Abans de l’actual pell bancària i hotelera, en aquell solar s’alçava un dels símbols més rotunds de la Barcelona burgesa: la històrica seu del Círculo Ecuestre. Inaugurat el 1926 per Alfons XIII, l’edifici representava una ciutat segura de si mateixa, europeïtzada i orgullosa de certs rituals socials. No era només un club d’aficionats a l’hípica. Era un escenari de sociabilitat, prestigi i poder formal (i informal), considerat en el seu temps un dels clubs més refinats d’Europa.
Alguns passatges de la novel·la Potser no hi va haver mai primavera, del periodista Vicenç Lozano, transcorren precisament en aquell club. El llibre recupera un període poc explorat: la vida quotidiana d’una Barcelona que va habitar el breu parèntesi republicà entre 1931 i 1936, una rara avis en la història política espanyola.
La proclamació de la Segona República no va suposar, com sovint s’ha simplificat, el col·lapse immediat d’aquella vida social. Molts socis van celebrar el nou temps polític. La fractura real arribà després. El cop d’estat i la Guerra Civil van transformar radicalment el destí de l’immoble, incautat i destinat a usos sindicals i polítics, molt lluny de la seva funció original.
Trobada commemorativa de la declaració de la República el 1931. Socis del Cícurlo Ecuestres en un dels salons del club amb barrets frigis, símbol republicà. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)Després del conflicte, l’edifici mai no va tornar a mans del club. El nou règim el va resignificar com a seu de Falange Española de las JONS, alterant fins i tot els seus espais més emblemàtics. Un exemple: la piscina de marbre concebuda en el projecte original va ser buidada i convertida en l’anomenat Salón de los Caídos. L’arquitectura, com tantes vegades a Barcelona, tornava a ser ostatge de la història.
L’episodi següent seria encara més dràstic. L’antic edifici va desaparèixer als anys cinquanta, en plena eufòria desenvolupista. El seu enderrocament, accidentat i molt recordat a la ciutat, va donar pas a la construcció de la nova seu del Banco Hispano Americano, projectada el 1955 per l’arquitecte basc Manuel Galíndez. Aquell immoble funcional i rotund, emblema del poder financer de l’època, acabaria integrat dècades més tard, a força de fusions, en l’òrbita del Banco Santander.
Del Círculo al banc
El trànsit de club social a banc no va ser anecdòtic. Reflectia un canvi profund en la jerarquia simbòlica de la ciutat: del poder social a l’econòmic, dels salons privats a les oficines corporatives. L’Ecuestre es va traslladar a la Diagonal amb Balmes, mentre el Passeig de Gràcia consolidava la seva condició d’aparador empresarial i eix financer, avui novament transformat pel pes del sector hoteler i les multinacionals de la moda.
El gir decisiu, i el que fa entrar aquest edifici en un capítol de la nostra sèrie, arribaria ja al segle XXI. El 2005 es va plantejar la conversió de l’immoble en hotel, fet que va desencadenar una pugna entre grans marques internacionals. Mandarin Oriental, la llegendària marca nascuda a Hong Kong, aspirava a aconseguir-ne la gestió davant gegants poderosos com Four Seasons o Starwood. L’operació, impulsada per Reig Capital Group, anticipava una mutació d’enorme càrrega simbòlica: un banc tradicional convertit en icona del superluxe asiàtic.
I va ser un Mandarin
Quan l’hotel va obrir les portes el 2009, els convidats van assistir a alguna cosa més que a la inauguració d’un nou establiment de prestigi. La marca aterrava a Espanya amb un llenguatge estètic i conceptual radicalment diferent del luxe europeu tradicional. L’interiorisme, confiat a Patricia Urquiola, introduïa una elegància contemporània, suggerent i gairebé silenciosa. La competència va observar amb atenció el nouvingut.
Tanmateix, el passat financer no va desaparèixer del tot. El Banker’s Bar, construït a partir d’antigues caixes de seguretat, funciona com un gest deliberat de memòria. Allà perviu, convertida en escenografia, la lògica del secret i la custòdia; molts dels valors que aquelles caixes guardaven mai no van ser reclamats, per desconeixement o prudència.
Una de les característiques més singulars de l’hotel és l’entrada. S’hi accedeix per una rampa suspesa que actua com una mena de pont llevadís contemporani, rere la façana presidida per les figures esculpides per Frederic Marès. El gest arquitectònic és deliberat: el visitant, més que entrar-hi, ascendeix al Mandarin. La transició des del bullici de l’Eixample cap a l’interior de l’edifici esdevé una petita cerimònia.
El vestíbul confirma la sensació. No hi ha ostentació clàssica ni excés ornamental. La sofisticació rau en la matèria, la llum i les textures. L’interiorisme, tot i impressionar, no busca l’efecte immediat, sinó embolcallar qui arriba. Aquesta mateixa lògica es prolonga a les habitacions i suites, concebudes com apartaments urbans curosament coreografiats. Entre elles, les suites amb vistes al Passeig de Gràcia resumeixen bé la proposta: amplitud, silenci, calidesa i contemporaneïtat.
Cal destacar també l’spa, concebut com un veritable santuari de serenor. La piscina interior impressiona precisament perquè fuig de la grandiloqüència i reforça la idea central de l’hotel: aïllar el client del ritme urbà sense desconnectar-lo de la ciutat. I, inevitablement, la memòria retorna a aquella altra piscina de l’antic Ecuestre.
Un hotel més gran, un símbol reforçat
L’operació per convertir el Mandarin en un establiment encara més exclusiu, amb la incorporació de noves suites, no va ser només hotelera. Va ser urbana, econòmica i estratègica. El 2011, Reig Capital Group va assolir un acord amb Isak Andic per integrar l’edifici contigu del Passeig de Gràcia 36, antiga seu del Banc Sabadell. L’ampliació en va reforçar el posicionament en el segment més alt del mercat.
Amb els anys, l’hotel ha consolidat un perfil singular dins l’ecosistema local: tarifes inèdites a Barcelona, clientela global i una posició simbòlica que transcendeix la mera hospitalitat. El 2023, l’edifici va afegir un nou capítol a la seva biografia quan The Olayan Group en va adquirir la propietat per més de 220 milions d’euros, confirmant una evidència: les adreces més cobejades de Barcelona són també actius globals: abans andorrà i ara saudí.
Així, l’antic solar del Círculo Ecuestre, després quarter polític, banc i emblema financer, ha acabat convertit en un dels temples del superluxe internacional. Un lloc on la història urbana, l’arquitectura i l’economia se superposen amb una naturalitat profundament barcelonina. Els edificis de la ciutat (i els qui els observem) rarament obliden què van ser. I aquest, sens dubte, ha estat moltes coses al llarg de la seva vida.
