Barcelona ja no es pot permetre viure del record del 92. La ciutat ha arribat als 1,73 milions d’habitants, mentre que la seva realitat metropolitana supera els 3,39 milions. Aquesta és la seva escala real. I aquesta escala obliga a una pregunta incòmoda: Barcelona sap què vol ser avui?
Perquè el món ha canviat. Les ciutats competeixen entre elles per talent, inversió i influència. I Barcelona, que continua sent una de les més atractives d’Europa, corre el risc de confondre atractiu amb projecte. El 2024 va rebre 15,6 milions de turistes i va generar més de 10.300 milions d’euros d’impacte econòmic directe. L’aeroport va superar els 57 milions de passatgers. Tot sembla funcionar. Però aquest èxit té una cara menys amable: la ciutat que el món vol visitar és cada cop més difícil d’habitar. El lloguer mitjà ja supera els 1.190 euros mensuals i una de cada quatre llars de lloguer pateix sobrecàrrega de costos. Barcelona atrau, però també expulsa. I aquesta contradicció no és conjuntural: és estructural.
Mentrestant, la seva economia ja és, en més d’un 90%, de serveis. Això vol dir que el seu futur no depèn de grans infraestructures físiques, sinó d’una altra cosa més intangible: institucions eficients, regulació intel·ligent i capacitat d’atreure i retenir talent. El talent: el petroli del futur. Aquí és on la ciutat encara no està a l’altura del seu potencial.
Perquè talent n’hi ha. I molt. Barcelona és avui el primer gran hub de la Unió Europea en percentatge de fundadors internacionals de startups. L’ecosistema emprenedor ja suma més de 2.400 empreses, prop de 3.000 milions d’euros de facturació i més de 30.000 treballadors. A més, gairebé 460.000 residents són de nacionalitat estrangera. Barcelona és, de facto, una ciutat global.
Però ser global no és només atraure (només) gent de fora. És saber integrar-la sense diluir allò que et fa singular. I aquí apareix una de les grans qüestions que sovint s’evita: Barcelona no és només una marca internacional; és, també, la capital de Catalunya. I això no és un detall folklòric, sinó un actiu estratègic. La llengua, la cultura, la manera d’entendre la ciutat, el teixit associatiu, la tradició industrial i emprenedora: tot això forma part d’un ecosistema que ha fet Barcelona diferent d’altres ciutats mediterrànies. Sense aquesta identitat catalana, Barcelona corre el risc de convertir-se en una ciutat genèrica, intercanviable, una més dins del circuit global.
La paradoxa és evident: per competir al món, Barcelona ha de ser més ella mateixa, no menys. Això implica entendre que l’obertura internacional i l’arrelament local no són contradictoris, sinó complementaris. Que acollir talent global no vol dir renunciar a la llengua pròpia, sinó fer-la part de l’experiència. Que projectar-se al món no vol dir diluir-se, sinó reforçar allò que et fa únic.
Però perquè això funcioni, cal una administració a l’altura. Massa sovint, Barcelona funciona amb una cultura burocràtica defensiva, lenta, més orientada a controlar que a facilitar. En un context global, això no és només un problema: és un desavantatge competitiu. El repte, avui, no és construir més ciutat física, sinó actualitzar el seu “software”: regulació, fiscalitat, agilitat administrativa. Passar del no per defecte al sí amb condicions. De la sospita a la confiança.
I fer-ho, a més, amb visió metropolitana. Perquè el problema de l’habitatge no es resoldrà dins dels límits municipals. Ni tampoc el de la mobilitat. Cada dia es produeixen més de 3,6 milions de desplaçaments en transport públic a l’àrea metropolitana, però el cotxe encara pesa massa. Sense una governança realment metropolitana, Barcelona continuarà gestionant problemes que, en realitat, no són només seus.
També cal reequilibrar el model econòmic. El turisme ha aportat riquesa, però ha ocupat massa espai. Recuperar el centre com a lloc de feina, d’innovació i d’activitat productiva no és una opció estètica: és una necessitat estratègica. Hi ha demanda —els lloguers d’oficines prime superen els 41 €/m²—, però falta una aposta clara.
Barcelona té, encara, avantatges difícils de replicar: qualitat de vida, densitat urbana, capital cultural i una societat civil amb tradició de compromís. Però això, per si sol, ja no garanteix res. El futur de Barcelona no depèn de si continua sent atractiva —això ja ho és—, sinó de si és capaç de convertir aquest atractiu en prosperitat compartida sense perdre la seva identitat.
En definitiva, la ciutat es troba davant d’una decisió de fons: ser una ciutat global amb ànima pròpia o una ciutat global sense ànima. I en aquest punt, la pregunta ja no és què pot ser Barcelona. La pregunta és si vol ser-ho —i en quins termes.
