Mestre és qui domina alguna matèria, algun ofici, alguna professió, i és capaç de transmetre allò que li ha permès assolir aquell domini. Per això, dedicar el darrer tram de la vida professional a impartir classes sobre el que una persona ha anat aprenent i perfeccionant, al mateix temps que ha anat madurant com a persona, hauria de ser prescrit a tothom. Perquè la saviesa construïda amb els anys, la prova-error de la mateixa vida, és el millor que qualsevol alumne pot rebre. Alhora, és el millor regal que pot fer algú, el millor regal d’una persona, el bagatge del seu aprenentatge vital, traspassat en una aula, en una conversa al banc d’un parc, en un auditori fent una conferència, una xerrada pública, un cafè, en un passeig per la platja o contemplant les muntanyes.
Javi Giménez ho fa en aules, a les tardes en cursos subvencionats de Foment del Treball, i al matí, a l’acadèmia Davante/MasterD. Fa tallers audiovisuals i imparteix classes de comunicació no verbal i educació de la veu, habilitats comunicatives i tècniques per a fer allò que, en un moment o altre, és probable que haguem de fer: parlar en públic.
Un casament, una reunió de veïns, l’exposició d’una tesi, una conferència, una sobretaula en família…. la vida presenta moltes ocasions per fer ús de la paraula en veu alta, davant de gent. I la veu del Javi, que ha treballat i treballa en escena com a actor de teatre i monologuista, i més de trenta anys a parlant per ràdio, però també imitant celebritats —va ser diversos personatges del programa Crackòvia de Televisió de Catalunya—, ha lliscat per tants registres diferents, tonalitats, volums, caracteritzacions, que ara tanta experiència és un bé de Déu de recursos, estratègies, una pràctica ben consolidada en una nodrida carrera professional, plena de substància per a compartir.
Les anècdotes, bones i no tant —aparentment— del camí fet li serveixen per a connectar molt més amb la seva audiència i alumnes. “A tots ens han humiliat en algun moment. De petits a l’escola ens han posat sobrenoms, i amb tot el que ens ha passat practiquem l’empatia, sabem que tothom n’ha passat”, exposa. De fet, el Javi explica que a classe parlen molt “d’emocions, d’assertivitat i dels vincles que es creen en l’acte de la comunicació”.
Com que no li agraden gens les definicions, aquest professor juga amb els exemples per explicar les coses. I ho té fàcil, perquè en té molts de viscuts. Així és com ensenya, posem per cas, a projectar bé la veu, recolzant-se en el diafragma. Amb ell descobreixes que el parlar és molt més que endreçar paraules, que l’expressió oral és també expressió anímica, i que una entonació determinada pot aconseguir l’impensable dels nostres interlocutors.
Als seus cursos, a més, hi fa entrar una psicòloga, una logopeda, un director de doblatge, una entrenadora vocal i un actor d’improvisació, especialistes en els diferents prismes de la veu, per poder fer els 360 graus d’atenció a aquest poderós recurs vocal que tenim les persones.
No s’ho pensava mai d’arribar a estar al davant d’alumnes impartint classe, però els deu darrers anys llevant-se a les 4.40 hores del matí per anar a treballar a la ràdio —on ha estat part de l’equip del programa La Ronda de Ràdio Marca durant nou temporades— li havien començat a passar factura. Les hores que no dormia no estaven fent cap bé a la seva salut. I es va treure la titulació de docència de formació professional per a l’ocupació, i ara gaudeix —en horari plenament diürn— orientant i acompanyant estudiants que es preparen per treballar, i també gent que, treballi o no, vol educar la veu i millorar la comunicació amb els altres.
Però, què és educar la veu? “És parlar utilitzant bé l’aparell fonador, la respiració, gestionant bé l’aire no recolzant-nos en les cordes vocals, articulant bé els fonemes mitjançant una bona vocalització, triant el to apropiat, el volum, el ritme i fent pauses perquè el discurs sigui capaç de captar interès”, respon el mestre.
La por d’expressar-se en públic “ve de no estimar-se i de la baixa autoestima”
I tot això que exposa en les seves classes s’aprèn a dominar de diverses maneres. “Els faig llegir textos interpretatius com si fessin teatre i faig que tinguin música a la veu”, comenta. Diu que “tothom acostuma a tenir alguna carència”. I dona algun exemple: “Hi ha gent amb molt bona dicció i una veu meravellosa, però que no té la veu educada o no sap endreçar bé el seu discurs per comunicar bé”. Ell havia donat classes d’imitació, en les quals la clau de volta era copiar la manera de parlar del personatge que es pretenia imitar, però també la manera, el moment de respirar, i on respirava aquesta veu a emular. La respiració s’ha de fer igual, al mateix temps i de la mateixa forma. “En doblatge, no entrem en educació de la veu, però els dobladors són els millors per a ensenyar dicció”.
Autoestima
Dominar la pròpia veu i saber parlar enforteix la seguretat de qualsevol persona, encara que sigui una munió de gent la que ens escolti. Ara bé, el pànic escènic és molt freqüent. “Hi ha persones amb una gran capacitat intel·lectual, però amb una por escènica enorme”. Però aquest professor diu als seus alumnes: “Quan puges a l’escenari, tu ets el xèrif, actues amb autoritat i calma, et bellugues amb seguretat, i fas que el teu gest acompanyi la teva paraula”. I això és una de les coses que practiquen fent molts exercicis tots junts a classe. “La teoria es pot fer en una tarda, però per practicar es necessiten molts dies”, afirma.
