Arriba al Teatre Victòria l’adaptació d’El Gran Gatsby en format dansa, dins del cicle “Victòria xDance”. Enrique Gasa Valga és el coreògraf i director d’aquesta peça emblemàtica, que aposta per reinterpretar aquest clàssic amb cançons que van de Duke Ellington a Freddie Mercury d’una manera orgànica i natural.
L’origen d’El Gran Gatsby, sota la ploma de F. Scott Fitzgerald
Però, primer, hem de viatjar un segle enrere. L’any 1925, F. Scott Fitzgerald va retratar com ningú els “feliços anys vint” a la seva novel·la El Gran Gatsby. Aparentment, era una història d’amor però, en el fons, analitzava una societat obsessionada amb els diners fàcils, la llei seca, les festes desmesurades i, sobretot, la pura aparença.
El llibre ens posa a la pell de Nick Carraway, un home normal i corrent que arriba a Long Island i queda fascinat pel seu veí, Jay Gatsby. Gatsby és un misteriós milionari que organitza les festes més salvatges i luxoses de Nova York. El motiu? Aconseguir que Daisy, el seu amor de joventut i ara casada amb un home ric anomenat Tom, torni als seus braços.
El que comença com un joc de seducció i xampany a dojo acaba derivant en traïcions, xocs de classes i tragèdies que culminen amb sang i un crim ja mític en la història de la literatura. Fitzgerald ens va deixar clar que el “somni americà” era una mentida molt brillant.
Enrique Gasa Valga, el coreògraf rere l’adaptació al Victòria
Ara podem gaudir de la història de Fitzgerald d’una manera totalment inèdita: a través del llenguatge de la dansa. I l’encarregat de fer possible aquesta fita ha estat Enrique Gasa Valga, un prestigiós coreògraf català nascut a Esparreguera que, actualment, és una de les figures amb més pes i projecció internacional.
Gasa Valga es va formar amb rigor: va passar per l’Escola de Dansa María de Ávila de Saragossa i després va aconseguir una beca per a l’Escuela Nacional Cubana de Ballet, arribant a ballar a la companyia nacional de l’illa. Però el gran salt de la seva carrera el va fer a Àustria. Durant més de catorze anys ha estat director del Ballet de l’Òpera d’Innsbruck (la TanzCompany del Teatre Estatal del Tirol), on ha signat més de cinquanta produccions que fusionen dansa, òpera i musical, com Jesus Christ Superstar o Madama Butterfly.
La temporada passada ja va estrenar a la nostra ciutat la seva proposta de Frida – Passió per la vida al Teatre Coliseum, i ara, consolidat amb la seva pròpia companyia independent i amb residència al Deutsches Theater de Munic, torna a casa per tancar la temporada per tot el que val.
El Gran Gatsby al Victòria és jazz i moviment sense lligams
Com es tradueix l’univers de Fitzgerald a un escenari on ningú parla? Aquesta és la màgia d’aquesta versió, titulada El Gran Gatsby – El Show. Gasa Valga, juntament amb Birgit Edelbauer-Heiss al llibret, ha optat per fer una adaptació diferent del llibre: a l’escenari no hi veiem personatges recitant textos; hi veiem el desig, l’avarícia i la frustració a través de les coreografies dels 23 ballarins en escena. La proposta transforma el drama literari en una experiència visual i musical.
Un dels secrets de l’èxit d’aquesta producció és la música en directe: una banda de jazz i swing de primer nivell està situada a la part superior de l’escenari, dins d’un decorat propi. Això fa que els músics també juguin un paper fonamental en la dramatúrgia, interactuant amb els ballarins al ritme de la música i de l’emoció de la trama.
És una obra espectacular, sobretot a nivell musical, on la cantant i el ballarí principal aconsegueixen que la funció brilli per tots els costats.
Luxe, disbauxa i la cara oculta del teló
La posada en escena d’El Gran Gatsby – El Show és impressionant. L’espectacle presenta de manera brillant les escenes de festa, amb la lluentor i el luxe propis dels clubs de ball i de jazz dels anys vint. Sobretot els primers 20 o 25 minuts ens submergeixen de ple en aquell ambient: hi ha música swing, balls molt animats i una energia pròpia de la disbauxa, de la seducció, del xampany i d’aquell excés i luxe desbordants. Es nota que, per al mateix coreògraf, entrar al Teatre Victòria és tot un esdeveniment de cara a l’estiu, tal com ens comentava a l’entrevista que li vam poder fer moments abans de l’estrena: “Això és una festa, ha de ser una festa i ens ho passarem bé”.
Però el muntatge també té una altra cara i, a nivell escenogràfic, és un gran encert. Quan arriben els moments més íntims, romàntics o de disputa entre els personatges, l’opulència s’atura en sec: cau el teló, canvien les llums i es creen aquests moments més privats. Amb la caiguda del teló s’aconsegueix aquella intimitat necessària per aprofundir en el conflicte dels personatges: aquest recurs ens mostra què hi ha darrere de tot el luxe, allò que s’amaga entre bambolines. És en aquest espai on es viuen els moments més emotius i poètics de l’obra, com el ball que acompanya la cançó Ne me quitte pas.
