Al cor del Pla de Palau, just davant del port antic que va fer de nus mercantil de Barcelona, s’alça una de les escultures menys conegudes, més estranyes, més laiques i alhora més carregades de simbolisme de la ciutat: la Font del Geni Català. La veureu coronada per la figura d’un jove alat nu, pensatiu, amb una estrella a la mà. A la base (que no veureu gairebé mai, perquè és una rotonda inaccessible) es desplega un món de figures femenines, caps de criatures marines i medallons heràldics. El conjunt és, alhora, un homenatge, una al·legoria i una curiositat urbana que encapsula la Barcelona disparada, confusa, prudent i rebel alhora, de mitjan segle XIX.
La font es va inaugurar l’1 de juny de 1856, en un moment en què la ciutat començava a intuir que podia encapçalar certa modernitat, i força abans que l’Eixample de Ildefons Cerdà convertís els plans d’expansió en realitat. El port era encara el motor econòmic, social i vital de la ciutat antiga. En aquest context, el projecte del monument va ser obra de l’arquitecte municipal Francesc Daniel Molina (façana del teatre Principal, com a referència), mentre que les escultures es deuen a Faust Baratta (italià establert a la ciutat, font de la Plaça Reial, per exemple) i Josep Anicet Santigosa (monument a Galceran Marquet, a la plaça Duc de Medinaceli), artistes que treballaven amb la llengua escultòrica neoclàssica i romàntica pròpia de l’època.
L’obra es va erigir en agraïment al capità general de Catalunya, José Bernaldo de Quirós, que havia impulsat la conducció d’aigua des de Montcada fins a Barcelona, resolent un problema de sequera i de salut pública que havia afectat la ciutat. Aquesta finalitat es manifesta en l’escut que apareix al monument amb el lema: “Después de Dios, la casa de Quirós”. El geni català com a símbol del país, sí, d’acord, però alhora el testimoni de la fidelitat als poders establerts. Contrastos barcelonins.
La figura central del geni és un jove nu, alat, amb l’estrella a la mà. No és un guerrer ni un heroi militar, sinó un esperit protector, una mena de patró laic que observa la ciutat i els seus habitants. L’estrella que sosté simbolitza la inspiració, el talent i la capacitat creativa del poble català, un concepte molt en sintonia amb el romanticisme i amb la idea del “Volksgeist”, l’esperit del poble que els intel·lectuals del segle XIX començaven a reivindicar com a base de la identitat cultural.
Al seu voltant, quatre figures femenines representen (em temo) les quatre províncies catalanes. A més, quatre caps marins que escupen aigua simbolitzen els grans rius de Catalunya: Ebre, Llobregat, Ter i Segre. Tot plegat converteix la font en un retrat simbòlic de la geografia i de la història de Catalunya, i alhora en un missatge sobre la prosperitat i la cohesió territorial del país.
Curiosament, el monument incorpora també medallons amb retrats polítics i econòmics de l’època, com Ferran VII, Isabel II, Joan Prim i Antonio López y López (el destronat marquès de Comillas). La presència d’aquestes figures confirma que la font també reconeixia la jerarquia política, el poder militar i la influència econòmica sobre les quals descansava la prosperitat del país. Així, el geni català no existeix en un buit sinó sobre la (més o menys atractiva) realitat.
El geni ha viscut també curiositats que el fan únic: quan es va inaugurar, la figura masculina apareixia totalment nua (com ara), amb anatomia visible, la qual cosa va provocar el corresponent escàndol entre els molt esverables. El bisbat va intervenir i, segons cròniques de l’època, els genitals de l’escultura van ser destruïts a cops de martell i tapats posteriorment amb un element de marbre.
Després de la Guerra Civil fou restaurada per Frederic Marès, que hi va afegir uns trossos que s’havien trencat de les ales, els peus, les mans, l’estel i la palma, però va mantenir el púdic tapall, el qual es va retirar un cop passada l’època del “destape”, a mitjans dels anys 1980. Però és que després, a principis dels 1990, s’hi va dur a terme una restauració promoguda per la campanya Barcelona posa’t guapa, que va afegir-li al geni un penis de resina amb forma de tub, que va substituir les parts que Marès havia refet.
Totes aquestes intervencions van ser substituïdes l’any 2008 per Mercè Marquès, seguint de manera rigorosa (i amb delicadesa, imagino) les fotografies antigues disponibles. El modelatge el va fer Abel Vallhonesta i la seva realització en marbre Ferran Regàs. Les ales de damunt dels cavalls es van refer a la manera de Marès (originàriament es veu que havien estat com de papallona), però ja no es va refer el famós penis: no es disposava de cap testimoni visual ni documental de l’element. Ha quedat finalment, per tant, una estàtua molt inspiradora, però honestament titacurta que resumeix, com la mateixa font, la barreja en què es configura (i suposadament creix) la llegendària genialitat barcelonina.
