Amb un pot ple de pedres que ella mateixa havia agafat a les vores del riu Noguera Pallaresa al seu pas per Sort, la Maria Poch va arribar un matí a una empresa dedicada a la moda del bany, disposada a donar la seva primera classe magistral sobre el color. Era divendres. I, en una gran taula al davant d’una quinzena de dissenyadors i responsables de màrqueting i vendes, va escampar totes les pedres. I els va dir: “Us porto aquestes pedres perquè el color és això. Si sou capaços de fer una col·lecció de vestits de bany a partir d’aquestes pedres, jo marxo per la mateixa porta per la qual he entrat”.
Al costat d’aquell riu enmig de muntanyes pirinenques, la Maria, amb arrels familiars al Pallars, havia rebut una gran inspiració: “Tots som natura, som color i som pigments. Els mateixos que porta el cos, els porta la terra, la natura que, per a mi, té la força vital”.
Com viu cadascú el color, quin és l’efecte de cada color en les persones, què pronuncia de nosaltres un color determinat… Totes aquestes qüestions, la Maria es va proposar respondre-les. I, a fer-ho i a transmetre tot el seu aprenentatge, ha dedicat quaranta anys de la seva vida. “El meu fort és fer veure tota la vida interior del color, atansar-lo a la persona, emocionar amb el color. I donar recursos, estratègies sòlides, a curt i a llarg termini, perquè el color es manifesti en la seva màxima esplendor. M’apassiona ajudar els meus alumnes a redescobrir el color de veritat i que puguin utilitzar-lo com a mitjà bell en si mateix”.
Amb aquestes paraules, la Maria ens situa en el seu món, que és el món del color. “Tota la vida he volgut saber què diu el color”. Vaig triar els estudis de Belles Arts perquè m’encantava pintar, però de seguida em vaig adonar que amb el color jo era molt exigent”, mentre que, al seu voltant a penes es prestava atenció a un element tan valuós per a ella.
El punt de partida
Quan la Maria tenia setze anys, va viatjar fins a Cantàbria per visitar les coves prehistòriques d’Altamira. Aquella experiència va marcar un abans i un després en la seva concepció del color. No hi podia haver res més revolucionari per a ella que la descoberta d’aquell origen, un punt cabdal per a la veritat sobre el color que anava cercant. La seva reflexió va ser: “Si l’home és capaç de pintar sobre la roca, amb vermell de sang, el carbó negre, la calcita, que és un material blanc que trobem a tot arreu, com el blanc de guix, i l’ocre, que és un òxid de ferro que domina a tota la geologia de la terra, perquè és matèria cremada, jo tampoc necessito més que aquests quatre pigments per a compondre la meva paleta de color. Ho vaig trobar una meravella”, expressa.
I fins avui, aquests colors obtinguts de manera natural han estat la base del treball diari de la Maria. “A partir de pigments que barrejo amb aglutinants i que pinto a mà, puc explicar de què està compost cada to, en què es diferencia un matís de to d’un altre matís, i en què s’assemblen”. Donant una ullada a aquesta manera de treballar, diries que les probabilitats de matisos són infinites. La mestria del color que amb tanta perseverança i curiositat la Maria ha anat consolidant, fa que, caminant per la muntanya, qualsevol color li expliqui una història; cada to respira una vida. Per això, “a partir de matèries i materials múltiples, puc aproximar el color mitjançant les textures, el tacte, la llum i les ombres. I tot ho trobem a la natura, només cal obrir els ulls, observar i descobrir com interactuen els colors i sentir que tot està al nostre abast. Només cal saber mirar”.
Així, la Maria va crear un mètode propi per ensenyar color. “Una pintura, una obra d’art, és una posada en escena, una orquestració de color, i jo als meus alumnes els explico com ells esdevindran els seus propis directors d’orquestra”. Amb les seves classes magistrals, fruit de moltíssima investigació personal, la Maria ha esdevingut altaveu del color, el fa parlar i ensenya a escoltar-lo amb atenció, per tal que el color mateix esdevingui mestre d’emocions i sensacions, que aflori tota la veritat del color, com a eina de bellesa per a qualsevol persona. En aquest sentit, la Bauhaus, l’escola d’artesania, arts, disseny i arquitectura alemanya ha estat per a ella un bon referent, com a exemple d’escola que convidava pintors a donar classes de color. Amb Bauhaus es va adonar que tot el que ella pogués ensenyar sobre el color havia de ser eminentment pràctic.