I, d’on ve aquesta por d’expressar-se en públic? “Ve de no estimar-se. Sí, de la baixa autoestima i d’haver estat menystingut”, sentencia. I afegeix: “Has de tenir amor per a repartir”. Així encoratja aquest mestre els alumnes: omplir-se d’amor a un mateix, sentir aquest amor i fer-lo sentir quan es parla, aquesta és la seva filosofia. Parteix del que ell mateix ha après en escena, imitant, improvisant, entrevistant persones influents… I ara tota aquesta seguretat adquirida l’escampa a classe, com una pluja fina, regant l’autoestima de cadascun dels qui l’escolten. I subratlla la importància “d’estudiar el públic a qui ens adrecem, per adaptar el llenguatge, l’humor, la comunicació a qui ens escolta, o a qui volem que ens escolti”.
A les classes de comunicació no verbal, el Javi també desplega tot el que en l’escena teatral moltes vegades s’exagera, però que és present i pot resultar molt útil en cada conversa quotidiana. L’acompanyament del gest, el moviment de les mans i dels braços, la posició, tot allò que acaba de posar la cirereta en una magnífica manera d’arribar, de transmetre allò que es desitja i de manera fàcil i agradable.
“No hi ha cap diccionari de comunicació no verbal”, puntualitza. “No hi ha una ciència exacta del que significa una gesticulació concreta, però sí que es diu que l’origen del sí i del no movent el cap de dalt a baix i d’un costat a l’altre respectivament està en els nadons i la seva manera de demanar i rebutjar el pit —cercant el seu menjar— amb els moviments del cap.
“L’error s’ha de sumar a tot el que fem, perquè d’ell aprenem”
El Javi és molt conscient de la importància de fer-nos entendre entre els éssers humans, familiars, parelles, amics, veïns, companys de feina, i en saber-ho fer bé ell hi posa el seu gra de sorra. Treballant com a actor, Giménez ha rebut moltíssims aplaudiments al llarg dels anys, i ha vist riure el públic, aixecar-se i felicitar-lo en acabar un espectacle, però ara sent que encara li faltava experimentar una cosa millor que la satisfacció d’haver fet riure, i que la gent hagi passat una bona estona veient-lo actuar a l’escenari, explicant acudits, imitant gent coneguda o interpretant un paper.
Ara, expressa, “per a mi el més gratificant del món és que algú s’emporti alguna cosa de mi”. I ho diu pensant en aquells professors —pocs, però que encara recorda— que també el van marcar a ell, dels quals va aprendre alguna cosa que ha dut amb ell sempre.
Aquesta missió és ara la seva, connectar amb els alumnes ensenyant-los a establir connexions ells també amb qualsevol interlocutor. Però, en el substrat de tot el que aquest mestre professa, hi ha el connector més potent i valuós que tenim a l’abast, que és el vincle amb el propi jo. Saber trobar-se, i localitzar desitjos, identificar pors, determinar fites, tot això també requereix comunicació, però amb un mateix.
Treballant la veu i la comunicació, aprofita per passar missatges que no vol escatimar en les seves classes, com ara com és d’enriquidor perseguir un somni, procurar tenir temps per dedicar-se a una afició i assegurar-se si és que no es pot viure del que més agrada, una feina que garanteixi la tranquil·litat econòmica i el temps per tenir allò que volem o volem fer: “Busqueu una feina que us pagui allò que voleu quan no esteu treballant”. Aquests són la mena de missatges que sobrevolen a les classes de Javi Giménez, des de la seva experiència i trajectòria vital.
“El badall és el millor massatge per a les cordes vocals”
No és gens estrany que a final de curs les abraçades i agraïments s’acompanyin també d’un “et trobarem a faltar”. Però si, com a alumnes, han parat atenció, en allò que s’emporten, una mica el tindran sempre amb ells, girant com un mitjó les vivències més amargues, incòmodes o desafortunades, com ell els ensenya a fer. “Si munten escenografies per a desinhibir-se actuant, incorporo qualsevol errada per transformar-ho en un aprenentatge. L’error s’ha de sumar a tot el que fem, perquè d’ell aprenem”.
“I, si enxampo algú que badalla, els dic a tots: el badall és el millor massatge que podeu fer a les vostres cordes vocals”. I si veu que algú desconnecta, l’humor —que el té com un dels millors antídots contra els problemes— o un canvi sobtat de veu per imitar algú torna a enganxar fàcilment l’audiència. Es val de tots els recursos amb els quals s’ha anat guanyant la vida aquest mestre amant dels Beatles i de la música en general, que també punxa discos en festes i que durant molts anys va treballar al programa radiofònic Los 40 principales.
Els cops que ha arribat a recordar que el seu pare li deia, quan era petit: tu has de ser metge o professor. “I jo li deia que volia ser cantant. I he estat imitador, guionista, actor, locutor de ràdio i humorista. Des del 1990 no he parat de treballar, i ell ben orgullós que se sentia. Però mai no va poder veure que al final he acabat sent professor com ell desitjava. Jo sento que en aquesta etapa professional li estic fent un homenatge, i això també ho explico, de vegades, a classe, i alguna llàgrima deixem córrer”.
En el seu comiat dels companys i oients de la ràdio, a les xarxes socials, Javi Giménez agraïa tots els anys de fidelitat i deixava aquest missatge: “No me’n vaig a una altra emissora, em vull dedicar a compartir la meva experiència a través de la docència”. I això és, ni més ni menys, el que ara fa.
