Des del terrat de La Pedrera – Casa Milà, vint-i-nou xemeneies —projectades per Antoni Gaudí com a sortides de fum de la calefacció central, avui en desús— observen la ciutat. Esculpides en pedra, semblen vigilar la trama urbana de Barcelona amb una mirada elevada, gairebé panoràmica. Aquesta mateixa mirada elevada es trasllada unes plantes més avall, fins al despatx des d’on Marta Lacambra (Tànger, 1957) dirigeix la Fundació Catalunya La Pedrera.
En aquest espai, sota l’atenta mirada d’una escultura que reprodueix una d’aquestes xemeneies, la perspectiva de Lacambra ja no és només urbana, sinó que s’eixampla cap al conjunt de Catalunya. Una mirada que respon a la dimensió de la Fundació, que no es limita a gestionar aquest edifici modernista, sinó que desplega una xarxa d’equipaments repartits pel territori —com Món Sant Benet o el Congost de Mont-rebei—. La Fundació, hereva de l’antiga obra social de Caixa Catalunya, Tarragona i Manresa i constituïda com a entitat privada l’any 2013, reinverteix els ingressos que genera la gestió d’aquests espais, amb La Pedrera com a font principal, en projectes socials, educatius, ambientals i culturals desplegats arreu del territori.
Així, gairebé de forma imperceptible, les xemeneies del terrat, i La Pedrera en el seu conjunt, formen part d’un engranatge que s’estén cap a l’acció social a tot el territori català. Alhora, però, les xemeneies també són testimonis del pas del temps: de la Barcelona del segle XX, que tot just començava a intuir el potencial del turisme com a palanca de progrés, fins a una ciutat que avui supera els 26 milions de visitants anuals. I, a més, també han presenciat la transformació de l’edifici: de la Pedrera concebuda per Gaudí el 1906 com a immoble residencial amb pisos de lloguer —funció que encara conserva— a un dels principals epicentres del turisme cultural de Barcelona i, alhora, la seu d’una fundació que utilitza el patrimoni modernista com a eina de retorn social.
— Què significa realment gestionar La Pedrera? Què hi ha darrere d’aquest edifici icònic?
— Quan rebem visitants i presentem La Pedrera, sempre insistim en una idea molt senzilla: “Benvinguts a La Pedrera, benvinguts a la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera”. No és una redundància, sinó una manera d’explicar que els edificis, per si sols, no fan res: són les persones qui els donen sentit. La Pedrera, per tant, no és només patrimoni visitable, sinó peça d’un sistema que transforma les visites —a aquest edifici i a la resta d’equipaments— en recursos per a projectes socials, educatius, culturals i ambientals.
Sense aquestes visites no seria possible conservar un edifici Patrimoni de la Humanitat que exigeix intervencions constants. La façana, per exemple, és autoportant —és a dir, que se sosté per ella mateixa— i està sotmesa a condicions que Gaudí no podia preveure, com la contaminació o la pluja intensa. Però, alhora, La Pedrera fa sostenible tot el model de la Fundació. Seria molt poc intel·ligent no cuidar la gallina dels ous d’or: les visites, que són la nostra principal font d’ingressos i aquella que ens permet invertir en tots els altres projectes que responen a la missió fundacional, des de programes d’envelliment actiu fins a iniciatives educatives. Així, el patrimoni de Gaudí s’ha convertit en una eina de retorn social.
— Però la Fundació va més enllà de La Pedrera i Barcelona, i gestiona també equipaments arreu del territori. Com funciona aquesta estructura?
— Treballem amb dues realitats inseparables. D’una banda, hi ha la dimensió més visible i urbana, que és La Pedrera i el flux internacional de visitants al centre de Barcelona. De l’altra, hi ha una dimensió menys visible però igualment essencial, que és la del territori, amb equipaments repartits per tot Catalunya. Món Sant Benet, MónNatura Delta, el Congost de Mont-rebei o MónNatura Pirineus no són projectes perifèrics, sinó estructurals.
