L’enèsima visita al temple la faig amb ganes de veure si l’entusiasme que em provoca és tan justificat o si podria matisar-se. El dubte forma part essencial de la fe i de les escriptures, com també en forma part la temptació del Diable, i per tant val la pena afrontar-lo (de nou), sobretot si ens trobem davant d’un temple expiatori. Expiatori dels pecats, s’entén: qui peca més? Els qui no podem cansar-nos de mirar-la amb la seva irregular grandesa, o bé els qui li perdonen la vida, la mort i la Glòria? Una visita a les últimes actuacions fetes potser ens acostarà, com les escales de les torres, com les estrelles de Maria i les figures dels apòstols, a la veritat.
No crec que calgui reobrir la controvèrsia sobre si se segueixen els designis de Gaudí o no: el museu deixa ben exposats els fragments de llanternes del model original de la façana de la Glòria, diverses fotografies precises de les grans maquetes originals, els capitells reconstruïts de les columnes de la nau central de l’absis, els dibuixos fets pels deixebles i col·laboradors del Gran Arquitecte de l’Univers i l’última planta dibuixada sota la seva direcció.
Ho va saber veure a temps (sempre s’hi està a temps) Òscar Tusquets, signant dels manifestos dels anys setanta contra la continuació de les obres, després de veure la nau central acabada, després de visitar el temple amb profunditat i de comprovar perfectament que els designis de Gaudí, malgrat les flames malignes, romanien intactes. Que si alguna cosa es podia criticar de les obres, era l’extremna lleialtat i exquisit seguiment del llegat gaudinià; que hi ha una rigorosa investigació rere cada decisió, sobretot partint de les geometries complexes en què es basa el temple (paraboloides hiperbòlics, polígons regulars que giren en espiral, rèplica del comportament mol·lecular de la natura, etcètera).
Segurament, assenyala Tusquets, Gaudí va fer aquesta aposta per la geometria un cop escarmentat pels problemes que havia tingut amb la façana de La Pedrera. Però el cas és que, un cop definides aquestes normes geomètriques (complexes però bàsiques), no accepten interpretacions i només poden seguir un camí. Com la genètica. Com la veritat. No, no es pot canviar ni interpretar: sí que es pot veure o no veure, amb total llibertat.
Deia que no feia falta però hi he tornat a caure. Alabat sia Déu, tot sigui perquè les bases i els pilars de la cosa quedin clares. Les grans cues de turistes de tot el món que s’hi apleguen (com va ser ja designat i assenyalat per Gaudí) no donen importància a Jesús o a les escriptures, però tampoc no saben que la mateixa visió de l’obra els acosta directament a una veritat indiscutible, en forma de bellesa, i que amb això ja n’hi ha prou.
El pagament de l’entrada, a més, suposa que un minúscul tros de pedra serà possible gràcies a ells. Tot això a banda d’obtenir una inconscient i afegida expiació d’algun pecat, és clar. Tampoc Cerdà sabia que, malgrat els avantatges de la seva quadrícula, la seva insuportable i socialista monotonia seria expiada i corregida convenientment per les pinzellades de color, d’imaginació i de bon gust que hi posaren els modernistes. Gaudí el primer: de manera malaltissa, incansable, simultània i constant va afegir totes les bones idees possibles a la quadrícula, perquè quedés clar que la manca d’ànima no és un defecte general dels catalans.
Allò que al principi havia de ser una simple parròquia de barri, en mans de Gaudí va esdevenir l’església més imponent del món
Pel que fa a la Sagrada Família, situada també al bell mig de l’Eixample, al principi havia de ser una simple parròquia de barri, però en mans de Gaudí va esdevenir l’església més imponent, original, alta, sorprenent i reveladora de totes les que hi ha al món. Només cal que les mones sense Pasqua que no ho saben veure, quan caminin pels xamfrans de l’Eixample, alcin els ulls cap al cel. Algunes d’elles, ho sé perquè té a veure amb una incorporada mala fe, romandran sempre dins del mateix gest capcot de l’escala evolutiva.
A finals d’any, per als que mirin amunt, la torre central estarà acabada (amb creu superior visitable en ascensor) i ara ja és la construcció més alta de la ciutat. Després, entre un i vuit anys per acabar la façana de la Glòria, que prego que sigui veritat que se’n va cap a les mans d’en Barceló. I mentrestant, ara mateix, estan en marxa la capella de l’Assumpció, situada al costat del presbiteri (Provença banda mar, per als locals laics), els teulats de les naus laterals a l’alçada de la nau de la Passió i el Naixement, la sala del creuer, el bapstisteri subterrani i evidentment la façana de la Glòria (Mallorca banda muntanya), si Déu hi ajuda, ja sigui en forma d’acord amb els veïns o de llamp providencial.
Quan estigui acabada, no només aquest país demostrarà que quan vol sí que sap rematar la feina sinó que a més ho farà amb esperit tan universal com radicalment autòcton. La capital del país pot conformar-se amb les nostàlgies en forma de quatre torres testimonials, somiquejant per allò que hauria pogut ser, o bé créixer, elevar-se, assumir els pecats o els defectes i aspirar a més. Comptant sempre amb uns fonaments sòlids, i amb uns codis inalterables. Malgrat que el projecte té tot el temps del món, perquè el seu client no té cap pressa, Gaudí no va desitjar mai que es quedés paralitzat.
Jo també tinc parts preferides del temple i d’altres que no m’entusiasmen tant, exactament igual que els capítols de la història del país, però l’alternativa conservadora, resignada, petita i rondinaire dels contraris porta (com sempre) a la derrota total.
Volen una Sagrada Família per enderrocar? Busquin l’església de la Sagrada Família d’Igualada, una exacta granja de pollastres amb sostre d’uralita, obra del també equivocat Oriol Bohigas. La veritat costa de definir, però es reconeix de seguida quan es veu: el contrari a la veritat, també. Mentrestant, com deia Gaudí, el poble fa el temple i s’hi emmiralla.
