El barri del Farró deu el seu nom, com tants d’altres, a la masia que hi havia antigament. Una cosa és que hi hagués un petit Puig, o Putxet, i una altra cosa és can Farró als peus del mateix, a la cassola mateix de Sant Gervasi. I és aquí on en poc temps ha brollat un dels laboratoris més estimulants del teatre barceloní. Allunyat del soroll del centre, amb una programació que combina risc, proximitat i una cura artesanal del detall, el Farró ha aconseguit construir un espai íntim, coherent i exigent que aposta per la qualitat per damunt del soroll mediàtic. Hi ha sales petites que programen obres petites; el Farró, en canvi, programa obres grans en un espai petit.
Pentesilea, dirigida amb una precisió quirúrgica i interpretada amb una intensitat poc habitual, n’és potser l’exemple més depurat. Assistim a una tragèdia que es respira, tant per la proximitat física del públic amb els actors com per la proximitat espiritual de l’atmosfera i la interpretació. No és un text interpretat, sinó un conte de la vora del foc gairebé passat de generació en generació.
De fet, el text de Heinrich Von Kleist (ferotge, líric, contradictori, obsessiu) troba aquí una mena d’espai natural que encaixa amb la traducció en vers de Feliu Formosa, que té detalls com fer-nos confondre les besades amb les mossegades. La història d’amor i destrucció entre Pentesilea i Aquil·les s’expressa amb una força física que no necessita grans escenografies, sinó que l’escala humana de la sala mateixa crea una mena de cambra de precipitació emocional.
L’element més impactant del muntatge és el treball interpretatiu: Paula Blanco i Ramon Pujol construeixen un duel de tensió contínua, un combat emocional on cada paraula i cada pausa adquireix un pes dramàtic incòmode i excitant alhora. No hi ha cap moment relaxat, ni cap recurs que hi sobri, ni que hi falti. El text és pausat, i potser per això els silencis vibren com cordes d’arc ben tibades. La química entre ells (destructiva i fràgil, però també apassionada) és la columna vertebral de l’espectacle, i és aquest corrent elèctric constant l’element que fa que l’obra no decaigui.
El minimalisme escenogràfic funciona perfectament, de fet gairebé sembla absent, com si no calgués res més que dos cossos i un conflicte. La llum, continguda, delimita espais mentals més que físics. Aquesta contenció formal permet que el drama exploti només des de la paraula i el cos. L’adaptació textual aconsegueix un llenguatge que manté l’eco del mite, però alhora parla amb urgència contemporània. La reina amazona i el seu rival, l’heroi grec, no són figures idealitzades ni mites llunyans: semblen talment personatges que baixen del Putxet fins a can Farró, en un conflicte greu del qual tots els veïns són espectadors. Violència i amor es confonen, com sempre, aquí i a l’altra banda del Mediterrani.
Pentesilea, en definitiva, més que teatre de poble és teatre del poble en majúscules. Un tipus de muntatge que justifica, per si sol, l’existència d’un espai com els Teatres del Farró. Una tragèdia monumental que demostra que no cal grandesa per fer teatre gran, sinó una comunitat d’artistes que s’ho cregui i disposada anar fins al final.
