El futur del galerisme me l’imagino més cohesionat. El món de l’art sempre existirà, igual que el galerisme; el que canvia és la seva forma, en paral·lel a la transformació de la societat. Ser galerista no és ser un botiguer d’art. És construir relat, exercir el comissariat i assumir una responsabilitat crítica sobre allò que es mostra. Les galeries investiguem, descobrim artistes i impulsem trajectòries que sovint acaben essent reconegudes pels museus. I, tanmateix, aquest paper no sempre rep el reconeixement que mereix. Caldria més memòria i més generositat entre institucions.
Malgrat el context convuls, el futur és esperançador. Però serà exigent: només perduraran aquelles galeries amb una identitat clara, coherents en la seva programació i capaces de posicionar-se amb una veu pròpia. En un entorn altament competitiu, la singularitat ja no és un valor afegit, sinó una condició de supervivència.
Una de les mancances estructurals del sector és la dificultat de treballar col·lectivament. Fa més d’una dècada que estic vinculada al GAC, des d’on impulsem iniciatives com la Setmana de l’Art i els Premis GAC. Ambdues propostes volen sumar: connectar galeries, museus i altres agents culturals, generar sinergies i ampliar públics. Compartim reptes, i només des de la col·laboració podrem afrontar-los amb solidesa. També és imprescindible reforçar els vincles amb el món educatiu. El futur passa per les noves generacions, i cal facilitar-los l’accés a l’art des de ben joves, connectant escoles, universitats, galeries i museus en un mateix ecosistema viu.
En el meu cas, el trasllat a Bailèn 19 va marcar un punt d’inflexió. A Artur Ramon Art i com a directora de l’Espai d’art, he pogut desplegar un projecte propi amb una base sòlida: la tradició d’antiquaris i un fons que abasta del medieval al contemporani. Aquest diàleg entre èpoques és el que dona sentit als projectes i permet construir lectures noves, sovint en col·laboració amb comissaris i artistes.
En aquest recorregut, el craft —especialment la ceràmica, el tèxtil i les fibres vegetals— ha anat adquirint una presència cada cop més central dins la programació. No només com a herència de la tradició, sinó com a llenguatge viu i contemporani, capaç de connectar territori, matèria i pensament. Aquesta incorporació respon tant a una inquietud personal com a la voluntat d’estar atenta a pràctiques actuals que amplien els límits de l’art.
El nostre treball es construeix des d’una doble mirada. D’una banda, una mirada literal, més directa i tangible, vinculada al relat històric i material de les obres. De l’altra, una mirada evocadora, més subtil i suggerent, que no il·lustra sinó que insinua, i que és la que acaba donant singularitat als projectes. És en aquest espai d’ambigüitat i sensibilitat on les peces dialoguen més enllà del seu temps.
La meva pràctica també s’ha orientat cap a la recuperació de veus, especialment femenines, sovint en etapes avançades de la seva trajectòria, a les quals hem contribuït a donar una nova visibilitat. En alguns casos, aquest treball ha tingut continuïtat en la seva incorporació en col·leccions institucionals.
El que defineix el nostre projecte és, en definitiva, una manera de mirar: fer dialogar la tradició amb el present des d’una perspectiva contemporània i oberta, incorporant disciplines, materials i sensibilitats diverses. No es tracta només de mostrar obres, sinó de generar lectures i d’obrir espais d’interpretació. Perquè és en aquesta capacitat de connectar temps, matèries i mirades —entre el que és literal i el que és evocador— on el galerisme troba avui el seu veritable sentit. I, probablement, també el seu futur.
