Aquesta és una història de llum i d’esperança, com la defineix Barrena. Però també d’ombres i de foscor. Aquesta és una història que traspassa les fronteres, terrestres i marítimes, i que arriba fins a les sales de cinema del nostre país per fer-nos reflexionar. Cadascú en traurà el missatge que vulgui, tot dependrà de les conviccions polítiques i morals que tingui. Però, com diu Barrena, “aquesta no és una pel·lícula política, no té una resposta al conflicte, ni tampoc se la planteja”.
Aquesta és l’entrevista al director Marcel Barrena sobre una pel·lícula, Mediterráneo, que ha involucrat a més de 1.500 persones, 1.000 d’elles refugiades. Aquesta és una pel·lícula que ha tingut un pressupost d’uns 4 milions d’euros, ha estat possible gràcies a les productores Lastor Media, Arcadia, Fasten Films i la grega Heretic, i ha comptat amb el suport de TVE, TV3, Movistar, el Ministeri de Cultura, l’Institut Català de les Empreses Culturals, diverses institucions públiques gregues i la Comunitat Europea. Com dèiem, és una història que traspassa fronteres i que intenta aglutinar diferents punts de vista. Coneixeu la història dels cecs i l’elefant? Un dia, en un indret remot de l’Índia, va aparèixer un elefant. Un grup de cecs es va apropar. Per conèixer-lo, un li va tocar la trompa i va dir: “És una serp!”. L’altre li va tocar l’orella i va dir: “És una au!”. I un altre li va tocar un ullal i va dir: “És un bou!”. Cap d’ells en tenia la imatge completa. Nosaltres, tampoc.
— Qui té la idea de fer aquesta pel·lícula, Marcel?
— Jo i el Dani Rovira, un dels protagonistes, havíem fet una pel·lícula que es diu Cien metros. Havíem quedat molt contents i buscàvem un altre projecte per fer. Un dia amb el productor Tono Folguera vam veure una notícia sobre un socorrista de Badalona que havia anat a Lesbos i havia salvat a no sé quanta gent. En aquell moment vam veure clar que això s’havia d’explicar. El mateix matí vaig trucar al Dani, li vaig explicar la història, ell ho va veure clar i al dia següent estàvem els tres parlant amb l’Òscar Camps per convèncer-lo que ens deixes explicar-ho. I així és com va començar ara fa 5 anys.
— En aquests 5 anys heu estat fent tota la feina de guió, producció…
— Sí, el guió va ser bastant complicat. Ens va costar trobar l’equilibri entre una pel·lícula comercial —aquesta pel·lícula tenia sentit si arribava a molta gent— i una cosa del màxim respecte possible envers el tema que tractàvem. Era un equilibri molt, molt, delicat. El guió ens va costar ben bé 3 anys. En paral·lel vam fer un munt de viatges a Grècia amb l’Òscar i amb la gent d’Open Arms, que ens anaven explicant on havia passat tot.
— Tu havies estat abans a Grècia? En un camp de refugiats?
— No, mai.
— I com et vas sentir?
— Vaig visitar molts camps de refugiats diferents. El camp de Moria, per exemple, era un lloc bastant infernal, malgrat que intentava mantenir un grau d’humanitat gràcies a l’equip de voluntaris que hi treballava. Una de les vegades vaig veure a una nena —això em va marcar molt— que estava mirant un Ipad. I clar, tu vas amb les teves idees preconcebudes de refugiats i tot plegat, però quan veus una nena amb un Ipad a un camp —estava veient Friends— llavors dius “podríem ser nosaltres perfectament”. Les primeres onades de refugiats que fugien de Síria era gent de classe mitjana o classe alta. Això és molt xocant. Ja no hi ha aquella barrera de quan jo era petit que pensaves que la pobresa només estava a Àfrica. Llavors ho veies amb molta distància i ara t’explota a la cara.
“Amb el productor Tono Folguera vam veure una notícia sobre un socorrista de Badalona que havia anat a Lesbos i havia salvat a no sé quanta gent. En aquell moment vam veure clar que això s’havia d’explicar”
— T’ha costat no caure en el sensacionalisme?
