Escriure sempre ha estat la meva eina més valuosa per mantenir-me alineada amb el meu propòsit com a fundadora. De petita, reescrivia els finals de les històries que m’atreien, omplia els marges dels llibres amb assajos improvisats i imaginava futurs alternatius per als meus personatges preferits. Aquest hàbit de reinventar narratives m’ha acompanyat des d’aleshores, i ha donat forma a la manera com em moc pel món. No només l’observo tal com és, sinó també com podria arribar a ser.
Amb aquesta columna mensual, recupero aquesta pràctica.
Founder diaries és un espai per a la reflexió. Una mirada íntima al que suposa ser fundadora avui dia, especialment quan es viu entre dues cultures i es navega entre els canvis emocionals, polítics i culturals que estan transformant el món. Alguns mesos escriuré des de la primera línia del meu propi recorregut. Altres, adoptaré una perspectiva més àmplia, com és el cas de la meva primera reflexió.
La Setmana de la Moda de París com a mirall, advertiment i crida a l’acció
La setmana passada em vaig sentir incòmoda en veure les últimes desfilades de la Setmana de la Moda de París, un dels escenaris culturals més influents del món. I el que vaig veure no va ser només moda. Va ser tota una declaració.
A les desfilades principals, Céline, Saint Laurent i altres firmes, les models semblaven gairebé fantasmes. Braços subjectes. Rostres inexpressius. Cossos embolcallats en siluetes que esborraven completament la forma femenina. Hi havia una fredor, una precisió quirúrgica, una contenció performativa que se sentia menys com a art i més com una forma silenciosa de desaparició.
No vaig poder evitar preguntar-me: ¿És això un reflex artístic de la foscor dels nostres temps? ¿O és que la moda, com tantes altres indústries el 2025, està llançant un missatge encara més inquietant: eclipsar les dones de manera deliberada i conceptual?
No ens oblidem: les dones impulsem entre el 70% i el 80% de la despesa de consum global. Som el motor d’aquesta indústria. Som la clienta. I, tanmateix, només el 15% de les grans firmes de moda són dirigides per directores creatives dones.
Així que aquí som, veient les passarel·les a París, el bressol de la dona elegant i empoderada, mentre ens fan invisibles. The irony is not lost on me.
“Des del meu punt de vista, quan el cos, la veu i la identitat femenina desapareixen en nom de l’‘art’, especialment dins d’una institució com la Setmana de la Moda de París, no es percep com quelcom trencador. Se sent com una manera de marcar límits. I com el preludi de dinàmiques de poder més profundes.”
Com a fundadora de Juno House, he passat els últims anys en espais on les dones parlen amb sinceritat, creativitat i determinació sobre el futur que volen construir. I aquí hi ha el punt: quan formes part d’una comunitat de dones, aprens a detectar abans els senyals d’alarma. Notes el silenci quan ningú no diu res. Intueixes quan les tendències comencen a canviar, de manera subtil, però significativa.
Siguem clares: m’apassiona la moda. No soc una insider. Però m’importa, i molt, el tipus de missatges que s’hi llancen. I encara més, qui els llença. Perquè el problema no és només estètic. Reflecteix el que veiem a les xarxes socials i a la cultura popular:
-
L’auge de l’ideal de la trad wife (l’esposa tradicional)
-
El retorn romàntic de la “deessa de la llar”
-
La subtil glorificació del silenci femení: el seu rol de suport, la seva actitud complaent
Així que sí, la Setmana de la Moda de París pot haver estat enlluernadora. Però també va ser un mirall. I un advertiment.
I què fem amb tot això? Com a líders i empresaris hem de prendre nota i pensar quin ha de ser el nostre paper en aquesta nova etapa, de preveure, és clar, allò que ens arribarà el 2026.
Continuem observant. Continuem alçant la veu quan alguna cosa no encaixa, donant suport a la igualtat de gènere. Continuem construint, en els nostres negocis, les nostres comunitats i les nostres decisions, espais on les dones no només són vistes, sinó valorades de manera conscient, perquè un dels rols de l’emprenedor és solucionar els problemes de la societat.
I ara, si el que està de moda és relegar la dona de la primera fila —en aquesta o en qualsevol altra indústria—, és el moment perfecte per donar suport a aquelles persones, líders o institucions, que estan compromeses amb visibilitzar el talent femení.
