria olímpica d’en Pasqual –i la conversió de Barcelona en atracció turística, mitjançant places dures amb voluntat d’ordir grans espais recreatius a la novaiorquesa; a saber, al voltant d’un centre neuràlgic cultural de referència, en aquest cas el MACBA– va convertir l’antiga plaça en un dels indrets més cool de la nova ciutat. Així es passà a reivindicar el Raval amb una idea típicament Xer que encara s’exemplifica en un dels grafits més antics del barri: ravalejar, és a dir, creure’s alternatiu fent birres a un barri antigament marginal.
Després, deia, arribaren els skaters. Suposo que hi va ajudar el fet que el MACBA perdés l’oportunitat d’esdevenir el centre de referència de l’art contemporani del país (bé, en realitat mai no s’intentà que fos tal cosa) i que Barcelona, diuen els entesos i els practicants, es convertís en una de les capitals en això de l’art del patinatge. Aquesta encara és una ciutat mig anarquista, amb la consegüent presència de bàndols irreconciliables. Servidor ha creuat aquesta plaça centenars de milers de vegades –especialment per abocar-me al Restaurant l’Havana, un dels pocs indrets excel·lents de cuina tribal que encara perviu al Gòtic– i mai no he tingut cap topada ni problema amb els skaters que l’omplen al seu rotllo. Caminar en un espai curull de bòlids, amb la característica percussió de la fusta al sòl, no és la meva forma ideal de trescar; però aquesta ciutat té indrets molt més inhòspits.
Diuen els obsessos de la cosa skater que, sense la seva presència, la Plaça dels Àngels s’hauria degradat encara més. A tot aquest col·lectiu, i el raonament sembla prou lògic, tampoc li interessa exercitar la seva dèria en un entorn brut i conflictiu. Al seu torn, la cultura skater reivindica la seva presència al barri, adduint que els comerços derivats d’aital pràctica –com ara la simpàtica Rufus– es transformaran ben aviat en botigues anodines d’smartphones si els practicants han de cardar el camp a altres indrets com ara la Mar Bella. Tot això està molt bé, però també –en tant que resistent habitant de Ciutat Vella– em decanto per comprendre encara més les demandes de la Xarxa Veïnal del Raval, un grup de conciutadans que té la pretensió de viure (i descansar quan els plagui) en un barri sense soroll i on els espais públics no siguin l’enèsima atracció turística que acabi plena de guiris.
També entenc perfectament que els veïns del Raval, a risc d’ésser caricaturitzats com a nostàlgics, vulguin que el seu comerç local no quedi absolutament absorbit per la depredació turística. Aquesta setmana coneixíem que Venècia ha començat a exigir una taxa de 5 euros als turistes que vulguin visitar el seu centre històric durant un sol dia, una mesura que busca fer la vida més fàcil als dissortats 50.000 autòctons que encara pretenen viure en una ciutat que acull més de 30 milions de peregrins cada any. Barcelona no es troba en aquesta proporció forassenyada, però es dirigeix progressivament al paradigma d’un aparador. La qüestió, per tant, seria evitar les lluites particularistes (skaters, ciclistes i etcètera contra veïns) per veure fins a quin punt podem resistir a convertir Barcelona en ciutat de mera visita.
L’Ajuntament ha defensat l’actual projecte de remodelació de la plaça (amb l’horitzó d’acabar-lo el 2027, incorporant-hi el CAP Raval Nord i l’ampliació del MACBA) remarcant, en l’idiolecte cursi dels urbanistes progres, que la creació de nous zones d’estada, vegetació i ombra crearan un entorn urbà més amable, diria que amb un esperit semblant al de l’exitosa metamorfosi de la High Line novaiorquesa. Comparteixo les bones intencions de l’administració, però cal dir –i en això convergeixen veïns i skaters– que els espais similars de la ciutat reconvertits a tal efecte han acabat essent depredats per nostre senyor Instagram i sovint fins i tot retornant-nos a la imatge dels cataus vuitanteros que havíem oblidat (com passa al cul de La Boqueria amb Jerusalem). A tot plegat, hi ajuda el fet misteriós que, en fer-se fosc, la policia desaparegui literalment de Barcelona.
Tornant a l’inici de l’article, primer era la Plaça dels Àngels, després la del MACBA, encara després la dels skaters i encara més després qui sap serà l’enèsima Plaça dels Turistes.
