Barcelona i Madrid. Madrid i Barcelona. Dues grans ciutats que habitualment posem en relació en termes de rivalitat i sobre les quals, per damunt de tot, acostumem a destacar-ne les diferències, siguin tangibles o simbòliques. Però més enllà d’aquesta mirada competitiva hi ha un terreny molt ric per a l’aprenentatge mutu, un espai per reflexionar sobre com les ciutats afronten reptes similars i com poden aprendre l’una de l’altra.
Així, en un moment en què el protagonisme de les ciutats davant dels reptes de futur és màxim, cal posar en relleu que, més enllà dels tòpics, ambdues metròpolis comparteixen preguntes de fons: com gestionar l’expansió urbana sense perdre cohesió social, com liderar econòmicament sense concentrar el poder en una sola escala o com combinar projecció internacional i qualitat de vida per als qui hi viuen. Aquestes són qüestions que travessen Barcelona i Madrid, cadascuna amb el seu propi context i estratègia.
El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, amb The New Barcelona Post com a mitjà col·laborador, vol dedicar aquest 2026, en què la capital catalan s’erigeix com a Capital Mundial de l’Arquitectura, a promoure aquest diàleg constructiu entre ambdues ciutats, de la mà de diverses institucions i des de perspectives diverses. Un cicle de diàlegs que va iniciar-se el passat 20 de març al voltant del llibre Barcellona/Madrid: un dialogo critico tra due città (d’Oriol Nel·lo i Agustín Hernández Aja), que va permetre fer un repàs a un ampli ventall de temes que són la base per a les pròximes sessions. Aquests seran els temes que estructuraran els debats i que, alhora, evidencien els reptes compartits i els punts de convergència entre ambdues ciutats.
El planejament urbanístic
Un aspecte cabdal en qualsevol comparativa entre Barcelona i Madrid té a veure amb l’escala urbana. El municipi de Madrid aplega uns 3,3 milions d’habitants en 600 km2. Són xifres que equivalen a les del conjunt de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de 36 municipis. En termes de planejament urbanístic aquestes són precisament les dues principals escales referencials: a l’àrea de Barcelona amb el Pla General Metropolità del 1976 (que abasta, però, 27 dels 36 municipis) i a Madrid el Pla General d’Ordenació Urbana del 1997.
Tots dos instruments han estat diverses vegades modificats —milers en el cas de l’instrument barceloní en els seus 50 anys de vigència—, i tots dos es troben actualment en renovació: a Barcelona amb el llarg periple del Pla Director Urbanístic Metropolità (ara ja sí per als 36 municipis) i a Madrid amb el recent projecte Sueña Madrid. Val a dir que hi ha hagut ja diversos apropaments entre els equips tècnics d’ambdós processos per compartir coneixements i eines.
Per seguir amb les similituds, els respectius governs autonòmics també mouen fitxa urbanística. La Generalitat acaba d’iniciar la revisió del Pla Territorial General de Catalunya i ho haurà de fer amb el Pla Territorial Metropolità mentre que la Comunidad de Madrid vol aprofitar el projecte engegat a la capital per a confeccionar un nou marc de planificació mitjançant la Ley de Impulso y Desarrollo Equilibrado de la Región (LIDER).
Un camp, doncs, el de l’adaptació de les eines urbanístiques al segle XXI, en què hi ha molt a aprendre conjuntament.
El creixement i regeneració urbana
Aquest aprenentatge mutu es pot estendre al desenvolupament de les grans operacions urbanes de futur. Per citar només les més emblemàtiques, a Barcelona hi tenim l’entorn de l’estació de la Sagrera, Porta Diagonal-Campus Clínic o la remodelació urbana al voltant de les Tres Xemeneies del Besòs. Madrid, amb molt més terreny disponible, compta amb dues grans operacions de naturalesa molt diferent: Madrid Nuevo Norte (Operación Chamartín) o Casa 47 (Operación Campamento) amb més de 10.000 habitatges cadascuna i milions de metres quadrats per a activitat econòmica.
Un altre front d’on es poden extreure lliçons és el de com revertir les mancances de dues formes de creixement urbà que avui es troben fortament qüestionades perquè generalment no han estat capaces d’integrar ni les funcionalitats ni proveir els serveis que s’esperen d’allò que anomenem “ciutat”: a Barcelona, sobretot, les urbanitzacions de baixa densitat; a Madrid bona part dels famosos PAU (Programas de Actuación Urbanística) que retratava Jorge Dioni a La España de las piscinas. En ple debat sobre la necessitat guanyar densitat i, sobretot, intensitat urbana, compartir respostes a aquestes situacions resulta imprescindible.
Igualment necessari compartir tot allò relacionat amb la regeneració. Les dades ens diuen que gairebé el 50% dels habitatges de Barcelona es van construir entre 1960 i 1980, mentre que un 60% dels madrilenys daten entre 1960 i 1990, amb barris sencers en els dos casos que comencen a reclamar de manera urgent la seva adequació als requeriments d’accessibilitat i confort actuals. Com combinar rehabilitació i regeneració urbana amb cohesió social? Com evitar que els processos de transformació expulsin residents històrics o desestructurin teixits veïnals consolidats? Com poden els veïns i veïnes influir realment en la presa de decisions urbanes?
