Són les 6 a. m., sona el despertador. Plou, fa fred, no he dormit gens. I em dic a mi mateixa: has estat aquí abans, i saps que això també passarà. Aquest insomni que et condicionarà tot el dia i que et farà conscient que la vida és aixecar-se i caure, i que, de tant en tant, l’univers t’ho recorda perquè no t’adormis.
Surt a córrer. No deixis que aquest bucle s’apoderi de tu. I tinc aquest diàleg intern, que em condueix d’una forma autòmata, al carrer buit, negre i fred. El meu cos adopta una coreografia apresa, que es basa a posar un peu, després un altre, els braços balancejant-se contraris a les cames i, el més important: respirar.
Respirar és el que ens manté vius, allò que fa que el nostre organisme funcioni. I el secret de córrer és respirar. Fins que no trobes la respiració que t’ajuda a mantenir un ritme constant per poder deixar de pensar en l’esforç i començar a deixar-te portar per aquesta sensació de fluir i de ser conscient de cada segon, poden passar molts minuts.
Exhalava i inhalava i veia altres corredores —poques— que estaven compartint bassals i matinada amb mi. Ens creuem un somriure còmplice i un “bon dia”, i això, ens feia pertànyer a aquest mateix grup. El grup dels matiners que, encara que les condicions siguin adverses, surten a buscar la seva respiració. I és des d’aquesta respiració on senten la vida, i prenen consciència del que està esdevenint: el bo i el dolent.
El senyor que obre la cafeteria, els empleats de neteja que escombren el carrer, el cotxe de la Urbana que fa l’última ronda abans del canvi de torn, els que tornen de festa que estan esperant que surti el sol, els que viuen al carrer i els que surten de la guàrdia de l’hospital. I en aquesta connexió tan directa amb el present, he connectat amb Barcelona. M’he sentit part d’aquesta ciutat, part del paisatge que li dona aquest pols tan necessari, tan viu, tan resilient.
I he sentit que respirar és la base de tot. Que respirar és un verb i una forma conscient d’estar en el món. Que els problemes es respiren. La vida es respira. Les decisions es respiren. Les empreses es respiren. L’amor es respira. La tristesa es respira. L’eufòria es respira. El silenci es respira. Barcelona es respira. I necessitem respirar-la: inhalar-la i exhalar-la de tots els bons propòsits que li desitgem per a aquest nou any. Barcelona, respira 2026.
