En el món startup, founder i entrepreneur solen usar-se com a sinònims. Però no ho són. Hi ha una diferència subtil i, alhora, clau. La fundadora està vinculada a la creació d’un projecte concret: la seva identitat canvia, evoluciona i es consolida juntament amb aquesta empresa. L’emprenedora, en canvi, està vinculada al moviment. Construeix, llança, aprèn, ajusta, escala o ven… i torna a començar.
Una es manté lligada a una única companyia; l’altra es puja, una vegada i una altra, a la muntanya russa de la iteració. Entendre aquesta diferència és important per a inversors, per als agents de l’ecosistema i per a les mateixes fundadores. No és només una qüestió semàntica: defineix com s’entén el creixement, el risc i la veritable capacitat de llançar més d’un projecte amb èxit. Quan una fundadora permet que un únic projecte defineixi tota la seva identitat, l’ambició i la innovació poden diluir-se gairebé per inèrcia. Necessitem espais intermedis, avorriment i fracàs —la “paraula amb F” de la nostra generació— per construir quelcom amb veritable fons.
Avui dia, el concepte de serial entrepreneur sembla estar dominat pels tech bros: finançats per capital risc, impulsats per testosterona i, sovint, més sorollosos que savis. Però la realitat és molt més simple: la mentalitat importa més que el hype. Es tracta d’acceptar el moviment, assumir els cops i tornar a pujar al cavall per començar de nou. De fet, a Silicon Valley, i especialment en entorns més masculinitzats, el fracàs es percep gairebé com un rite of passage.
Per a les fundadores, la relació amb el fracàs és especialment complexa, i jo, com a fundadora, ho entenc bé. L’any passat, a Europa, les startups creades per dones només van captar un 12 % del capital risc total, deixant el 88 % del pastís aparentment reservat als tech bros. Els desequilibris estructurals acostumen a lligar les fundadores primerenques al seu primer projecte, obligant-les a prioritzar l’operativa per davant de la creativitat i augmentant el risc d’esgotament.
Irònicament, la curiositat, el coratge i la imaginació que donen origen a un projecte sovint es perden pel camí: allò que jo anomeno els primers anys d’obsessió identitària. Ara bé, potser algun inversor està pensant: “Però volem fundadors obsessionats. Volem resultats. 10X!”. És clar. Per descomptat. Però aquí rau la clau: una emprenedora amb experiència sap com generar aquests resultats, sigui executant-los ella mateixa o construint l’equip operatiu adequat i, el més crucial, sap quan evolucionar i tornar a començar a construir.
Aquest any 2026, vull veure una nova generació de dones fundadores abraçant la mentalitat de l’emprenedora en sèrie: lliures de lligams, creatives sense demanar permís, orientades cap al futur. Amb el suport adequat, accés a capital i referents que hagin viscut tant exits com fracassos, podran fer créixer els seus projectes actuals —o reconèixer quan el seu cicle ha acabat i la seva identitat està preparada per evolucionar— mentre ja imaginen la pròxima gran idea.
Aquesta mentalitat no va només d’èxit individual. Va de resiliència col·lectiva, d’impacte amb coratge i de donar forma al futur. Barcelona, Europa, el món: necessitem emprenedores en moviment. No lligades a un únic projecte, no paralitzades per la por al fracàs, sempre iterant, sempre construint, sempre avançant.
Repeteix-ho amb mi: Crear. Iterar. Fracassar. Repetir.
El pròxim gran assoliment en l’emprenedoria no és darrere nostre: sempre està per venir.
