Ara mateix a l’Espai Art el que s’hi exposa és obra de Francesc Gimeno i Jaime Súnico, cara a cara: el primer, entre el XIX i el XX, amb una obsessiva tendència a l’autoretrat (gairebé obligada, pel seu precari moment de vida); el segon (ja de mitjans segle XX) dipositant pasta i espàtula acolorida en els retrats, tots dos amb una mirada subversiva i plena de coratge. M’explica l’Artur, juntament amb la seva germana Mònica, que el pany d’en Subirachs de la porta d’entrada es deu al fet que el pare va ser marxanr d’en Subirachs durant 40 anys, quan tant l’antiquariat com la galeria els tenien al carrer de la Palla. Aviat, per aquestes mateixes parets, veurem gravats de Miquel Barceló. I, aviat també, un llibre sobre la gènesi de tot plegat. 100 anys no es fan cada dia.
La data del 1926 és la que havien d’agafar, però ja l’any 1893 el besavi va fer transitar la joieria de la seva germana cap al sector de les antiguitats. Tot plegat, a Sitges. Utrillo era amic del besavi (Artur Ramon) i li va vendre aproximadament 200 objectes antics, que ara es troben al Palau de Maricel. Charles Deering (l’industrial nordamericà que va encarregar a Utrillo les obres del palau sitgetà) es va enfadar per desavinences monetàries i va marxar cap a Chicago, emportant-s’hi la major part de les peces (per exenple, la valoradíssima taula de Sant Jordi i la princesa de Bernat Martorell).
És aleshores quan el besavi es posa a fer exposicions, a assistir a subhastes, a presenciar el fenomen del turisme a Sitges, la urbanització de Terramar, l’aspiració a Costa d’Atzur francesa del sud… Tot això ajuda a fer créixer el negoci, que passa a mans de l’avi (Artur Ramon), fins que arriba la Guerra Civil i aquest és empresonat al vaixell Argentina. És quan és alliberat que comença l’etapa barcelonina dels Ramon. Això sí: des de zero. Tot havia desaparegut per raons de la guerra.
Barcelona significa continuar amb la línia de venda d’antiguitats i restauració de peces, fins que l’any 1942 s’inaugura l’establiment del carrer de la Palla. S’hi van quedar fins a l’any 2017. Quan se’ls pregunta per què van traslladar-se a Bailèn amb Ausiàs March, responen el que temíem: el Gòtic s’ha transformat en un ecosistema massa turístic. El que més agrada a Artur Ramon (Tercer) de la seva professió és que cada dia és diferent, i que li permet aprofundir en la història de les peces i també de les persones. Permet conèixer perfils extraordinaris de gent, a banda que conviure amb l’art (em diu, mentre ens observa una fantàstica gitana de Nonell acabada de restaurar al prestatge ben il·luminat del fons) és una experiència que omple molt. El procés de restaurar, de conèixer, d’emmarcar, de no donar res per ja sabut per què sempre hi ha un element sorprenent. Obligar-se a estudiar, a revisar, a estar segur de les coses.
Ell i la Mònica destaquen la presència internacional aconseguida, especialment a les fires de Maastricht i Londres (la fira Frieze), que vol dir anar a competir a la Champions. Dalt de tot. Per accedir a Maastricht van haver de lluitar durant set anys, a través de la seva importantíssima selecció de dibuixos (al mercat internacional no t’accepten d’entrada si no estàs molt especialitzat). A partir d’aquestes col·leccions van trobar un racó a l’espai Works of Art de la fira. Ara ja no son en aquest racó sectorial, ara hi porten tant els dibuixos com Sean Scully, Miró, Barceló o Tàpies. Maastricht et posa, expliquen, al costat dels dealers més importants del món. Per tant, ser-hi és pertànyer a un club molt selecte. A una elit.
Un avís, però: sense aquesta obertura internacional, haurien hagut de tancar. Com succeeix també en el món dels artistes catalans, que fins que triomfen internacionalment es mengen els mocs en camp propi. Ara la galeria Artur Ramon ven peces a algun client local, a algun museu nacional, sí, però no hauria estat suficient: “Ens hem quedat quasi sols al sector a Barcelona”. Artur Ramon Tercer (el seu pare) el que feia era comprar peces fora i la gent de Barcelona les comprava. Ara Artur Ramon Quart compren les peces aquí i les han de vendre fora.
Què tenen els Ramon? Criteri. Ull per a l’excel·lència i capacitat de relacionar artistes: saber posar Morandi, Picasso i Togores al mateix nivell i veure què passa quan dialoguen. Saber posar el millor Casas al costat d’un bodegó de Théodule-Augustin Ribot. Tenir un criteri clar, i defensar-lo. Quan les peces tenen qualitat, conviuen perfectament encara que siguin d’èpoques i estils diferents o fins i tot oposats. Tenen molt de pintura catalana (cossos, paisatges…), és clar, i incideixen també en el paper de l’artista dona o la comissària. La Mònica, per la seva banda, també vetlla pel món del craft, l’artesania, el tèxtil, la ceràmica. Moltes peces els arriben gràcies al nom conreat fa més de 100 anys, i els plau veure que hi ha peces que havien pertangut al pare que, de cop i després de fer la volta al món, els cauen de nou a les mans, com una tornada al Born providencial. Els ha passat ja amb un Anglada i amb un Casas.
Finalment, m’expliquen que avui la gent de Barcelona es desfà de les obres més que buscar adquirir-ne. Hi ha molta oferta a la ciutat, però la demanda és clarament fora (hi ha més cultura del col·leccionisme o de l’art, i també més diners, i unes lleis patrimonials que els afavoreixen molt més). Lamenten la rigidesa contraproduent de les lleis catalanes i espanyoles en aquest sentit: per culpa d’això, encara no saben si la meitat de l’estand previst a Massticht podrà ser-hi enguany.
L’art, conclouen, no és cap luxe: és cultura. Per tant, ha de tenir impostos de cultura (concretament l’IVA). Ho hem entès malament: no venen Ferraris, venen llibres. Aquest país és una veritable excepció europea, però en sentit contrari del que era fa un segle, quan tot va començar. Els Ramon, malgrat els malgrats, han trobat la seva via per créixer. Si el país no sap brillar, hauran de brillar les persones i els projectes.
