Una de les atraccions de Montjuïc és el joc de sortidors i cascades que s’estén per l’avinguda Maria Cristina i les escales monumentals que condueixen al Palau Nacional, seu del MNAC. El punt àlgid del conjunt és la Font Màgica, que va tornar a brollar aigua de colors a les passades festes de la Mercè. Aquesta és la part que es veu, però, perquè tot funcioni, cal un complex sistema de vàlvules, bombes i altres mecanismes que s’amaga als ulls del mortal sota terra, en una mena de ciutat subterrània de galeries i túnels des d’on es dirigeix tot el que passa a la superfície.
Gràcies a l’organització del 48 H Open House, vam poder accedir a aquest inframón. Ho fem mitjançant una petita porta sota la gran escalinata. És llavors quan comença un altre espectacle. Pocs imaginen el que hi ha a sota, un submón creat per l’enginyer Carles Buïgas el 1929 com a part de l’Exposició Internacional d’aquell any, mitjançant la qual es va urbanitzar la muntanya de Montjuïc i, de passada, es va emprendre una gran i important transformació de Barcelona.
Hi ha dos moments àlgids en aquest recorregut subterrani. Un és una llarga escala que sembla baixar a l’infern. Un ho fa escortat per interminables conductes pels quals circula l’aigua freàtica bombada des del Paral·lel. Part procedeix del Gran Teatre del Liceu, d’unes bombes que absorbeixen contínuament l’aigua del subsòl de la Rambla i que és un dels cors del coliseu líric. L’altre és la sala de màquines de la Font Màgica, on podeu admirar els prismes de colors responsables de l’espectacle.
Fins a 2.600 litres d’aigua per segon brollen de la font, que tornen a un circuit que la torna a reutilitzar. La Font Màgica va poder recuperar la seva activitat durant l’últim piromusical de la Mercè després d’una llarga aturada a causa de la sequera, que va obligar a tancar també la resta de fonts de la ciutat. Però encara que l’aixeta de la superfície estava tancada, la vida seguia sota terra, on els operaris a càrrec del complex continuaven treballant en el manteniment de la maquinària.
Mentre un recorre aquest laberint d’escales i galeries, fa un viatge per una enginyeria centenària. Tot i que alguns dels mecanismes s’han anat substituint i modernitzat al llarg del darrer segle, algunes de les bombes encara són les originals. A la dècada de 1980, es va incorporar la música i, poc abans dels Jocs de 1992, la font i la seva maquinària es van sotmetre a una completa restauració. Una sala amb els controls originals roman intacta, tot i que ja no funciona. Un surt d’aquest inframón conscient que l’obra de Buïgas va ser tota una proesa.
La Font Màgica s’erigeix al lloc on Josep Puig i Cadafalch va aixecar originalment les quatre columnes que representaven la senyera. Van ser enderrocades durant la dictadura de Primo de Rivera, que va sotmetre també l’Exposició a un procés d’espanyolització. Les columnes van ser una de les víctimes i es van recuperar ja entrat el segle XXI.
L’Exposició Internacional tenia com a un dels seus objectius popularitzar l’electricitat, però també va adquirir un gran protagonisme l’aigua, amb la Font Màgica com a element top. Aquesta circumstància va ser aprofitada per la companyia d’origen francès Aigües de Barcelona per executar una gran operació de màrqueting. Va donar, durant l’esdeveniment, l’aigua utilitzada al conjunt de sortidors i cascades. A canvi, va aconseguir el pràctic monopoli del subministrament de l’aigua a la ciutat i part de l’àrea metropolitana.
Visitar els budells de la font permet conèixer també els fonaments científics dels quals es va valer Buïgas per dissenyar el seu prodigi tècnic. L’enginyer va basar el seu disseny al principi de la reflexió total de la llum estudiat pel suís Jean-Daniel Colladon al segle XIX utilitzant l’aigua com a guia. És un fenomen semblant al que passa a l’interior d’una peça prima de vidre. Un efecte idèntic té dins de metacrilat, que més tard va tenir la seva aplicació a la fibra òptica.
L’any 2029, es commemorarà el centenari de l’Exposició Internacional. Aleshores, està previst que Montjuïc estigui immersa en la seva tercera transformació. La primera va ser fa un segle i la segona, en ocasió dels Jocs Olímpics. La tercera posarà al dia les anteriors i aspira que la muntanya sigui finalment plenament accessible per als barcelonins.