Confluència de disciplines
Sentia molta ànsia d’aprofundir en el color, entrar-hi i contextualitzar-lo. I intuïa que, per fer-ho, amb la història de l’art no en tenia prou. El sentiment, la saviesa, el moviment, les necessitats vitals en cada moment de la vida, marquen a l’hora de triar un color que posem en contacte amb la nostra pell o que situem en el nostre entorn més pròxim. Va pensar que matèries acadèmiques com la simbologia, la filosofia o la sociologia li donarien bones pistes per a la seva recerca i, sobretot, per saber argumentar allò que la seva sensibilitat ha dirigit en tot moment, aquest diàleg íntim i universal amb la paleta de colors.
Per pessigar aprenentatge i inspiració de totes aquelles disciplines noves per a ella, però prometedores de contingut que li seria útil, la Maria assistia cada curs com a oient d’alguna assignatura a la universitat. Potser sense ser-ne massa conscient, estava fent allò que el seu pare havia fet sempre: enriquir cada cosa que feia, cada missió que es proposava, amb estímuls, informació, coneixements i relacions amb mons diversos al seu.
La Maria és filla de Joan Poch, un creador igualadí, amb una ment brillant, que va demostrar la capacitat d’innovar amb idees avançades al seu temps. Joan Poch va escriure un bocí d’història de la moda. Va crear la pell estampada. Era un ant extremadament refinat. “Per fer-ho, s’havia inspirat en els gravats del Renaixement”, explica la Maria. El seu pare també va sorprendre el món de la moda internacional creant jerseis fets d’una malla gegant, fets amb unes grans agulles. I va saber ajuntar la napa, una pell finíssima, amb aquest punt. Combinava el cos d’ant i les mànigues de moher o a l’inrevés. Jugava amb el color i amb la matèria, i va fer peces reversibles. “Era un enamorat de la matèria i allò que volia fer ho aconseguia fer a Nova York i a París, perquè en aquestes capitals internacionals de la moda aleshores sabien llegir la seva innovació”, comenta la fila.
La història de la indumentària, a ell, també li quedava curta, havia d’entrar en diàleg amb disciplines que li permetien anar més enllà, transcendir el visible i l’invisible, poder tocar l’essència de l’ésser humà. L’inspiraven lectures d’Isaac Asimov i els inspiradors mons i vides extraplanetaris. “Sempre va ser molt fidel a la seva sensibilitat. Era un home molt espiritual. Va morir a cinquanta-vuit anys”.
En les mans de la Maria, els llibres de René Girard i de Johann Wolfgang von Goethe han enriquit el seu univers d’estudi sobre el color. De Girard, concretament, va inspirar-la molt la teoria del desig mimètic, segons la qual tots els nostres desitjos provenen d’altres persones. I aquest mimetisme la fascina, especialment veure com els animals utilitzen el color per a camuflar-se, per a sobreviure. L’harmonia, la compensació, el contrast, els equilibris que ens fan dir que tot en la natura és perfecte és el que reforça la credibilitat d’aquesta sensibilitat de la Maria vers el color. La natura en estat pur fa la seva teoria creïble.
La gramàtica del color
“L’aparença del color és efímera”, diu la mestra de color. “Pot ser allò i tot el contrari. Varia. Però, què és l’únic estable que no li pot treure ningú? La seva bellesa. El color és bell en ell mateix, no el podem fer menys bonic. Per fer-lo tal com és ell, per donar-li el seu valor intrínsec, hem d’aprendre la seva gramàtica, la seva música, com combinen i fem dialogant els colors entre ells i amb el món que els envolta. En funció de molts elements, un color parlarà o callarà, cal posar-li l’entorn precís perquè s’expressi”. Que un color transmeti frescor, vigor o calidesa “dependrà de la seva ubicació, del que tingui al costat”, comenta.
I el color predilecte, com ens aconsegueix conquerir? L’experta respon: “El color predilecte és un color natural en tu. Tu tens una pell i dedueixes amb quins fas més bona cara. Et familiaritzes amb certs colors —i això ve amb nosaltres— amb allò que et van ensenyar de petita, i tot el que vares aprendre per vivències, que formaven part de la teva història. Canvies a mesura que vas coneixent més coses. Com més coses veus, més colors descobreixes i més colors estimes”. Difícil, doncs, amb l’estima que la Maria ha sabut posar en el món del color, triar-ne un. N’escull dos: blanc i vermell. “El blanc, com a color silenciós que es fa veure i és llum, i jo tinc la pell fosca, d’un ocre verdós, per tant, el blanc em fa ressaltar el color de la pell. El blanc tota la vida m’ha agradat. És estrident, però no vestim amb ell perquè s’embruta i s’ha de rentar més”, explica. “El vermell m’acotxa, qualsevol vermell ocre em dona força per sortir a l’exterior”, diu.