— Era el gran perill que teníem amb aquesta pel·lícula. Havíem d’anar amb molta cura i, a vegades, lluitar contra nosaltres mateixos. Quan fas una història pel cinema, que vols que arribi a molta gent, vols que la gent s’emocioni, que aprengui coses… I sempre hi havia aquest perill de passar-se de frenada al victimitzar els refugiats o al criticar els personatges que estan entre dues aigües, com els policies o els guardacostes. Hi havia moltes coses amb les quals havíem de tenir molta cura, per això hem intentat jugar en un terreny de grisos.
— Com s’han preparat els seus papers els actors?
— La nostra idea era fer una cosa hiperrealista. Per això, cada actor treballava amb el seu personatge real. L’Eduard Fernández treballava molt amb l’Òscar, que s’han fet molt íntims i per això a la pel·lícula són pràcticament iguals: es mouen igual, miren igual… Això és el que passa també si tens a un actor superdotat. A sobre, l’Eduard havia estat subcampió d’Espanya de waterpolo, sabia nadar molt bé. El que vam fer en general és bastants entrenaments de nadar, portar les motos… Coses tècniques. Havia de semblar que realment ho estaven fent bé. Després, un dels personatges de la pel·lícula, el que interpreta el Sergi López, és un homenatge a un socorrista argentí que es diu Nico que va estar amb nosaltres tot el rodatge i vigilava que tot tingués sentit: per on agafàvem la barca, d’on s’agafava a la gent… Ens va ajudar molt. Però, en general, qui més s’ha treballat el seu personatge, fins a l’obsessió, va ser l’Eduard amb l’Òscar.
— La pel·lícula està rodada a Lesbos íntegrament?
— Està rodada el 98% a Grècia i dos dies de rodatge a la nau industrial de Proactiva, que està davant de la platja de Mataró. Tot el material que hem fet servir a la pel·lícula és el mateix material que ells van fer servir en el gran naufragi que surt a la pel·lícula. Les mateixes motos, les mateixes armilles… Tot és el mateix. La gran aposta que havia fet era gravar a Lesbos. Durant els viatges que vam fer vam buscar els indrets on ells ho havien viscut per rodar. Volia que tot fos el mateix, però no va poder ser. Quan estàvem en plena preproducció va haver-hi una sèrie d’atacs neonazis a refugiats. Em sembla que, fins i tot, van assassinar a un o dos i les autoritats de Lesbos ens van dir que no rodéssim allà una pel·lícula amb refugiats reals perquè podíem tenir problemes. Vam haver de marxar i començar la feina en un altre indret de Grècia.
— Dius que els extres que veiem la pel·lícula són refugiats reals?
— Sí, tots ho són. Vam poder contractar a més de 1000 extres, que eren refugiats que vam anar a buscar al camp. Va ser una idea que vaig tenir des del dia 1, perquè volia que la pel·lícula fos el més fidedigna possible. Sabia que els nostres actors eren top i ho farien molt bé, però que la pel·lícula podia morir si els extres no funcionaven. Amb aquelles imatges que tots hem vist als telenotícies d’arribades de barques, de gent desesperada, de gent trista, o feliç, perquè han arribat bé. Tot un ventall d’emocions que si nosaltres no podíem traslladar a la pantalla, acabaria sent ridícul. Estava molt preocupat amb això i per això vaig decidir no comptar amb actors.
“La gran aposta que havia fet era gravar a Lesbos, però quan estàvem en plena preproducció va haver-hi una sèrie d’atacs neonazis a refugiats. Les autoritats ens van dir que no rodéssim allà perquè podíem tenir problemes”
— I vau anar a un camp de refugiats a buscar-los?
— Exacte. Vam tenir una feina brutal d’anar a camps, fer entrevistes per si volien participar… Anàvem amb molt de compte perquè el psiquiatre del camp de Moria ens havia dit que aquesta idea era molt bonica, però que sent realistes aquesta gent havia sortit d’una barca, havien perdut familiars, amics… I que tornar-los a fotre en una barca enmig del mar podria ser contraproduent. Però què va passar? Que van venir tots. Venien cada dia, ens corregien, ens explicaven com ells havien nadat, com havien sortit de la barca, tot, tot, tot. Tenien la necessitat de formar part d’això, d’explicar-ho. La història que jo podia explicar de primera mà és la dels socorristes, però també volia explicar la dels refugiats des del seu punt de vista.