La governança metropolitana
En aquest terreny totes les ciutats del món han d’aprendre encara molt. Però en el cas que ens ocupa, és evident que la diferència més clara entre Barcelona i Madrid és l’existència d’una institució metropolitana formal a la primera. I, encara que ho pugui semblar vist des d’aquí, no és cert que la Comunidad de Madrid actuï com l’equivalent a la nostra AMB. I si no, que ho preguntin als municipis del sud de la capital.
En aquest sentit, per buscar analogies en matèria de governança hem de referenciar de nou escales diferents. Per a Barcelona, quinze anys després de la posada en marxa de l’AMB, els reptes es troben ara en la relació entre aquesta i la resta de municipis metropolitans (allò que al PEMB anomenem “la ciutat dels cinc milions”). A Madrid, mentrestant, han de buscar com compensar la macrocefàlia de la ciutat central establint millors fórmules de coordinació amb els municipis que l’envolten. En tots dos casos, però, costa pensar en unes noves administracions metropolitanes que abastin el 70% o el 80% de les respectives regions.
En l’àmbit de la mobilitat, clau per a l’articulació de les metròpolis, les diferències en la governança són més matisades. Barcelona disposa d’instruments metropolitans com l’AMB i l’Autoritat del Transport Metropolità, que coordinen tarifes, planificació i finançament del transport públic. A Madrid, el Consorcio Regional de Transportes de Madrid, potser el seu únic òrgan veritablement metropolità en les funcions, exerceix un rol similar d’integració tarifària i de xarxa, però encara sota el paraigua de la comunitat autònoma.
L’absència d’una política estatal en matèria metropolitana és un hàndicap que, encara que sigui per motius diferents, limita les possibilitats d’un desenvolupament urbà adequat als nous temps ja no només a les nostres protagonistes, sinó al conjunt de grans ciutats espanyoles. Fer front comú en aquest sentit seria un exercici de lideratge responsable altament convenient.
Lideratge econòmic i influència sobre el territori
Barcelona i Madrid han consolidat en els darrers anys economies urbanes dinàmiques, basades en serveis avançats, activitat empresarial, innovació i atracció de talent. Les dues ciutats volen atraure startups, centres tecnològics i inversió internacional, en particular de seus corporatives. És així com han consolidat una forta projecció global. Barcelona ha projectat una imatge vinculada a la innovació urbana i a la qualitat de vida. Madrid, al seu torn, reforça la seva centralitat com a node de negocis i connexió entre Europa i Amèrica Llatina. Dos models que poden ser complementaris i que impulsin el desenvolupament del conjunt de l’Estat.
“El més interessant del diàleg entre Barcelona i Madrid és no tant la comparació entre models, sinó la capacitat d’identificar reptes compartits i imaginar respostes útils per al conjunt del sistema urbà”
Però el debat ja no és tant si creixen, sinó quin tipus de creixement estan construint. En aquest sentit, en ambdues ciutats emergeix la mateixa pregunta: com assegurar que el dinamisme econòmic es tradueixi en ocupació de qualitat, oportunitats territorials equilibrades i una estructura productiva resilient? I alhora, com es poden generar dinàmiques que beneficiïn tot el territori, equilibrant concentració i distribució d’oportunitats per tota la metròpoli?
El turisme és potser el camp on aquesta tensió es fa més visible. Tant Barcelona com Madrid es beneficien de la projecció internacional i de l’impacte econòmic del sector, però també afronten les seves externalitats: pressió sobre l’habitatge, saturació de l’espai públic i tensions amb la vida quotidiana dels barris. A Barcelona, aquest debat és especialment intens, amb una creixent preocupació ciutadana per l’impacte dels apartaments turístics i la turistificació.
Aquí, la qüestió de fons no és si el turisme és positiu o negatiu, sinó com governar-lo perquè formi part d’un model econòmic sostenible i compatible amb la vida urbana.
Una mirada compartida al futur
Ara bé, potser el repte més important de tots és com preparar-se per al futur, atès que Barcelona i Madrid comparteixen tendències estructurals que marcaran les properes dècades.
La primera és l’envelliment de la població. L’augment de l’esperança de vida i la transformació de les estructures familiars obliguen a repensar habitatge, mobilitat, cures i serveis públics. Aquest és un repte especialment metropolità, perquè afecta de manera diferent la ciutat central i la resta del territori.
La segona és l’impacte de les migracions. Ambdues ciutats són grans pols d’atracció de població internacional, arribant a màxims històrics. Això planteja enormes oportunitats en termes de dinamisme social i econòmic, però també obliga a reforçar polítiques d’integració, accés a l’habitatge i cohesió territorial.
La tercera és, sens dubte, el canvi climàtic. Les ciutats concentren bona part de les emissions, però també són els espais on es juguen les principals solucions: rehabilitació energètica, espai públic resilient, mobilitat sostenible i adaptació a episodis extrems de calor. Barcelona ha situat aquest repte al centre de la seva agenda internacional i urbana. Madrid afronta reptes similars, especialment en relació amb les onades de calor i la infraestructura verda urbana.
En el fons, això és el que fa especialment interessant el diàleg entre Barcelona i Madrid: no tant la comparació entre models, sinó la capacitat d’identificar reptes compartits i imaginar respostes útils per al conjunt del sistema urbà. És des d’aquesta mirada que pren sentit el cicle de debats que es desenvoluparà al llarg del 2026: no com una successió de seminaris, sinó com un espai per pensar, en clau metropolitana, els grans temes que definiran el futur de les nostres ciutats.