En aquesta cançó hi ha una combinació de veus que funciona a la perfecció: Locke Venturato (l’artista que interpreta Gatsby) ens delecta amb una veu carregada de potència i emoció que es fusiona amb la de Greta Marcolongo, que canta en francès. Tots dos aconsegueixen una fusió molt potent, amb una intensitat que et colpeja directament al pit. És la manera perfecta de plasmar la traïció i el buit de la novel·la a través de la dansa, una cosa que el director coreogràfic confia cegament al seu elenc: “La música en directe ja et transporta a cada sentiment, a la festa, a la melancolia, a la tragèdia… La meva gent és molt bona i transportar emocions al públic és la seva gran qualitat”.
El coprotagonisme inesperat de Locke Venturato i Greta Marcolongo
Locke Venturato té una presència escènica imponent. Balla amb una barreja d’energia, força i elegància; hi ha moments en què només movent l’esquena o la cintura aconsegueix captar tota l’atenció del teatre. El paper de Gatsby li encaixa a la perfecció perquè sap jugar molt bé amb les dues cares del personatge: la part seductora i romàntica, i aquell vessant més fosc, possessiu i de confrontació en les escenes de baralla. Tot i que està magnífic en els moments corals, on realment demostra de què està fet és en les escenes íntimes darrere el teló. És allà on assumeix el control absolut de l’espectacle, s’atreveix a cantar i acaba d’arrodonir una actuació impecable.
Menció a part mereix Greta Marcolongo, la cantant. I és que, sense voler-ho, és la coprotagonista de l’obra, un personatge més amb una gran presència i magnetisme. La música la travessa, i això es nota perquè vibra amb cada nota, sentint cada cançó i viatjant amb la història. La seva presència arribava a eclipsar, en alguns moments, el mateix ball. Transmetia les cançons d’una manera impressionant, gairebé desmanegada, deixant-se travessar per la música amb una entrega brutal.
Una selecció musical impecable
La selecció musical és, sens dubte, un altre dels grans encerts d’aquest muntatge. Precisament preguntava al coreògraf com podien encaixar dins d’un mateix espectacle des de clàssics de Duke Ellington fins a temes de Freddie Mercury o Meghan Trainor, i la resposta va ser clara: “La sort és comptar amb un compositor i director de banda fantàstic, Roberto Tubaro, que aconsegueix que tot tingui sempre aquell perfum de l’època dels feliços anys vint i de la llei seca”.
El viatge musical i dramatúrgic és tan fluid que les cançons actuals encaixen a la perfecció, sense trencar l’atmosfera de l’època. Gaudir d’una banda en directe amb aquest nivell tècnic és una meravella; uns músics que ja es van guanyar el públic al pre-show del vestíbul i que després sostenen el ritme durant les gairebé dues hores que dura l’espectacle.
A nivell de dansa, les coreografies defineixen molt bé els personatges segons el seu estil. Per exemple, s’entén perfectament qui és el personatge de la prostituta pel seu desvergonyiment i la seva manera de moure’s tan poc subtil, més vinculada al jazz, al claqué o al contemporani. En canvi, la dona de classe alta opta per moure’s amb una elegància molt més propera al ballet clàssic. L’estil de dansa està escollit a la perfecció per a cada personatge i cada moment, ajudant-te a entendre qui és qui sense necessitat de paraules.
Una història difícil de seguir
L’absència de text o d’una veu en off passa factura a l’hora d’entendre el desenvolupament de la història. Qui no tingui fresca la novel·la o la pel·lícula trobarà dificultats per connectar totes les peces de l’espectacle. S’interpreten i es gaudeixen les escenes de gelosia, l’ambient dels clubs o la tragèdia final, però el fil cronològic de la trama es fa difícil de seguir.
Aprofitant que som al Teatre Victòria, que és un format gran, hauria estat un gran encert optar per subtitular les lletres de les cançons. Al cap i a la fi, El Gran Gatsby és una història, i si les cançons en anglès són les que van explicant la dramatúrgia a través de la dansa, poder-les entendre i llegir hauria ajudat que la història no quedés diluïda per al públic.
Els clàssics en l’era d’Instagram
Més enllà d’aquests desajustos en el guió, el muntatge té una gran força escènica: t’atrapa per la vista i per l’oïda, i sap portar el públic entre la disbauxa i la melangia.
És inevitable connectar el buit de Gatsby amb la nostra pròpia realitat. I justament, vaig fer aquesta pregunta al coreògraf abans de sortir a escena: som avui dia, amb TikTok i Instagram, una mica com Gatsby vivint en la pura aparença? La seva resposta va ser un tancament perfecte que em va fer reflexionar: “Exacte, això és el que tenen els clàssics, que es van escriure fa 100 anys i avui continuen igual de vigents. Tot és una festa, tot és aparentar i existir a Instagram, tot aquest postureig. Però al final, l’última festa de la teva vida hauria de ser amb la gent que estimes i que t’estima, i no quedar-te sol. La superficialitat, de vegades, pot provocar que aquells amics que creies que hi eren, ja no hi siguin”.
El Gran Gatsby – El Show és una obra espectacular, sobretot a nivell musical, on la cantant i el ballarí principal aconsegueixen que la funció brilli per tots els costats. A més, el seu missatge està molt relacionat amb el món actual: ens demostra que el postureig no l’han inventat les xarxes socials i que el drama de viure de cara a la galeria és acabar completament sol.
