Un guió, set lletres i un cartell. És el canvi que implica que l’estació de metro de Congrés hagi passat a dir-se Congrés-Indians: són poques lletres, però tenen molt darrere, i molt per davant. Darrere, una llarga reivindicació d’identitat veïnal; davant, un ampli procés per reproduir el canvi en tota la cartelleria, indicadors de metres i centenars de mapes de la xarxa de transport públic, que es farà de manera gradual. Ara per ara, s’ha canviat un únic cartell, per començar a fer valdre la identitat del barri, encara que sigui inicialment de manera simbòlica, amb l’impuls de la reivindicació veïnal.
Amb aquest canvi a la L5, el mapa s’adapta a la realitat de la ciutat. Així, les estacions de Barcelona no només indiquen camins, sinó que són un reflex de la ciutat, i canvien amb ella, revisant la seva memòria i reconeixent els seus barris, habitualment al ritme de les reivindicacions dels seus veïns.
No són poques les estacions de metro que han canviat de nom al llarg de les dècades. De fet, el canvi de Congrés-Indians va ser aprovat per l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) el 2022, juntament amb 20 estacions ferroviàries més, tant de Barcelona ciutat com del seu entorn. Entre ells, va figurar el canvi de Vall d’Hebron per Vall d’Hebron-Sant Genís, també llargament defensat pels veïns. A la capital catalana, diversos canvis aprovats el 2022 esperen encara materialitzar-se, sense data tancada: Drassanes passarà a dir-se La Rambla-Drassanes, i Llucmajor serà Llucmajor-República, seguint el deixant del canvi de nom de la plaça fa deu anys.
Tots aquests canvis es debat i aproven en el mateix organisme: la Comissió de Nomenclatura de l’ATM, que coordina i reuneix operadors de transport per coordinar la nomenclatura de la xarxa de transport públic. I els canvis sempre venen motivats per tres motius: unificar noms d’estacions intermodals —com Clot de metro i Clot-Aragó de Renfe, ara El Clot—, diferenciar estacions no enllaçades, i adequar els noms de la xarxa a la realitat de l’indret. Aquests últims són els que, sovint a través de la reivindicació veïnal, acaben desembocant en canvis com el de Vall d’Hebron, o el recent —i simbòlic— de Congrés-Indians.
Aquests són només dos dels molts canvis que ha viscut una xarxa de metro que acumula cent anys i que s’ha anat adaptant a la realitat de la ciutat. Dir que els canvis no són pocs no és una forma de parlar: de les 165 estacions del metro, prop de 50 han vist modificat el seu nom original —i en alguns casos, en més d’una ocasió—, especialment en les línies històriques: prop de 20 tant en la L1 i com en la L5, i una quinzena en la L3 i també en la L4.
Molts d’aquests rebatejos van venir motivats pel canvi del castellà pel català en la nomenclatura, com va recollir Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) en motiu del centenari del metro. Torres y Bages, Las Cortes, Rocafor, Plaza del Centro, Pueblo Seco —ara Paral·lel, mentre que l’abans parada de Parlament s’ha quedat amb el nom de Poble Sec—, o Luchana (Llacuna) són alguns d’ells.
Però altres canvis han anat més enllà de qüestions idiomàtiques: la concorregudíssima Sants Estació va ser inicialment l’estació de Roma, i Besòs-Mar va adquirir el seu nom actual el 1985, tres anys després d’obrir com a Mina. Aragó va passar a ser Aragó-Gran Via per convertir-se en Passeig de Gràcia el 1982, el mateix any en què Verdaguer va deixar el seu nom franquista original de General Mola, en una xarxa que ha vist canviar noms com el de Guinardó per Guinardó-Hospital de Sant Pau i Triunfo-Norte per Arc de Triomf. De totes elles, una de les estacions que més ha canviat de nom en la xarxa de metro ha estat la de Ciutadella – Vila Olímpica. L’estació va obrir el 1977 com a Ribera; amb la reorganització de la L4 va passar a ser Ciutadella, i va sumar la referència a la Vila Olímpica precisament el 1992.
La protagonista de l’últim canvi no es queda lluny: l’ara Congrés-Indians havia d’obrir com a Garcilaso, pel carrer que l’acull, però finalment va agafar el nom del barri: Viviendas del Congreso, en plena construcció en aquest moment. La història del barri no té res a envejar a la de l’estació quant a singularitat: el conjunt d’habitatges va ser impulsat per Gregorio Modrego, llavors bisbe de la ciutat, agafant el nom del Congrés Eucarístic Internacional, que va tenir lloc a Barcelona el 1952. Va ser el 1959 quan l’estació va entrar en servei, llavors en la L2, i va passar a la L5 amb la seva prolongació entre Diagonal i La Sagrera. El segon canvi del nom va arribar amb la seva catalanització, el 1982, i ja s’està materialitzant el tercer, amb Congrés-Indians.
Així com el Congrés neix d’aquest Congrés Eucarístic Internacional, d’on ve l’Indians? El nom del barri ja l’inclou des de fa 20 anys, per donar representació a una àrea singular i amb una personalitat molt diferents dels blocs del Congrés. La zona va començar a conèixer-se com la dels Indians arran d’un altre fet històric: la Guerra de Cuba i el retorn de barcelonins que havien fet fortuna a les Amèriques. Alguns d’ells van triar aquests terrenys llavors despoblats de Sant Andreu del Palomar per aixecar residències que reflectissin la seva riquesa, que van dibuixar un paisatge de torres i cases com la Torre Rosa; aixecada el 1920, segueix en peus transformada en una cocteleria.
Els carrers del barri són un reflex clar d’aquesta herència del Carib: Manigua, Puerto Príncipe, Matanzas i Cienfuegos són alguns d’ells. De nou, noms que es converteixen en testimoni d’un moment de la realitat de la ciutat, ara convertit en història. Entre Manigua i aquest carrer Garcilaso en la qual s’agafa el metro, un descampat ara desaparegut va ser l’escenari d’un altre dels episodis històrics del barri, l’impacte del qual s’estén fins ara i a escala global: va acollir el primer camp de la història del FC Barcelona a principis del segle, quan encara no hi havia ni metro, ni Congrés, ni Indians. Recollint l’origen i història del barri i a través de la reivindicació veïnal, ara està l’estació, el seu guió, les seves set lletres i una identitat de barri representada —encara de manera simbòlica—.
