A la sala d’exposicions de La Pedrera, les parets ondulants i les columnes irregulars de Gaudí acullen fins a finals de juny l’exposició “Els Nabís: de Bonnard a Vuillard”, que presenta per primera vegada a Barcelona una mostra dedicada exclusivament a aquest grup d’artistes que, entre finals del segle XIX i inicis del XX, van contribuir decisivament a obrir el camí cap a les avantguardes. “Nabí” prové de l’hebreu “neviim” i significa “profeta”, i això és exactament el que volien ser els integrants d’aquest grup: artistes capaços d’anunciar una nova manera de mirar el món i, sobretot, de concebre la pintura, que ja no ens parla només d’impressionisme sinó també de simbolisme i d’un primer expressionisme.
La història comença a París, cap al 1888, al voltant de la figura de Paul Sérusier i d’un grup d’estudiants de l’Académie Julian que volien alliberar-se de les convencions acadèmiques. Entre ells hi havia noms que acabarien sent fonamentals per a l’art europeu, com Pierre Bonnard, Édouard Vuillard o Maurice Denis. Amb el temps s’hi afegirien altres figures com Félix Vallotton o Aristide Maillol, configurant un cercle heterogeni però unit per una mateixa ambició: reinventar la pintura. Justament de manera simultània al moment en què els modernistes reinventaven l’arquitectura, especialment a Barcelona, a París la gosadia i l’esperit pioner eren eminentment pictòrics.
L’exposició no agradarà als fanàtics del “sentit de la realitat”: la revolució que aquest grup plantejava no consistia tant a representar la realitat com a crear-la. A fer-ne una de nova, que superés la realitat original. De fet, es tractava de repensar què era realment un quadre: com recorda un text final a la paret, Maurice Denis ho va formular amb una frase famosa: “abans de ser un cavall o una figura humana, un quadre és una superfície plana recoberta de colors disposats en un ordre determinat”. Aquesta idea és la base sobre la qual el món de la pintura va començar a capgirar-se, per primera vegada en molts segles: la realitat ja no era monolítica, ni rígida, ni tan sols necessàriament realista. I la pintura deixava de ser només una finestra al món per convertir-se en un llenguatge autònom fet de formes, ritmes i colors.
L’exposició de La Pedrera proposa un recorregut per tota aquesta transformació, amb l’ambientació necessària: cartells d’anuncis de xampany o de programes de teatre, les noves avingudes de la Ciutat de la Llum, els carruatges, els tramvies, els òmnibus, els concerts… A través d’aquesta successió d’obres el visitant descobreix com els nabís van abandonar progressivament el naturalisme impressionista per avançar cap a una pintura més simbòlica, decorativa i subjectiva.
Jo destacaria les ballarines de Pierre Bonnard, un quadre petit que gairebé passa desapercebut, però que sembla resumir tota una revolució estilística: moviment, ànima, rastre vital en cada traç. I si en les teles de Bonnard la llum sembla dissoldre’s en una paleta vibrant i íntima, en les escenes domèstiques de Vuillard els interiors són espais densos de textures, on els personatges gairebé es confonen amb els estampats. Aquest interès per la vida quotidiana —les habitacions, els jardins, els moments aparentment insignificants— revela una de les grans intuïcions del grup: l’art pot habitar la quotidianitat.
Em quedo també amb el dibuix del pallasso d’esquenes davant la plaça del circ, de Henri-Gabriel Ibels (“Au Cirque”), amb un tractament de l’espai i del relat gairebé cinematogràfic. O amb les fades, bruixes i boscos de la secció dedicada a l’esoterisme (Denis, Ranson), amb la seva tendència a la clàssica composició de dona nua amb gat. I, per descomptat, amb els retrats d’Aristide Maillol: dones serioses, de rostre estudiat i gest solemne, però també la seva petita escultura de la rentadora de bronze inclinada sobre el riu i, sobretot, el seu espectacular “Méditerranée”, al final de l’exposició, segurament la joia de la corona: “la meva intenció —diu Maillol— era crear una figura jove, pura, lluminosa i noble. ¿No és això l’esperit mediterrani?”. Això és, i això és aquest magnífic nu esculpit el 1905.
Els nabís, de fet, a banda de pintar quadres, volien “restablir la unitat de les arts”. Per això molts d’ells van treballar també en el disseny de tapissos, vitralls, paravents, cartells o papers pintats, buscant integrar l’art en l’espai domèstic i en la vida moderna. Aquesta idea d’art total troba un escenari especialment suggeridor a La Pedrera, on l’arquitectura modernista ja dissol la frontera entre estructura i ornament.
La mostra, organitzada amb el suport del Musée d’Orsay, val molt la pena: permet redescobrir un moment de transició crucial entre l’impressionisme (gairebé esgotat) i les avantguardes que encara no han esclatat, tot sota l’ombra profètica de Gauguin. En aquest interstici històric, els nabís van actuar com un autèntic pont. Sense la seva exploració del color, del símbol i de la dimensió decorativa, seria difícil entendre els camins que després seguirien artistes com Matisse o els fauvistes. Per això, si els nabís es proclamaven profetes del futur, les seves pintures no poden sinó parlar-nos de les revelacions del present.