— Què t’ha suposat emocionalment fer aquesta pel·lícula?
— Jo només he fet un documental, una pel·lícula per televisió i dues pel·lícules de ficció pel cinema, però dubto molt que torni a viure una cosa semblant a la meva vida. Havíem patit tot el que es pot patir per fer una pel·lícula. Quan vam començar, teníem la pandèmia a sobre, havíem de rodar en dos països, en sis llengües… El Dani acabava de superar un càncer, dues setmanes abans de començar a rodar estava fent radioteràpia. Vam tenir dos huracans, vam haver de parar el rodatge per risc d’incendi… Rodar al mar és una bogeria, més encara amb 300 persones a l’aigua. Era molt complicat tot, però era una experiència humana brutal cada dia. El veure que estàvem allà, que compartíem rodatge amb una gent que s’havia arriscat la vida, però que alhora era pura humanitat. Havien deixat els seus traumes enrere per ajudar-nos a explicar aquesta història. Però, alhora, també ha estat una profunda tristesa —per què no dir-ho— perquè nosaltres estàvem a Grècia fent una pel·lícula i després ens anàvem a l’hotel, però els nostres companys tornaven al camp de refugiats. Llavors pensaves, primer, quina sort que tinc i després, quina merda… Recordo que li vaig explicar això a un noi sirià que ens ajudava a traduir i ell em va dir “bé, tu podries estar fent una comèdia romàntica a Barcelona tan tranquil·lament i en canvi esteu aquí”. Era complex, però nosaltres sabíem que estàvem fent una cosa que podia ajudar o que podia ser més que una pel·lícula.
— Quin missatge volíeu transmetre? Aquest missatge canvia d’estar a Barcelona a veure la situació de Lesbos?
— La veritat és que no. Com que ha sigut un procés de molt de temps, de molts viatges, de conèixer a molta gent i ja d’entrada estàvem bastant sensibilitzats i teníem empatia pel que havia fet Open Arms, d’alguna forma ja vas preparat. No saps el que et trobaràs ni com ho viuràs, però la teva idea d’encarar la pel·lícula és la mateixa. Emocionalment et toca molt i et mou, però ideològicament no. Al contrari, et reforça. Volíem explicar la història d’una gent bona que fa coses bones. I sortir una mica d’aquest cinisme i d’aquesta foscor de la crítica, de les xarxes… D’aquests llocs on sembla que no puguis parlar de les coses bones, perquè hi ha coses bones i hi ha gent bona. Volíem fer això i alhora fer una pel·lícula comercial que arribés a tot arreu, que fos una pel·lícula de llum i d’esperança, sense oblidar que estàvem tractant un tema altament sensible i que havíem de ser molt rigorosos. I ja posats en una segona lectura, que no sé si acabarà passant o no, intentar que alguna de les persones que ja sabem com són i què opinen, si alguna d’aquestes veu la pel·lícula i es fa la pregunta “de veritat aquestes ONG estan blanquejant a les màfies? De veritat estan traficant amb persones?“ Si algun d’aquests radicals d’extrema dreta s’ho acaba qüestionant, també haurem guanyat. Hem d’ajudar a lluitar contra la ignorància, perquè la ignorància ens porta a la por i la por ens porta a l’odi. Però, al cap i a la fi, és una història de gent que no es pot ni contemplar l’opció de deixar una persona a la deriva.
— És la llei del mar, si hi ha un nàufrag estàs obligat a rescatar-lo…
— Clar, és que una de les altres paradoxes d’aquesta història és que aquesta gent que sempre s’omple la boca amb complir la llei després no compleixen amb la llei del mar, que és la més elemental. Estem explicant la història d’una gent que compleix la llei, uns tios que sense permís i amb tots els problemes del món salven a 60.000 persones. Els altres el que estan fent és omissió de socors, que és un delicte. De fet, és quasi assassinat.
