Arrels, talent, ofici i fair play. “No tots els negocis van sempre bé, però s’ha de tenir mirada llarga i jugar net tant a la vida com a l’empresa”, assegurava el fundador i director general del Grup Bon Preu, Joan Font, en un col·loqui organitzat per Comertia a les instal·lacions d’Ocine a les Gavarres (Tarragona). “Els empresaris ens expliquem poc, hem de parlar més de valors i de model. Algú hauria de fer el discurs dels drets i dels deures, i hem d’identificar també en què podem ser millors i diferents de la competència”, afegia en una nova pluja de reflexions compartides per pensar sobre l’art de fer empresa i treballar amb drets i deures.
Diu el refrany que, pel maig, cada dia un raig, així que anem, com sempre, partit a partit, intentant posar focus i mirada llarga a la Catalunya més econòmica. Fa 35 anys que la Fórmula 1 treu fum, accelera, gira i fa avançaments per recordar al Circuit de Barcelona-Catalunya. A l’històric contracte de Liberty amb Montmeló li queda —de moment— només un revolt fins a 2026, mentre que des de Madrid ja es freguen les mans per la dècada d’automobilisme daurat que a priori tenen per davant. Els experts de l’automoció diuen que l’edició d’enguany d’Espanya ha sigut un èxit per la modernització de les instal·lacions, per la seguretat o per la gran afluència de públic, alhora que el president de Fira Circuit, Pau Relat, ja ha avançat que la F1 a Montmeló portarà un nou nom distintiu al Gran Premi d’Espanya. Tot apunta, mediterràniament, a Barcelona o Catalunya.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha viatjat a finals d’aquest mes de maig a Japó i Corea del Sud per “regar” les relacions econòmiques i institucionals i “sembrar” bones collites inversores. Una missió empresarial organitzada amb la Cambra de Comerç de Barcelona i d’Espanya que ha comptat amb NTT Data, Desigual, Grífols, BonÀrea, Ficosa o Werfen i que ha passat pel Nikkei, el Kobe Biomedical Innovation Cluster, el Riken Center for Computational Science o la Manufacturing R&D Accelerator d’Apple, entre d’altres. No hi ha faltat l’art de Joan Miró o la gastronomia de la Ruscalleda i els germans Roca. Qui sap si de tot plegat se’n derivarà una connexió aeroportuària directa d’alta volada entre Barcelona i Tòquio. En aquesta mena de decisions ens hi juguem el sentit de la internacionalització, potencials inversions i la projecció de Catalunya al món.
Spoiler: La Xina serà la pròxima destinació internacional de la Generalitat en missió empresarial i institucional.
Per cert, el professor de Harvard Michael E. Porter va visitar el Japó a petició de l’expresident nord-americà Ronald Reagan per explorar les seves polítiques de clústers. Així ho recordava el director de la Unitat de Clústers d’Acció, Joan Martí Estévez, durant la celebració de l’acte final de l’eix sobre la musculatura del sistema empresarial català del IV Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya. Segons Harvard, la política de clústers de Catalunya és una referència internacional per la seva evolució contínua i el seu caràcter pioner. Actualment, la política de clústers de la Generalitat desplegada per Acció té una participació activa de 3.000 empreses que generen una facturació agregada de 90.000 milions d’euros. El professor Porter assegura que la competitivitat d’un país no és una qüestió d’herència, sinó de creació i innovació a través de la política de clústers, és a dir, la concentració d’avantatges competitius. I definitivament, no hi ha estratègia sense establir prioritats i assumir renúncies.
Sense notícies d’última hora sobre l’OPA del BBVA al Banc Sabadell. Tal com era previsible i després de la famosa consulta pública, la pilota ja es troba a la taula del Consell de Ministres, que té aproximadament un mes per decidir què fa o què deixa de fer per al bon funcionament de l’interès general més enllà de competència. El veredicte ministerial arribarà després de Sant Joan i de ben segur que serà una traca que farà soroll aquí i a Brussel·les que ja ha entonat el seu particular “laissez-faire, laissez-passer”. L’última nota d’opinió del Cercle d’Economia diu no al desequilibri territorial i a la concentració de poder a Madrid, alhora que reivindica que en cas de seguir endavant s’hauria d’imposar “el manteniment de Banc Sabadell com una entitat amb personalitat jurídica pròpia amb forma de SA cotitzada, amb una governança basada en òrgans de supervisió i direcció independent de qualsevol altra entitat bancària, una efectiva seu de direcció a Catalunya, una estratègia pròpia aprovada i desenvolupada pel consell d’Administració i una estructura organitzativa autònoma”. Resumint: es vol garantir que el Banc Sabadell segueixi sent català i independent en la mesura del possible.
En clau de mercat immobiliari, l’empresari Amancio Ortega (Inditex) ha comprat la seu barcelonina de Planeta al fons Blackstone per una quantitat propera als 250 milions d’euros. L’antiga seu de Banca Catalana o el BBVA és ara propietat del family office Pontegadea Inversiones. També val la pena destacar la compra i la rehabilitació de l’històric Cinema Comèdia de Barcelona a mans del fons hispano-suís Stoneweg per un valor superior als 100 milions d’euros. Dit d’una altra manera, l’antic Palau Marcet passarà a ser el nou Museu Thyssen.
A la mirada llarga de Catalunya podríem parlar de ben segur d’arrels, gent d’ofici o talent, de l’art de treballar i fer empresa, de l’automoció, de les missions empresarials i la internacionalització, d’estratègia, avantatges competitius i política de clústers, de poder bancari i finançament o de mercat immobiliari. No hi podria faltar tampoc l’ingredient secret del benestar i la felicitat.
Diuen que Copenhaguen és la ciutat més feliç del món, segons un rànquing elaborat per l’Institut de Qualitat de Vida de Londres. Fins i tot, tenen un concepte propi que es diu hygge per fer referència a una actitud positiva, a la proximitat o al benestar en el seu sentit més ampli.
No vaig escoltar mai a un estoic com Pepe Mujica parlant de hygge, però segurament va ser una de les persones que millor va entendre i predicar que la felicitat neix d’allò més simple: “Em diuen el president més pobre, però jo no em sento pobre. Pobre és aquell que treballa per mantenir un estil de vida car i vol més i més. És una qüestió de llibertat. Si no tens moltes possessions, no has de treballar tota una vida com un esclau per mantenir-les, i llavors tens més temps per a tu mateix”. Temps.
L’expresident d’Uruguai era sobri a ulls dels qui el coneixien, només gastava en somnis i li agradava anar sempre lleuger d’equipatge per guanyar llibertat. Una llibertat per la qual Mujica va lluitar de forma incansable en vida i amb el temps suficient per donar un sentit autèntic a la seva existència. Així ho va aconsellar: “Doneu-li un sentit, un contingut, a la vostra existència, perquè si no ho feu conscientment, el sentit acabarà sent la quota que haureu de pagar cada final de mes pel nou trasto que heu de comprar, i així successivament fins al final dels vostres dies, fins que un dia els ossos ja no s’aixequin i no quedi ni el record ni l’alè de vosaltres.” Això del sentit valgui també per a Catalunya.
L’alè de Pepe Mujica s’ha apagat, però marxa com a bon mestre amb la lliçó ben apresa: “Triomfar en vida no és guanyar, és aixecar-se i tornar a començar cada cop que un cau”.
