La metàfora és massa bona per deixar-la escapar. L’a quatre mans va néixer al piano, dos intèrprets en un mateix teclat que s’escolten, se cedeixen espai i respiren junts. Mozart ja escrivia peces per tocar així a casa, com la KV 381 (1772), pensada per a ell i la seva germana. I, uns anys després, a Londres, l’invent va deixar de ser cosa de saló per fer-se públic. Charles Burney ho va fixar en paper el 1777 amb un dels primers volums per a pianoforte à quatre mains. Dit d’una altra manera, ja no era només una ocurrència, era repertori.
I aquí ve el matís que molts passen per alt. No és el mateix tocar a quatre mans que tocar des de dos pianos. En el primer cas hi ha proximitat, frec, negociació física, no pots anar per lliure encara que et vingui de gust. En el segon, cadascú governa el seu instrument i prou. Porta-ho a la gastronomia i s’entén el problema. Un quatre mans de debò no és un “tu hi poses els teus grans èxits i jo els meus”. És cuinar en el mateix teclat. Compartir tempo. Acceptar que un plat, com una melodia, se sosté tant pel que fas com pel que deixes de fer.
A Espanya, l’etiqueta circula amb facilitat des de fa anys. A Barcelona ja treia el cap el 2011 amb el Mengem a 4 mans del Mandarin Oriental, i el 2014 Dani García la va posar en primer pla amb el seu cicle A Cuatro Manos a Marbella. Avui els quatre mans van i venen amb més o menys gràcia. Molts hotels s’hi han sumat, des del W Barcelona fins al The Barcelona EDITION. I al Monument Hotel, Lasarte ha fet del format una casa pròpia, amb noms com Julien Royer o Mauro Uliassi i la solidesa de qui celebra el seu 20è aniversari sense necessitat d’aixecar la veu.
També hi ha la versió amb causa. Andrés Torres, xef i propietari de Casa Nova, fa temps que teixeix col·laboracions amb grans noms de la gastronomia per empènyer una idea incòmoda i necessària: la cuina com a veu que pot i ha de moure’s més enllà de l’aplaudiment. Aquí el format mostra la seva millor cara quan tècnica i relat es posen al servei d’alguna cosa més gran que la foto, recaptant fons davant la crisi de fam a Gaza a través de Global Humanitaria. El sopar deixa de ser esdeveniment i es converteix en eina.
Però si hi ha un lloc especialment singular per entendre els quatre mans, no és un restaurant, sinó una editorial gastronòmica. Per fora, Montagud sembla una botiga més d’Enric Granados, però, per dins, amaga una cuina oberta amb taules al voltant, jaquetes de cuina penjades a parets verdes i una intimitat mesurada al mil·límetre, només per a 42 comensals. L’ull de Javi Antoja, director creatiu, és ràpid i quirúrgic. Es nota quan converteix Las Noches Mágicas, el seu cicle de sopars, en una celebració del començament, no de l’ego.
Ho veurem el 23 de febrer amb sis restaurants que estrenen primera Estrella Michelin el 2026: EMI, Simposio, Kamikaze, Faralá, Islares i Rubén Miralles. El missatge és clar. El format no va d’un cartell més gran, sinó d’una trobada amb criteri. I la resta de cites, Miramar i Venta Moncalvillo (30 de març) i Bagá i La Tasquita de Enfrente (13 d’abril), apunten en la mateixa direcció. Aquí el quatre mans no és soroll, és estructura.
I és aquí on val la pena posar la lupa. Per a què serveix realment aquest format? Per teixir diàlegs que una carta en solitari no permet. Per contrastar gramàtiques de sabor, creuar tècniques, empènyer els equips cap a una coreografia diferent. També serveix al comensal, és clar. Veus dos autors sortir del guió i signar una cosa efímera, i de vegades tastes per fi aquell plat insígnia sense haver de viatjar per fer-ho. Quan estan ben plantejats, no sumen plats, sumen relat. Si no ho estan, són màrqueting amb elaboracions posades en fila. I quan la cosa encaixa, sona com hauria de sonar: dues cuines, un teclat.