“Era una experiència humana brutal cada dia. El veure que estàvem allà, que compartíem rodatge amb una gent que s’havia arriscat la vida, que havia deixat els seus traumes enrere per ajudar-nos a explicar aquesta història”
— Què en penses del tractament que ha fet la premsa sobre tot això?
— D’entrada dir que si no fos per la premsa, de les coses no s’assabentaria ningú. De fet, un dels temes de la pel·lícula és convèncer a l’Òscar perquè expliqui el que estan vivint. Després, el que passa és que hi ha tal allau d’informació que s’acaben deshumanitzant els conflictes. L’error que, alhora va ser un encert, per part dels mitjans és que a l’Aylan Kurdi se li va posar nom. Era un nen blanc que tothom sabia d’on era i d’on venia.
— Era el seu nom real…
— Sí, i això va provocar que tothom s’interessés. I jo ara dubto que la premsa ens torni a donar noms i cognoms d’una víctima. El que fan ara és parlar dels “refugiats”, dels “altres”. Òbviament la premsa és molt important per tot. Si jo no estigués parlant amb tu, els teus lectors no coneixerien la pel·lícula. I això és fonamental. La responsabilitat de la premsa està en explicar-ho bé i amb respecte.
— Quina valoració en fas de les polítiques d’acollida del nostre país?
— Com diu el personatge de l’Òscar Camps a la pel·lícula: “yo es que soy socorrista, no soy político”. Jo explico històries, saps? No en sé prou. No em veig capacitat per valorar un tema tan complex com aquest. Però als més exaltats, als que sempre expliquen les coses del mateix color, el que sí que els hi puc dir és que un continent de milions de persones com és Europa, que vinguin 80, 90.000 o 900.000 no crec que sigui un problema. Mai ho serà. Jo sempre he estat una persona a favor de l’acollida, més encara quan som nosaltres els que provoquem aquestes crisis. Als refugiats se’ls hi ha de donar una resposta, però no sé dir-te quina és i la pel·lícula tampoc la sap.
— Bona resposta
— És la no-resposta, perquè no la sé. No la sap ningú. Jo confio que els líders polítics que ens governen en realitat són humans, i també veuen un nen ofegat de cinc anys i se’ls hi posen els pèls de punta i es volen tirar per la finestra, però és que segurament no tenen la solució per arreglar-ho.
— El Marcel d’ara és el mateix del d’abans de la pel·lícula?
— Crec que sí. Jo ja venia convençut de casa, per això em vaig llançar a fer això. Aquesta pel·lícula no és una pel·lícula política. No està posicionada enlloc, més enllà del que et deia que a un nàufrag l’has de socórrer. M’agradaria pensar que tant la gent de dretes com la gent d’esquerres això els hi sembla el més normal del món. Dit això, si no tingués empatia cap a Open Arms o tantes altres organitzacions que ajuden al mar, no m’hi hagués ficat. Més enllà d’això, a mi no m’ha canviat, m’ha reforçat. He estat allà, ho he vist amb els meus propis ulls. A la gent se l’ha d’ajudar.
El divendres 24 de setembre, una setmana abans de l’estrena de Mediterráneo, es van organitzar uns passes solidaris arreu d’Espanya per veure la pel·lícula. Els diners obtinguts de la venda d’entrades van anar exclusivament a Proactiva Open Arms. En el procés de producció de la peça, també es va retribuir la col·laboració de l’ONG. A banda d’això, un dels seus actors, el Dani Rovira, ha donat el 100% del seu sou perquè els socorristes badalonins puguin seguir fent la seva feina.
Mediterráneo ha estat preseleccionada per competir als Oscars com a millor pel·lícula estrangera, juntament amb Madres Paralelas de Pedro Almodóvar i El Buen Patrón de Fernando León de Aranoa. El dia 5 d’octubre sabrem quina de les tres va definitivament als premis més importants del món del cinema. Una vegada més, Mediterráneo traspassant fronteres.
