Caminant per l’entramat de petits carrers del barri històric de Pàdua, carrerons fets amb pedra, sobta, de cop, aixecar la vista i llegir en el rètol d’un local ‘La República dels Estels, Barcelona’. A l’aparador, roba de dona, penjolls, cinturons, bosses de mà, arracades… A dins, parets de color rosa, un ball de papallones decorant-ne un racó, jaquetes, pantalons, faldilles i vestits diferents, colorits, originals, i rams de flors que donen la benvinguda a una tenda especial. És una d’aquelles botigues que més que mai volem trobar al rovell de l’ou de les ciutats que visitem. Són negocis amb personalitat pròpia, en els quals atrau l’acurada selecció d’articles que no trobem a tot arreu. I on es respira una atmosfera, un caliu de llar particular, de confort, que convida a entrar i a quedar-s’hi conversant. Al capdavant d’aquesta República dels Estels, una boutique carregada de romanticisme, trobem la barcelonina Anna Trilla.
El programa europeu d’intercanvi estudiantil de joves universitaris Erasmus la va dur a comprar-se un bitllet d’avió per aterrar a Pàdua per passar-hi tot un curs. Era l’any 1996 i aquella estudiant de Psicologia de la Universitat de Barcelona, disciplinada, que no s’havia saltat mai una classe, va voler viure plenament l’experiència d’Erasmus, amb molta festa de nit. “Vaig començar fent-ho tot, dormia molt poc perquè sortia i anava a classe cada dia. Després del primer semestre vaig adonar-me que la formació a la universitat de Pàdua era molt diferent a la de la UB. A Barcelona era fonamental anar a classe, però a Pàdua debatien, feien preguntes, però el nucli de l’estudi era la bibliografia que era molt àmplia. Jo no volia perdre’m la festa, així que vaig començar a aixecar-me quan el cos volia i estudiar. Així vaig poder viure-ho tot”.
Recorda com un veritable caos la convivència al primer pis d’estudiants on va estar. “Havíem de ser sis, teòricament, però molt sovint érem dotze, perquè arribaven parelles, amics, gossos… Vaig acabar buscant un altre lloguer”, diu.
Totes les classes a la universitat eren en italià, llengua que ella ja dominava una mica perquè el curs abans, a Barcelona, havia seguit un primer curs d’italià amb crèdits universitaris de lliure elecció. Ni dues setmanes li van fer falta a Pàdua per conèixer la que acabaria sent la seva parella, un estudiant d’enginyeria. Aquella relació va fer que l’Anna demanés, ja fora del programa Erasmus, poder quedar-se a Pàdua a fer les pràctiques del següent any de carrera, i les dues universitats li van acceptar.
Amb dos anys de festeig, la parella va venir a Barcelona, ell per fer un Erasmus a Terrassa i ella per fer un màster en Psicologia de Parella i Família a la Universitat Ramon Llull. Després d’aquell any, ell va tornar sol a Itàlia i la relació va fer una pausa, abans de tornar a agafar embranzida en la distància. I l’any 2003, l’Anna va marxar a instal·lar-se a Pàdua perquè a ell li va sortir una molt bona oportunitat de feina.
Aquesta és, doncs, una altra parella d’europeus de diferents països engendrada pel programa Erasmus, la fundadora del qual moria a Roma el passat 18 d’octubre. Era la pedagoga italiana Sofia Corradi i tenia 91 anys. Deixa, però, com a llegat aquesta iniciativa, que és una de les més conegudes i sol·licitades pels joves europeus, enviar universitaris a estudiar en universitats d’altres països des del 1987. I en els campus universitaris, relacions com la de l’Anna Trilla han anat propiciant migracions per amor. “Erasmus ens ha barrejat molt, ens ha enviat a conèixer molt i a posar arrels a altres llocs”, diu l’Anna, vint-i-tres anys després d’arribar a Pàdua per fer el seu curs d’Erasmus.
Un cop s’hi va establir per a viure, l’Anna el primer que va fer va ser apuntar-se a un curs de decoració i disseny d’interiors, i buscar feina de professora d’espanyol. Li van anar sortint moltes feines en escoles. “Hi havia aleshores, i encara ara, molt d’interès per la llengua espanyola. I també vaig fer una classe particular de català”.
La moda sempre li havia interessat, i l’any 2008, davant de la precarietat que li oferien les classes, va decidir deixar-ho tot i obrir una botiga. “El meu avi matern i els seus pares havien fundat a Barcelona una pelleteria. Tenien el seu propi taller i feien abrics. D’alguna manera hi havia un antecedent familiar en la moda”.