Aquests espais, igual que La Pedrera, formen part del sistema que genera els recursos que després permeten sostenir la part social de la Fundació. Però alhora tenen vida pròpia: tenen públics diversos i una relació directa amb el territori on estan situats. Per això no parlem d’una xarxa paral·lela a Barcelona, sinó d’una estructura interconnectada, on cada equipament té sentit per si mateix i, alhora, contribueix al conjunt.
“La Pedrera no és només patrimoni visitable, sinó peça d’un sistema que transforma les visites en acció social“
— El turisme tendeix a concentrar-se sobretot a Barcelona. El model de la Fundació serveix per equilibrar-lo i generar impacte al territori?
— Precisament, la nostra Fundació es defineix per ser una entitat de redistribució de la riquesa. Tenim la voluntat de generar ingressos, però no de acumular-los. Cada any s’elabora un pressupost d’ingressos i despeses, i la totalitat dels ingressos es destina íntegrament als projectes que formen part de la nostra missió fundacional. El pressupost és un engranatge tancat entre generació de recursos —els equipaments— i despesa, que es tradueixen en projectes socials vinculats a la nostra missió fundacional: envelliment digne, recerca, inclusió laboral o sostenibilitat.
— Aquest és un model únic o podria replicar-se en altres monuments o institucions culturals?
— Cada institució té el seu context, la seva història i les seves limitacions. Però és cert que la idea que el patrimoni pot tenir una funció activa dins de la societat, més enllà de la seva conservació, és una reflexió que pot ser útil en molts contextos. I és evident que hi ha exemples similars, com el de la Sagrada Família, que ja fa anys que destina part dels seus ingressos a finalitats socials, i que probablement quan acabi les obres disposarà d’un marge encara més clar per desplegar aquest tipus d’acció. La particularitat de la Fundació Catalunya La Pedrera, però, és que ja va néixer així: ja es va crear amb la idea de ser autosuficient, privada i independent, i aquest fet ens obliga a construir un sistema on la generació de recursos no és un fi, sinó un mitjà.
— Pot l’àmbit privat assumir part de l’acció social que tradicionalment correspon a l’administració?
— Tenim clar que no podem substituir les missions públiques. En àmbits com l’educació, la salut o la conservació del medi ambient, la responsabilitat principal és de l’administració. Però des de la Fundació complement aquest sistema allà on detectem necessitats no cobertes o tendències de futur: treballant en grans eixos com l’envelliment digne, educació i recerca científica, ocupació inclusiva i sostenibilitat ambiental.
— Amb tots aquests elements, explicar La Pedrera en la seva totalitat deu ser una tasca complexa.
— Ho és. Sovint no s’associa La Pedrera amb la Fundació ni amb tot aquest conjunt de projectes. De fet, encara sorprèn descobrir que darrere de centres de reforç de la memòria per a persones amb Alzheimer —programes que fins i tot prescrits pels centres de salut com a complement terapèutic— hi ha la Fundació i, en última instància, La Pedrera. Però no només això: també desenvolupem projectes d’inserció laboral com MANS, iniciatives educatives com l’escola Oms i de Prat a Manresa, i programes vinculats a la recerca i l’alimentació com els de la Fundació Alícia.
El model pot semblar complex, però no és un poti-poti: totes les despeses responen a la missió fundacional i es financen amb els ingressos que genera el conjunt d’equipaments, especialment La Pedrera.
“No volem augmentar visitants, sinó garantir la qualitat de l’experiència i la preservació de La Pedrera”
— Seria possible mantenir l’activitat social de la Fundació sense els ingressos que genera La Pedrera? És a dir: La Fundació depèn del turisme?
