Des d’abans del confinament no havia tornat al Samba Brasil, del carrer Lepant, 297, a la Sagrada Família. Es tracta d’un establiment senzillíssim, amb barra metàl·lica i quatre taules, on l’amo, en Pedro, fa les millors caipirinhes que haureu tastat mai, excepte, esclar, si heu viatjat al Brasil o —com ell— hi heu nascut. El secret de la simple meravella és una barreja de coses. Fer un còctel com la caipirinha o com el mojito és una mica més laboriós, posem pel cas, que fer un negroni o un margarita. No dic que els negronis o els margarites no siguin laboriosos de fer. Dic que en el cas de la caipirinha o del mojito, el bàrman ha de dedicar-se a fer més coses que mesclar. És per això que aquests dos còctels, la caipirinha i el mojito, jo no els demano a tot arreu, només allà on sé que els faran com cal.
El secret del Samba Brasil són moltes coses a la vegada. Primer de tot, les llimes, que en Pedro tria a Mercabarna. No poden ser qualssevol, perquè han de fer bon suc. En segon lloc, la cachaça, que ell es fa portar del Brasil. A Barcelona, si en voleu comprar per fer-vos el còctel a casa, en trobareu unes quantes marques, no gaires. La Pitú, la Velho Barreiro… No la venen en totes les licoreries. Al colmado Lafuente la trobeu segur. En tercer lloc, el gel. Per fer una bona caipirinha, el gel s’hauria de picar al palmell de la mà amb una maceta (la maceta que et regalava, no fa gaire, la marca de cachaça Pitú si te’n compraves una ampolla) i que a casa pot ser la mà de morter.
Costa, fer això. Si no hi estàs acostumat fa mal. Si no us en sortiu, el sistema barroer és embolicar els glaçons amb un tovalló i picar-los contra el marbre. Diria que Sanitat no permet als barmans picar el gel a la mà, si no és que porten guants, i és per això que en moltes cocteleries el gel és picat a màquina (o comprat directament més petit). Per a mi, la gràcia de la caipirinha és que el gel sigui irregular i que no s’aigualeixi de pressa. A casa, la maceta de la mà de morter també ens pot servir, a banda de per picar el gel, per aixafar les rodanxes de la llima a dins del got, amb el sucre, i treure’n el suc. En aquest cas, ho farem amb la part estreta, la que faríem servir per agafar-la. Hem de procurar no aixafar gaire la pell (és per això que la tallem a rodanxes) perquè si no, el còctel serà amargant.
El got ha de ser d’aquells, senzills, com els de la marca Duralex. En Pedro els té així. Res de gots refistolats. Gots Duralex. I, molt important, per barrejar, tapem el got amb un altre got i sacsegem. Al Samba Brasil, els prestatges del darrere de la barra són plens de gots amb la llima tallada, a punt per ser preparats. Veure fer-ho és un preciós espectacle.
En Pedro em diu que els seus clients, esclar, no prenen aquest còctel a les dotze del matí. Si de cas, el prenen després de dinar o abans de sopar, però, sobretot, sobretot, després de sopar. És per això que a ell el toc de queda l’ha perjudicat i al migdia ha decidit fer vermuts.
Quan, de grat o per força, deixes de fer una cosa que feies (llegir, sortir a sopar, anar al teatre…) ràpidament te n’oblides. Són necessitats plaents, que ens hem creat nosaltres mateixos. Jo havia oblidat l’existència del Samba Brasil. Però avui, amb aquesta calor, la ciutat força buida, el cine Phenomena esperant-me, he pensat: “El Samba Brasil!”.
I quina alegria, de nou veure en Pedro, tan simpàtic, amb un nas tan poderós per detectar, de seguida, els bons restaurants, amb una facilitat tan extraordinària per trobar bonica la vida i gaudir-la… M’he assegut a la barra, he vist la tele de sempre, amb els videoclips, i he dit: “Una caipirinha”. I de seguida en Pedro m’ha posat aquell bol de barreja de blat de moro, cacauets… He xarrupat i he sigut feliç.
