Hi havia complicitat a l’escenari, d’aquella que es nota quan les veus no competeixen, sinó que es mariden. Em va tocar conduir la conversa entre Gerard Domingo, Empar Moliner i Lluís Tolosa, convidats pel The New Barcelona Post i la Diputació de Barcelona per parlar d’enoturisme al país, amb les comarques barcelonines com a punta de llança, i ben aviat va quedar clar que, més enllà de la diversitat de tons, tots tres coincidien en un mateix brindis: aquest país té camp per córrer, i molt. Falta que el vulgui transitar.
L’Empar ho va dir amb aquella franquesa seva: “Som els reis de criticar-nos, i això ens acaba passant factura fins i tot amb el vi i l’escumós”. El reflex de la baixa autoestima col·lectiva travessava la conversa i esdevenia diagnòstic. Perquè tenim una riquesa vitivinícola i enoturística que molts països envejarien, però sembla evident que encara no ens ho acabem de creure.
En Lluís Tolosa, amb l’ofici de qui fa anys que s’hi baralla, recordava com la seva idea de la Catalan Wine House, ja el 2011, va quedar en un calaix, mentre a la Xina, a França o a Itàlia, institucions i sector privat van a l’una per promocionar iniciatives d’aquesta mena. Aquí, en canvi, com va alertar Gerard Domingo, encara hi ha massa cellers que ni tan sols ofereixen un cercador en condicions per reservar una visita a través del seu web. Petites mancances que acaben pesant com grans lloses.
I tanmateix, la llavor hi és. L’Escola d’Enoturisme fa anys que treballa en la professionalització del sector. I el talent, la qualitat i la diversitat del producte hi són. Només falta que el relat qualli. Que ens el creguem. Perquè, en temps en què el turisme sovint es veu com una amenaça, l’enoturisme aporta un valor clar i nítid al territori: arrela la visita al paisatge, al vi, a la gent.
Al final de la conversa, em va quedar la sensació que Catalunya té tots els ingredients per fer una gran festa amb l’enoturisme, però que cal obrir l’ampolla, servir les copes i brindar de veritat. Perquè només si nosaltres (el conjunt del país) ens ho creiem, aconseguirem que les institucions i el sector privat s’hi aboquin amb la força i la continuïtat que mereix. Com en tants altres fronts clau on ens costa déu i ajuda maridar autoestima i país. No valdria la pena posar-nos-hi, quan té tot el sentit del món?
