Turisme i encaix urbà

Després de treballar durant unes dècades per atreure el màxim nombre de clients, les grans ciutats turístiques del món, com Barcelona, estan revisant les seves estratègies, i totes elles es dirigeixen a la cerca dels turistes més adequats. És a dir, als turistes de qualitat.

Aquí no s’expulsa ningú, però sí que se seleccionen els targets. Això requereix dues coses. La primera, adequar els actius de la ciutat als nous clients que es pretén atreure, al mateix temps que es treballa perquè els visitants actuals evolucionin cap a una relació més madura amb la ciutat.

La monumentalitat de Barcelona —arquitectònica, cultural i simbòlica— ha de deixar de ser únicament un reclam massiu per convertir-se en una eina d’ordenació. Les grans icones no poden continuar funcionant com a pols de congestió permanent, sinó com a nodes des dels quals estructurar una experiència urbana més rica, més exigent i millor distribuïda pels barris de la ciutat. Això implica elevar el valor cultural de l’accés, del relat i de l’ús del patrimoni.

La segona condició consisteix a identificar qui són i on es troben aquests turistes de qualitat. Barcelona no té un problema de demanda, sinó d’encaix. El debat no és si sobren visitants, sinó si utilitza adequadament la capacitat d’atracció de la ciutat. Seleccionar targets no significa posar la ciutat al servei dels rics més rics del món perquè s’allotgin en els millors hotels, sinó ser capaços d’atreure visitants que ens busquen per la cultura, la innovació, les escoles de negoci i les universitats per estudiar.

També, que ens identifiquin com un espai ideal per a reunions científiques i congressos, per als negocis, la salut, la gastronomia, i que les multinacionals instal·lin els seus centres d’excel·lència, com el que està creant Accenture entorn d’un dels majors avanços de la IA.

La xifra de negoci que generen tots aquests sectors resulta molt més rendible des de la perspectiva de la riquesa general i dels llocs de treball de qualitat que la que produeixen actualment els hotels i els restaurants. Aquests serveis de suport resulten indispensables, però el turisme no pot continuar vinculant-se exclusivament a ells. La nova visió amplia el focus.

Aquí, sorgeixen dos reptes. Un és que aquest canvi de model vagi acompanyat d’una política decidida per a reduir el preu de l’habitatge. No és un debat paral·lel, sinó central. Ciutat residencial i ciutat turística no són enemics inevitables, però sí que requereixen regles estrictes. Incrementar l’oferta de pisos assequibles per a la població, accelerar la transformació de sòl o elevar alguna altura a la Regió Metropolitana han de formar part d’una estratègia orientada a una ciutat més habitable i accessible per als seus ciutadans.

El segon repte té a veure amb el fet que Barcelona disposi d’eines tecnològiques adequades, per gestionar els fluxos en temps real, els sistemes de reserves escalonades, la informació predictiva de la congestió o la regulació intel·ligent de l’accés a les zones més sensibles i tensionades, eines que encara no s’estan explotant plenament.

Només els avanços en aquest sentit reduiran la visió despectiva que una part de la ciutadania manté sobre el turisme. Malgrat la seva important aportació al PIB i a l’ús de la ciutat, el turisme continua associant-se en excés a les externalitats negatives, encara que moltes d’elles no siguin atribuïbles, directament, a aquesta activitat.