En els darrers 10 anys hem assistit atònits a una bateria de regulacions que buscaven solucionar un problema que amenaçava de convertir-se en el principal problema dels ciutadans de Catalunya. Avui, 10 anys després, el problema de l’accés a l’habitatge és de dimensions colossals i ja és considerat el principal problema pels nostres ciutadans.
Una de les regulacions que més ha contribuït al fet que es desboqui ha estat la mesura que obliga propietaris i promotors a destinar el 30% de l’edificabilitat a habitatge social en cas de canvi d’ús, obra nova o rehabilitació. És conegut que de les 2.000 vivendes promeses pels partits polítics que van aprovar la mesura se n’han construït amb prou feines 50, i a més ha provocat el deteriorament accelerat del parc d’habitatges de la ciutat en no produir-se rehabilitacions integrals ni canvis d’ús. Estem, sens dubte, davant d’una de les mesures més ineficaces que es recorden.
Però la gran pregunta és: per què ha passat això? La resposta és clara i senzilla: perquè s’ha regulat d’esquena al sector privat, que és precisament qui té la potestat i la capacitat real de construir habitatges a gran escala a la nostra ciutat, o dit d’una altra manera, el sector privat és l’únic que té la clau de la solució al gran problema.
Davant d’aquesta situació s’han intentat elaborar des de l’àmbit públic diferents propostes per suavitzar la mesura del 30% amb la promesa de solucionar la inactivitat constructora d’habitatge a Barcelona, però aquestes suposades propostes tampoc han aconseguit reunir cap consens polític i han quedat en no-res.
Però si hi hagués una intenció i una motivació reals de solucionar el gran problema: què haurien de complir aquestes noves mesures per garantir l’èxit i aconseguir que es recuperi l’activitat constructora a Barcelona?
En primer lloc, hem d’aclarir que el principal problema del 30% d’HPO és l’impacte econòmic negatiu que té la limitació en els preus de venda o de lloguer de l’habitatge protegit en els números del promotor. Aquest ha estat el principal motiu que ha provocat una nul·la execució de nous projectes a Barcelona.
Si en lloc del 30%, l’obligatorietat de la reserva d’habitatge protegit fos del 10-15% (en funció de les ubicacions concretes), el canvi que això suposaria seria molt significatiu. En aquest rang del 10-15% els números i els marges dels promotors es farien mínimament viables i assistiríem, ara sí, a un increment notable i accelerat de la generació de nou habitatge a Barcelona.
Un altre aspecte clau que hauria de contemplar qualsevol mesura amb vocació d’activar realment l’oferta seria la possibilitat de monetitzar el cost de la reserva de l’habitatge protegit, com si fos un impost més; és a dir, que el 10-15% de reserva fos pagat a l’Ajuntament de manera que aquests imports financessin a l’Ajuntament (o a empreses publicoprivades) la construcció dels edificis d’habitatge protegit de la ciutat. Amb aquestes dues mesures clau es generaria una nova dinàmica que sí que aconseguiria incrementar notablement l’oferta d’habitatge a Barcelona.
En només 2 anys ens adonaríem que tindríem el 15% de “molt” en lloc del 30% de res. Mentre això no passi, els promotors continuaran invertint en altres usos i en altres llocs..
Recordem que el sector privat és com l’aigua, una força colossal a la qual, si li tanques el pas, troba un altre camí; si el tornes a bloquejar, en trobarà un altre més; i si el bloqueges completament, desapareixerà per aparèixer uns quants quilòmetres més avall, en un altre lloc i en un altre entorn.
El recomanable no és enfrontar-se a aquesta força, sinó utilitzar-la intel·ligentment per aconseguir que treballi en benefici de tothom. Per a això només cal escoltar.