— El turisme és la seva font principal d’ingressos, però és una font d’entrada que està molt planificada i delimitada. Aproximadament un milió de persones visiten La Pedrera cada any, i aquest volum està definit per garantir la conservació de l’edifici i la qualitat de la visita. La pandèmia de la Covid ens va mostrar amb molta claredat fins a quin punt el model turístic podia ser vulnerable, però també ens va portar a reforçar la nostra infraestructura i a diversificar les fonts d’ingressos.
— Un milió de visitants. És aquest el límit d’aforament?
— El màxim està al voltant d’un milió dos-cents mil visitants anuals. Però l’objectiu no és créixer fins a arribar-hi, sinó estabilitzar el flux i gestionar-lo bé. És a dir, no volem augmentar visitants, sinó garantir la qualitat de l’experiència i la preservació de La Pedrera, així com de la resta d’equipaments de la Fundació.
— La Pedrera rep majoritàriament visitants internacionals, mentre que la resta d’equipaments, repartits pel territori, tenen sobretot públic local. Aquesta diferència de perfils condiciona d’alguna manera l’experiència de visita?
— Condiciona sobretot la manera d’explicar-la, però no el contingut ni la qualitat de la visita. A La Pedrera treballem amb audioguies en catorze idiomes i equips preparats per a un públic internacional molt divers. En altres equipaments, com Món Sant Benet, amb menys idiomes és suficient. Hem après, però, que la qualitat de la visita no depèn de l’origen del públic, sinó de com es construeix l’experiència. El repte no és simplificar ni reduir contingut, sinó oferir una mirada completa i accessible alhora, adaptada a cada context sense perdre profunditat.
— I com es relaciona La Pedrera amb la ciutat i amb els barcelonins? És un espai sentit com a propi?
— La relació amb els barcelonins és especialment intensa a través de la programació expositiva i les activitats culturals. En aquestes exposicions, sempre es pensa en el públic local, amb la voluntat d’oferir continguts de qualitat que sovint no són fàcilment accessibles en altres contextos, com en la darrera exposició Els Nabís: De Bonnard a Vuillard, que reuneix obres que difícilment es podrien veure a Barcelona. Aquest fet fa que molta gent de la ciutat hi torni de manera habitual i hi tingui confiança: sap que allò que es programa a La Pedrera és rigorós i d’alt nivell.
És cert que el 90% dels visitants de l’edifici són internacionals, però també hi ha un intens treball, per exemple, amb les escoles i els programes educatius. Això genera un vincle directe i continu amb el públic local, més enllà del turisme.
“La imatge internacional de Barcelona està molt marcada per alguns elements molt icònics, i Gaudí n’és un dels principals”
— Gaudí s’ha convertit en un dels principals símbols de la imatge internacional de Barcelona. La Pedrera forma part, per tant, de la identitat de la ciutat?
— Sí, en forma part, però no la defineix per si sola. La Pedrera és una peça molt visible d’una identitat que és molt més àmplia, on també tenen un pes important la cultura, la gastronomia, la música, les infraestructures de recerca pioneres, el sistema universitari o sanitari…. Elements que configuren una identitat complexa i viva. I després hi ha el territori, que sovint s’oblida quan es parla només des de la ciutat. La nostra feina, en el fons, és aquesta: intentar que aquesta complexitat no es perdi, sinó que es pugui explicar i viure amb coherència.
— La visió que tenen els visitants de Barcelona és massa reduïda?
— La imatge internacional de Barcelona està molt marcada per alguns elements molt icònics, i Gaudí n’és un dels principals. En alguns mercats, especialment els asiàtics, gairebé s’ha convertit en una icona global. Això fa que la seva obra es concentri en uns pocs espais molt coneguts —la Casa Batlló, la Pedrera, la Sagrada Família o el Park Güell—, i aquesta concentració pot acabar oferint una visió parcial del conjunt.
El modernisme català, en canvi, és molt més ampli i divers, amb moltes altres obres i espais que sovint queden fora d’aquest relat més turístic. Per aquest motiu intentem treballar en xarxa amb altres institucions culturals de la ciutat i del país —com el Liceu, el Palau de la Música o la Fundació Miró— per ampliar aquesta mirada i reflectir millor la riquesa real del patrimoni.