Un cop va tenir triat el local, li va penjar el nom de La República dels Estels, “i hi vaig afegir Barcelona per fer referència als meus orígens”, puntualitza. “La idea de la botiga em va sortir bastant intuïtivament. Sí que vaig veure com era el mercat, però no vaig fer un estudi en profunditat. Però tenia clar que tots els meus proveïdors havien de ser espanyols, per canviar, la moda italiana té fama internacionalment, però l’espanyola és diferent. I era el que jo volia fer. Primer, vaig vendre roba de dona només, i quan vaig tenir la meva filla, la Gaia, m’agradava posar-li roba molt més elegant del que se sol vendre. I les amigues em preguntaven d’on treus aquests vestits? I vaig acabar obrint un corner en un angle de la botiga, amb roba de nena. Però va ser un parèntesi. De moda per a nens a Espanya hi ha molta més oferta que a Itàlia i és un estil totalment diferent”, explica. “Ara només venc roba de dona i complements. Tot d’un estil molt original amb molt color. M’agrada que els teixits siguin naturals i que estiguin bastant treballats, brodats, amb aplicacions…”.
I, entre els proveïdors d’Espanya, en té alguns que són dissenyadors de Barcelona. D’Itàlia, només en té un: l’Antonio de Canistris, que treballa amb ella a la botiga atenent el públic. L’Antonio és fill de Pàdua i “crea a partir de material preexistent, que recicla, donant-li una nova vida. Pot ser un cinturó, un fermall, unes sabates, pot transformar qualsevol cosa que se li passa pel cap”.
Tots aquests detalls ajuden a compondre què és La República dels Estels. És la nota que fa la diferència, l’atractiu d’una botiga al rovell de l’ou d’una ciutat amb molta història. “Pàdua té diversos llocs que són Patrimoni de la Humanitat, i això ha impulsat molt la descoberta de la ciutat que havia quedat eclipsada per Verona i Venècia. Entre els llocs que figuren a la llista de la UNESCO hi ha un dels horts botànics més antics d’Europa, i el Palazzo della Ragione, que és també molt visitat”, explica l’Anna. La seva botiga és a prop de tot això, al call jueu de la ciutat, on els turistes passegen amb tota la calma del món i, encara que no cerquin la seva botiga, és molt fàcil que la descobreixin.
“Crec que aquesta botiga és com un pont. El nom en català fa referència a les meves arrels. He vist que posteriorment han posat botigues al barri amb el nom en espanyol, tot i ser italians els propietaris, perquè li dona un toc exòtic. En el meu cas no és aquest el motiu, sinó que realment volia reflectir les meves arrels, que soc catalana, i així m’agradava reflectir-ho. Encara que és llarg i la pronúncia no es coneix, per tant, es fa més complicat, però no m’importa. Més d’un cop han entrat catalans, bastants cops, per curiositat, a preguntar”.
D’un d’aquest grup de catalans, concretament, l’Anna sempre se’n recordarà. “La meva filla tenia uns tres anys quan, un dia que era a la botiga amb mi, es va ennuegar menjant un caramel de xocolata que portava un gra de cafè a dins. S’estava ofegant en el precís moment en el qual van entrar uns catalans perquè havien llegit el cartell i m’anaven preguntant, mentre jo estava passant aquell moment de nervis perquè la meva filla s’ofegava, i aquella gent, de seguit van cridar un company de la colla que anaven que era metge i li va fer la maniobra perquè expulsés el caramel”.
Viatges a Barcelona
Tres cops a l’any, com a mínim, l’Anna i la seva família venen a passar uns dies a Barcelona, i a l’estiu, gaudeixen d’un temps a la Costa Brava. “Cada cop que vinc veig canvis a Barcelona. La trobo més globalitzada, que perd les arrels i la llengua, i em sap greu que es perdin”, diu. Troba molt curiós que especialitats catalanes, com la crema catalana s’ofereixin en molts restaurants a Itàlia, i té la sensació que Barcelona, en canvi, en ser més cosmopolita “està perdent moltes de les seves coses més autèntiques”.
“A Barcelona trobes guacamole, burrata, un munt de coses italianes, i fins i tot una bona part de població que ara viu a Barcelona ve d’Itàlia, i han portat la seva gastronomia. Això està bé, vol dir estar obert a altres coses, però, en certa manera, s’ha convertit en un parc d’atraccions i la vida autèntica de la ciutat pràcticament ha desaparegut. Per exemple, quan vinc a Barcelona, trobar un taxista que parli català és un miracle. Ens regim per la llei del mínim esforç. De fet, jo m’he trobat molts italians que creuen que el català és un dialecte del castellà i, si partim d’aquesta ignorància, realment no sabem quina és la situació”.
Visitar les fires de moda com la MOMAD de Madrid i els mercats d’Eivissa com a destinació molt creativa sempre li serveix d’inspiració. “Constantment estic fent recerca de noves idees, perquè la característica de la meva botiga és l’originalitat”. Però la psicologia no l’ha deixat d’interessar. Ara l’Anna compagina la feina a la botiga amb una formació sobre bioneuroemoció. Els seus dies d’estudi no es van aturar després de l’Erasmus. Només se la van endur a viure-ho ja quasi tot bastant lluny de Barcelona.
