El món ha deixat de funcionar sota les premisses que coneixíem. Durant les darreres dècades l’ordre internacional basat en regles, aquell que apostava pel multilateralisme i el comerç i oferia una certa estabilitat i seguretat, encara amb totes les mancances i contradiccions, ha implosionat. Les grans potències es comporten avui com a matons de pati de col·legi obrint una era de competència oberta on tornen elements de coerció d’altres eres com els aranzels, el control de les cadenes de subministrament, l’ús de les finances com a armes geoeconòmiques i fins i tot la violència i l’agressió contra els seus propis ciutadans o països veïns i rivals.
“Vivim en una ruptura, no una transició” va declarar molt encertadament el nou primer ministre canadenc Mark Carney a la recent edició del Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Un discurs que era l’antítesi del seu veí Donald Trump. Carney va reclamar que no només és possible, sinó necessari, construir un ordre alternatiu que integri valors com els drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, i la sobirania i la integritat territorial. El premier canadenc, va incidir igualment en com les potències mitjanes, és a dir, els països de mida mitjana, no són impotents davant les grans potències, reclamant noves formes de col·laboració davant d’un món que bascula cap a la fragmentació geopolítica, l’erosió del multilateralisme, la polarització social i la competència estratègica entre blocs.
De la mateixa manera que Carney declara que les potències mitjanes són una alternativa a les grans potències arrogants i autòcrates, les noves ciutats globals estan cridades a exercir un paper central en la reconstrucció d’un nou ordre global alternatiu. La realitat urbana és una potència global en si mateixa, tant des del punt de vista econòmic com social i cultural. El seu poder no rau en el poder dur, econòmic o militar, sinó a través del que Joseph Nye va definir a inicis del segle XXI com el soft power —el poder tou— i sobretot el poder intel·ligent.
La història contemporània del món mostra que els grans avenços globals s’han produït més per la seducció i col·laboració que per la coacció. Valors com la democràcia, els drets humans, la solidaritat i les oportunitats individuals i col·lectives han estat les principals palanques de progrés. Avui el repte torna a ser que siguin percebudes com a palanques seductores i atractives posant en valor els seus beneficis funcionals, materials i emocionals davant de les receptes de les forces il·liberals que aposten per la confrontació, la polarització o la violència, que té límits i contraindicacions evidents.
Si les metròpolis, i en particular les ciutats globals, han de ser els territoris des d’on construir les noves coherències d’un món desconfigurat, la diplomàcia cultural emergeix com una de les eines estratègiques. Els Estats, en altre temps líders en el desplegament d’una diplomàcia cultural audaç i sofisticada, estan més preocupats i ocupats per les cotes geopolítiques del nou desordre internacional que per desplegar una relació i una activitat cultural empàtica i inclusiva. A això, cal sumar-hi la priorització de recursos cap als instruments de poder dur, com la seguretat i la defensa, minvant la seva capacitat per desplegar polítiques de cooperació culturals o de solidaritat.
Al voltant del 14% dels llocs de treball a la ciutat de Barcelona corresponen als que anomenem les indústries creatives
La cultura, lluny de veure’s com una despesa prescindible en temps de conflicte i confrontació, ha de ser considerada un aliat estratègic. Estudis com el World Culture Report mostren amb dades, evidència empírica i casos reals mostren com la cultura és un motor estratègic que contribueix a la resiliència, la cohesió social, la innovació econòmica i la identitat urbana. Invertir en cultura genera retorns socials i econòmics, manté canals de diàleg oberts entre diferents, construeix confiança a mitjà i llarg termini i permet construir legitimitat internacional al voltant de certs valors compartits.
No obstant això, continua sent necessari fer pedagogia sobre què entenem per diplomàcia cultural el 2026. Ja no es tracta únicament d’activitats de promoció artística, intercanvis culturals o de la promoció de la imatge país o de la marca ciutat. La diplomàcia cultural utilitza la cultura, el coneixement i els valors compartits per influir, connectar i cooperar en un entorn de rivalitat sistèmica. Ho fa, ja sigui a través de la música, les arts o el patrimoni material o immaterial, així com a través de l’educació, la ciència, la llengua o la producció de pensament per transmetre memòria, valors democràtics o protegir els drets culturals. Però igualment ho fa com a palanca per a la competitivitat econòmica i la generació de noves oportunitats i ocupació. A tall d’exemple, al voltant del 14% dels llocs de treball a la ciutat de Barcelona corresponen als que anomenem les indústries creatives.
La diplomàcia cultural emergeix com a actiu imprescindible de les noves ciutats globals com Barcelona, tant per generar desenvolupament i prosperitat compartida, com per construir un llenguatge comú en un món polaritzat. Una eina per facilitar el progrés i la trobada, respectant la pluralitat i la diversitat sense exigir alineaments explícits. La diplomàcia cultural facilita converses que avui són gairebé impossibles en els àmbits diplomàtics formals. No nega el conflicte, però ho pot fer abordable sense pressions ni imposicions. Una diplomàcia que permet crear vincles personals i institucionals i generar nou capital simbòlic i de reputació compartits.
A diferència de les temptacions i dinàmiques de les grans potències, una diplomàcia cultural eficaç des d’una ciutat global com Barcelona, proposa, però no imposa, no simplifica allò que és complex, no fa propaganda, sinó projecta les seves idees i valors, i convida a un diàleg sincer i respectuós des de l’autenticitat. Aquelles metròpolis que apostin per invertir en institucions culturals de qualitat siguin públiques o independents, poden tenir tant o més impacte que la diplomàcia tradicional de molts governs sense necessitat de desplegar un poder militar o econòmic. La diplomàcia cultural permet projectar nous lideratges morals i simbòlics que no competeixen amb els governs, sinó que els desborden amb creativitat, empatia intercultural, resiliència democràtica i cooperació social.
Aquest bé pot ser el cas de Barcelona i de Catalunya. A través de les seves fundacions culturals, els museus i arxius, les universitats, els festivals de música, les xarxes educatives i la seva diplomàcia pública com a seu de les principals xarxes de ciutats del món com CGLU, Metropolis, Eurocities, MED Cités o la xarxa mundial de Ciutats Educadores de la UNESCO, pot desplegar una inversió estratègica cultural global. Una forma de lideratge basada en valors que permeti de nou construir legitimitat històrica, ètica i moral per posar-lo al servei de la construcció d’un nou ordre global. Res de tot això serà fàcil, però no ens podem permetre el luxe de deixar d’intentar-ho.