“Cal construir un model turístic que arribi realment a tot el territori”
— Una missió que, en el cas de la Fundació, feu extensible a tot Catalunya.
— El debat sobre el turisme sovint es planteja de manera reduccionista, com si fos un fenomen únic i homogeni. I no ho és. El turisme genera tensions, especialment en una ciutat com Barcelona, però alhora és una de les principals fonts que permet sostenir el patrimoni i una part important de l’activitat cultural. En el nostre cas, també permet finançar els projectes socials de la Fundació.
A més, sovint el model turístic. es continua pensant des de Barcelona, i aquesta mirada centralitzada dificulta construir un model que abraci realment tot el territori. Però perquè aquesta dispersió sigui possible, cal afrontar una qüestió clau: el transport i les infraestructures. Sense una bona connectivitat, és molt difícil que els equipaments repartits pel territori puguin desplegar tot el seu potencial.
— Aquesta concentració turística, de fet, genera debat a la ciutat. Com ho viviu?
— No som aliens a aquest debat, evidentment. La ciutat viu una tensió real al voltant del turisme, que també es reflecteix en el relat i en la percepció internacional de Barcelona, amb conceptes com la “turismofòbia” que han anat arrelant i afecten aquesta percepció. Ara bé, des de la Fundació no intervenim en el debat polític o de gestió urbana: el nostre paper és un altre. Les polítiques de turisme, la regulació o la planificació corresponen a les administracions.
La nostra responsabilitat és preservar el patrimoni, educar i retornar valor a la societat. En el dia a dia, això es tradueix en obrir les portes cada jornada i garantir que l’experiència de visita sigui respectuosa, cuidada i coherent amb l’edifici. És la nostra manera de contribuir a la ciutat: des de la pràctica quotidiana, el respecte i la cura.
“El turisme es continua pensant des de Barcelona, i aquesta mirada centralitzada dificulta construir un model que abraci realment tot el territori”
— Amb tots aquests elements sobre la taula, com encareu el futur? Quins són els objectius de la Fundació?
— Ara mateix estem treballant en el pla estratègic 2027-2030, amb l’objectiu de consolidar i ampliar l’impacte en diversos àmbits. Un dels més importants és el programa d’Alzheimer, amb la voluntat d’arribar als 5.000 participants.També volem reforçar el paper de les exposicions a La Pedrera com a espai de referència per al públic local, perquè és una de les principals vies de connexió amb la ciutat. I, al mateix temps, hi ha projectes al territori, com la transformació de Planes de Son en un eco-lodge per dinamitzar el Pirineu, o la recuperació dels fluxos de visitants a Món Sant Benet, que s’han disminuït després de la pandèmia.
— I si la Fundació hagués de demanar un desig per al futur?
— Més que un desig, hi ha una aspiració clara: que el model s’entengui en la seva totalitat. No només La Pedrera com a icona, ni la Fundació com a projecte social per separat, sinó en el conjunt. Que es vegi que hi ha una estructura coherent, amb diversos equipaments i línies d’acció, però amb una mateixa lògica: utilitzar el patrimoni i la cultura per generar retorn social. I que aquesta característica es pugui entendre no només des de Barcelona, sinó des de tot el territori.
— I si mira més enllà, algun desig per al model turístic de Barcelona?
— Potser un somni seria recuperar una certa idea de qualitat urbana, de “bon gust” entès també en un sentit estètic, però no només, sinó com a equilibri de ciutat: en la manera com es configuren els espais, els establiments i també en la necessitat de reduir la massificació. També hi ha un altre desig, més estructural, que és que el valor es distribueixi millor pel territori. Que no tot es concentri sempre en els mateixos punts, sinó que hi hagi una circulació més equilibrada de persones, recursos i mirades.
